Sovint, el senyor abat es queixa, des d’aquestes mateixes planes, de la desafecció que senten moltes persones cap a l’Església. «Vivim en una societat laica que dóna l’esquena a Déu», repeteix a tort i dret la jerarquia catòlica. Els cardenals, bisbes i preveres en general estan bàsicament preocupats pels costums. I quins són els costums que més els preocupen? Ja ho hauran endevinat vostès: els relacionats amb la moral sexual i reproductiva (matèria que la jerarquia eclesiàstica considera de la seua incumbència exclusiva). Un amic meu em recordava, fa tres o quatre dies, el paràgraf d’una nota feta pública en febrer de 2008, vespres electorals, per monsenyor Martínez Camino, referida a l’assumpte de l’avortament: No se debe confundir la condición de aconfesionalidad o laicidad del Estado con la desvinculación moral y la exención de obligaciones morales objetivas. Al decir esto no pretendemos que los gobernantes se sometan a los criterios de la moral católica. Pero sí que se atengan al denominador común de la moral fundada en la recta razón y en la experiencia histórica de cada pueblo.
I quina és l’experiència històrica del nostre poble? Carles Ros, notari del segle XVIII, aclareix la qüestió amb aquesta màxima: «A l’església per orar i a la plaça per tractar». És evident, per tant, que els valencians seguim guiant-nos per la moral de tota la vida, per molta desafecció que hi haja cap als manaments de la Santa Mare Església Catòlica. Per això han caigut tan mal, fins i tot a polítics de la dreta, les paraules del monsenyor portaveu de la Conferència Episcopal, que ha amenaçat d’excomunicació, per heretges, els diputats que voten la reforma legislativa de l’avortament. La plaça és per a fer negocis —carnals i dels altres— i l’església per orar; en açò, seguim les pautes catòliques tradicionals. Les segueixen, per exemple, els polítics valencians que ens governen. Per això estranya que, des de fa unes setmanes —no sé si ho hauran notat—, els regidors xativins del PP a penes baden boca. Han comès algun pecat i tenen por a les flames eternes de l’infern? No crec. Si n’hagueren comès cap, una bona confessió i llestos!
A més, els aprofitaments il·lícits —posat cas que existisquen— són jutjats socialment (d’acord amb altre aforisme de Carles Ros: «No hi ha millors cosins que els doblers i els florins») d’una manera molt laxa. Estan generalitzats a tots els càrrecs, a totes les ocupacions i a totes les capes socials. Als països calvinistes, el polític que és descobert acceptant suborns, prevaricant o mentint, ha de presentar automàticament la dimissió. Aquest no és, però, un país protestant. D’acord amb la nostra mentalitat, llatina i catòlica, fer com fan no és pecat. El poder s’ha d’usdefruitar; n’han de traure profit u mateix —ja se sap, la caritat ben entesa— i els clients (parents, amics, correligionaris...). Si les engrunes arriben a molts, la gent està encantada de la vida. Molts votants troben que les corrupteles, petites o grans, formen part dels usos socials. Per tant, els nostres polítics deuen estar tan callats perquè plou a bots i barrals. Allò més assenyat, quan hi ha tempesta, es quedar-se a casa i esperar que escampe.
I mentrestant, què opina de tot açò la Santa Mare Església Catòlica? Res! Com ja s’ha dit abans, als portaveus eclesials només els preocupen els assumptes carnals i les excomunicacions. Les qüestions relacionades amb l’oratge són cosa de Sant Pere.
I quina és l’experiència històrica del nostre poble? Carles Ros, notari del segle XVIII, aclareix la qüestió amb aquesta màxima: «A l’església per orar i a la plaça per tractar». És evident, per tant, que els valencians seguim guiant-nos per la moral de tota la vida, per molta desafecció que hi haja cap als manaments de la Santa Mare Església Catòlica. Per això han caigut tan mal, fins i tot a polítics de la dreta, les paraules del monsenyor portaveu de la Conferència Episcopal, que ha amenaçat d’excomunicació, per heretges, els diputats que voten la reforma legislativa de l’avortament. La plaça és per a fer negocis —carnals i dels altres— i l’església per orar; en açò, seguim les pautes catòliques tradicionals. Les segueixen, per exemple, els polítics valencians que ens governen. Per això estranya que, des de fa unes setmanes —no sé si ho hauran notat—, els regidors xativins del PP a penes baden boca. Han comès algun pecat i tenen por a les flames eternes de l’infern? No crec. Si n’hagueren comès cap, una bona confessió i llestos!
A més, els aprofitaments il·lícits —posat cas que existisquen— són jutjats socialment (d’acord amb altre aforisme de Carles Ros: «No hi ha millors cosins que els doblers i els florins») d’una manera molt laxa. Estan generalitzats a tots els càrrecs, a totes les ocupacions i a totes les capes socials. Als països calvinistes, el polític que és descobert acceptant suborns, prevaricant o mentint, ha de presentar automàticament la dimissió. Aquest no és, però, un país protestant. D’acord amb la nostra mentalitat, llatina i catòlica, fer com fan no és pecat. El poder s’ha d’usdefruitar; n’han de traure profit u mateix —ja se sap, la caritat ben entesa— i els clients (parents, amics, correligionaris...). Si les engrunes arriben a molts, la gent està encantada de la vida. Molts votants troben que les corrupteles, petites o grans, formen part dels usos socials. Per tant, els nostres polítics deuen estar tan callats perquè plou a bots i barrals. Allò més assenyat, quan hi ha tempesta, es quedar-se a casa i esperar que escampe.
I mentrestant, què opina de tot açò la Santa Mare Església Catòlica? Res! Com ja s’ha dit abans, als portaveus eclesials només els preocupen els assumptes carnals i les excomunicacions. Les qüestions relacionades amb l’oratge són cosa de Sant Pere.
(Publicat a Levante-EMV, el 14/11/09)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada