dimecres, 28 d’octubre de 2009

Ciril d’Alexandria

Ciril d’Alexandria, dit també Doctor Incarnationis nasqué el 370 en Alexandria i morí el 444 a la mateixa ciutat. Patriarca de l’urbs egípcia i teòleg, es veié embolicat en les disputes de la seua època sobre la natura de Crist. Després d’Atanasi d’Alexandria, Ciril és considerat el pare més important de l’Església Oriental; és venerat per ortodoxes, coptes i catòlics, que el proclamaren en 1882 sant i doctor (Doctor de l’Encarnació). S’oposà a Nestori i es mostrà violent i autoritari amb novacians, jueus i pagans. El 403, acompanyà el seu oncle Teòfil, bisbe d’Alexandria, al sínode d’Encina, prop de Calcedònia, en el qual fou destituït del patriarcat de Constantinoble Joan Crisòstom. A la mort de Teòfil, el 412, Ciril fou elegit bisbe d’Alexandria, malgrat l’oposició de moltes persones que el jutjaven violent i autoritari com el seu oncle. S’oposà a la tesi de Nestori, que distingia clarament entre les natures humana i divina de Crist, i desaprovava que Maria fos anomenada “Mare de Déu”; els nestorians afirmaven que si Maria era humana no podia ser la mare de Déu. Ciril envià, el 429, una carta pastoral a tots els fidels i una encíclica als monjos egipcis. També mantingué correspondència amb el mateix Nestori, invitant-lo sense resultat a retractar-se de les seues tesis.

Nestori i Ciril apel·laren al papa Celestí I, que convocà un sínode en Roma, on un i altre acabaren, successivament, deposats i restituïts per l’emperador, molt influenciat per uns monjos que havia subornat Ciril. El 430, es va celebrar nou sínode en Alexandria. Nestori hi fou condemnat i amenaçat de deposició si no es retractava de les seues tesis en deu dies. Ciril fou encarregat de transmetre-li la carta d’advertiment del papa, a la qual s’afegiren la fórmula de fe aprovada al sínode i una llista de dotze anatemes. Nestori va contestar amb altres dotze anatemes propis. Davant la manca d’acord, l’emperador Teodosi II convocà el 431 un concili ecumènic en Efes. Ciril imposà l’inici de les sessions quan encara no havien arribat els bisbes orientals, favorables a Nestori, el qual, després de diverses decisions contradictòries, fou condemnat com a heretge. Cinc dies després de la condemna, van arribar a Efes els bisbes orientals. Els opositors a la reprovació de Nestori, feren un sínode a part, presidit per Joan d’Antioquia, que també declarà heretge Ciril, qualificant-lo de “monstre nascut i educat per a la destrucció de l'Església”. L’emperador Teodosi anul·là el veredicte del concili i arrestà Ciril. Aquest, però, aconseguí de fugir a Egipte. Des d’allí, induí les masses a revoltar-se i assetjar el palau de Teodosi. Finalment, l’emperador desterrà Nestori a l'Alt Egipte. Arran d’aquest conflicte, s’originà el cisma de l'Església Assíria Oriental. L’episcopat de Ciril es caracteritzà, doncs, per les seues contínues friccions amb les autoritats imperials, els atacs a les altres confessions cristianes i la ferotge lluita de poder amb el Patriarcat de Constantinoble.

També foren freqüents, però, els atacs contra jueus i pagans. Segons el testimoni de l’escriptor cristià Sòcrates Scolastico, el 414, havent-se comès pels jueus diverses ofenses contra els cristians, Ciril reaccionà destruint el call jueu d’Alexandria i transformant la sinagoga en una església. Entrà també en conflicte amb Oreste, el praefectus augustalis (prefecte de la ciutat), assaltat per uns monjos i ferit per una pedra. Ciril atribuí al culpable, condemnat a mort, el títol de màrtir i li tributà solemnes honors fúnebres. Sempre segons les notícies de Sòcrates Scolastico, en 415, uns cristians fanàtics, guiats pel lector Pere, van sorprendre Hipàtia (filòsofa neoplatònica, metgessa, matemàtica i astrònoma) mentre tornava a casa. La llançaren de la llitera, l’arrossegaren a l’església construïda sobre el Cesareion i la mataren brutalment, escorxant-la fins als ossos amb ostrakois (literalment “closques d’ostres”, bé que el terme també pot referir-se a fragments de taulells). Després, arrossegaren les despulles al lloc dit Cinarion, on les cremaren. Ciril ordenà que foren destruïdes totes les seues obres, els tretze volums del Comentari a l’Aritmètica de Diofant, els vuit volums dels Comentaris a les Còniques d’Apo·loni, tractat sobre l’òrbita dels planetes, el tractat sobre Euclides i Claudi Ptolemeu, el Corpus astronomicum, els textos de mecànica i els instruments científics inventats per ella. La investigació per l’assassinat d’Hipàtia acabà en no res (Ciril tenia molt d’ascendent sobre la regent Pulquèria, germana de l’emperador, encara menor a l’època dels fets). Això sí, els temuts parabalanoi (probables autors de l’assassinat), clergues “itinerants” que constituïen una mena de milícia privada al servei del bisbe, foren posats sota l’autoritat del prefecte.

1 comentari:

Aquil·les Sisternes ha dit...

Alguns juguen sempre amb les cartes marcades. Ací tenim un personatge dominador i violent, responsable (directe o indirecte) de la destitució d’un sant —Joan Crisòstom— i d’un cisma de l’Església. Un jugador d’avantatge que inicia les sessions d’un concili sense que hi haja quòrum, per assegurar-se la majoria necessària amb què tirar endavant les seues tesis. Un agressor que escomet els jueus i els membre d'altres comunitats cristianes, que té una milícia privada al seu servei, que revolta les masses... Un individu que suborna i, amb tota probabilitat, atia —o empara— la comissió d’un crim horrible, permetent, en obstruir el seu esclariment, que quede impune... Si un no cristià hagués fet coses com aquestes, figuraria al quadre d’honor de la infàmia universal. A Ciril, l’Església el féu sant. Si s’interrogués sobre aquesta contradicció, la resposta seria clara: el patriarca fou instrument de la Divina Providència, l’Esperit Sant guià les passes de tots els actors de la història o, dit en altres paraules, Déu escriví amb renglons torts. Quelcom semblant a “la fi justifica els mitjans”. I clar, així els “bons” sempre tenen raó i els “dolents” sempre estem equivocats.