Rutger von Blume, conegut com Roger de Flor, primer comandant en cap de la Companyia Catalana d'Orient, nasqué a Brindisi, Itàlia, el 1266, i morí en Adrianòpolis, Imperi Bizantí, el 1305. Era fill d'un noble alemany, Richard vom Blum (Ricard de Flor), i d’una italiana de Brindisi. El pare, que havia estat falconer de Frederic II, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, va morir lluitant contra Carles d'Anjou a la batalla de Tagliacozzo, a les ordes de Conradí, últim rei de la dinastia Suàbia. En obtenir la victòria, Carles decidí decapitar Conradí i confiscar els béns de tots els seus seguidors. Roger i sa mare van perdre, per tant, tots els seus béns. Amb sols quinze anys, el jove s'acollí a la protecció d'un cavaller monjo francès, capità del Falcó, una nau pertanyent als templers que havia atracat al port de Brindisi. Roger va navegar durant uns anys fins que va ser admès com a monjo a l'orde del Temple amb el grau de fra sergent, pràcticament equivalent al de cavaller. A partir de llavors, la fama del monjo i capità de navili fra Roger de Flor s’escampà per tota la Mediterrània oriental —fama de valerós i bon navegant, cal suposar—. Durant la darrera Croada, participà a l’evacuació dels cristians de Sant Joan d'Acre (Palestina), quan la ciutat va ser capturada pels musulmans (1291). Aquell episodi posà de manifest el tarannà interessat del nostre personatge; sembla que aprofità la participació en aquells fets per a emparar-se d’una part substanciosa dels béns materials del Temple.
Havent arribat al gran mestre notícies del furt, Roger fou expulsat de l’orde. Com que les acusacions que pesaven sobre ell eren greus, sortí del port de Marsella i es refugià a Gènova. Allí cercà l'ajut dels seus amics i, en particular, de Ticin d'Orla, amb qui armà una galera. Marxà amb ella a Nàpols i oferí els seus serveis a Robert I de Nàpols, duc de Calàbria, quan aquest es preparava per a lluitar contra Frederic II de Sicília. Com que Robert rebutjà els seus serveis, Roger de Flor els oferí a Frederic. Aquest, mancat de recursos i efectius, acceptà l’oferiment. A partir d'aleshores, l’antic monjo esdevingué mercenari al servei del fill de Pere el Gran d'Aragó, que el va nomenar vicealmirall de la flota del Regne de Sicília, en reconeixement a les seues victòries a la mar, hagudes al llarg de tres anys de guerra. Frederic II havia contractat també els serveis d'altres mercenaris, els d’una companyia d'almogàvers procedents de la Corona d'Aragó que ja havien excel·lit des de temps de les croades contra Al-Mayûrqa i Balansiya, i que col·laboraven a consolidar la presència aragonesa en Sicília, lluitant contra la casa d'Anjou (al setge de Messina de 1300, per exemple).
Després de la Pau de Caltabellotta de 1302 (que posà fi a les lluites entre catalans i francesos, adjudicant Nàpols a la casa d’Anjou, i Sicília a la Corona d’Aragó), Roger i els almogàvers es quedaren sense feina i creaven nombrosos desordres. El 1303, l'emperador de Bizanci, Andrònic II Paleòleg, va demanar a Frederic ajuda per a repel·lir l'assetjament dels turcs. Roger veié el cel obert ; com que no volia ser lliurat als seus adversaris (temia que l’orde del Temple el reclamés, perquè la relació de Frederic amb la Santa Seu era molt bona), constituí la Companyia Catalana d'Orient (Magna Societas Catalanorum). Demanà a l’emperador bizantí —per demanar, que no quede— la mà de la seua neboda, el títol de megaduc i una paga cada quatre mesos. En ser-li acceptades totes les condicions, la companyia salpà de Sicília, l’estiu de 1303, en direcció a Constantinoble. L’expedició estava formada per un total de 7.000 persones. Comptava amb trenta-sis naus i 4.000 almogàvers (amb les dones i els fills, i la participació de 1.500 cavallers).
Roger de Flor i els seus almogàvers es van posar al servei de l'emperador Andrònic, lluitant victoriosament contra els turcs a l'Àsia Menor i fent famós el seu crit de guerra, «Desperta, ferro! Desperta!», que proferien abans d'entrar en batalla, donant cops a les pedres amb els ferros i les llances. Només arribar a territori bizantí, tingueren una escaramussa amb els genovesos del barri de Pera, a Constantinoble, que temorosos de perdre llur posició comercial havien provocat una revolta (3.000 d’ells moriren a mans dels almogàvers). Tot seguit, la Companyia Catalana d'Orient entrà en batalla contra els turcs, acabant amb la vida d’uns 13.000 (mai no prenien com a presoners els barons majors de deu anys). Continuaren obtenint grans èxits, conquistant Filadèlfia, Magnèsia i Efes, i obligant els turcs a retirar-se a Cilícia i les muntanyes del Taure. Ramón Muntaner, integrant de l’expedició, narrà a la seua Crònica com, a la batalla del mont Taure (1304), els almogàvers feren front a un exèrcit de 40.000 turcs, que es retiraren després de perdre vora 18.000 homes —com es veu, el valor d’una vida humana ja era, en aquelles èpoques, el mateix que ara, bé que ningú no sap d’on es treu les xifres el cronista medieval—.
L'emperador va agrair les victòries de Roger complint les seues promeses: el nomenà megaduc i el casà amb la seva neboda Maria, filla del tsar de Bulgària. A més, Andrònic es veié obligat a passar per alt els abusos i crueltats dels soldats catalans vers la població de l'Imperi. Finalment, però, l’espantà l'ambició de Roger, que es volia erigir en sobirà de l'Àsia Menor (l’emperador temia també la falta d’escrúpols del personatge, capaç de lliurar-se al millor postor). Andrònic hagué de nomenar-lo cèsar i li va concedir en feu gran part del territori reconquerit. El títol de megaduc passà a Berenguer d’Entença —altra bona peça—, acabat d’arribar a Constantinoble (l’hivern de 1304), amb ordres de Jaume II (Berenguer d'Entença i Montcada, futur capità dels almogàvers, era germà de Saurina, esposa de Roger de Lloria, fundadora del monestir xativí de Santa Clara). Les cessions de l’emperador desfermaren —com era d’esperar— les intrigues palatines. Després de passar l’hivern a Gal·lípoli, els almogàvers planejaren lluitar de nou contra els turcs, però Miquel, fill de l’emperador, convidà Roger a una festa en honor seu que s’havia de celebrar en Adrianòpolis (l'actual Edirne). En acabar la festa (el 4 d’abril del 1305), uns mercenaris alans contractats a l’efecte (el fill del seu cap havia mort a mans catalanes) van assassinar Roger de Flor i 130 capitans de la seua guàrdia personal.
Miquel confiava que, sense capitans, els almogàvers es rendirien —«Mort el gos, s’acabà la ràbia», degué pensar—. Atacà el gruix de la Companyia Catalana, que resistí l’escomesa. L’atac provocà, però, l’ira dels catalans, ja prou encesa per l'incompliment reiterat dels pactes un cop allunyat el perill turc. Després d’una resistència heroica a Gal·lípoli (amb intervenció destacada de Ramon Muntaner, que visqué directament la contesa; era racional de la companyia), els catalans, a les ordes de Berenguer d'Entença, aconseguiren trencar el setge de grecs i alans. Capturat Berenguer, es féu càrrec del comandament Bernat de Rocafort. Els almogàvers van devastar a consciència, durant dos anys, totes les viles i ciutats de l’imperi que s’estenien fins a Constantinoble. L’acció fou coneguda com la “venjança catalana”. L’emperador, alarmat, envià un gran exèrcit contra ells, però els catalans s’alçaren amb la victòria, matant 26.000 bizantins. Tot seguit perseguiren els alans, assassinant els barons (només salvaren la vida les dones). Consumada la seua venjança, els almogàvers formaren un consell de govern (Consell de Dotze).
El 1307, Berenguer d’Entença, que havia tornat a la companyia, morí a mans dels homes de Bernat de Rocafort. El 1310, els almogàvers foren contractats pel duc Gautier V de Brienne i es van traslladar a Atenes per a lluitar contra els grecs. Com que, un cop enllestida la comanda, el baró franc es negà a pagar-los, els almogàvers l’atacaren i el derrotaren a la batalla del riu Cefis (1311), exterminant de pas l'exèrcit atenenc. Després, van prendre possessió del ducat d’Atenes sota la senyoria del regne de Sicília, negant-se a tornar-lo al teòric i legítim hereu del baró. Davant la negativa, el papa decretà el 1318 la seua excomunicació. Els catalans ampliaren, però, llurs territoris amb el ducat de Neopàtria (terres del duc de Tessàlia, mort sense descendència). El 1331, un fort exèrcit francès intentà, amb el beneplàcit del papa, recuperar Atenes, però fou derrotat pels almogàvers. Els ducats grecs van quedar sota domini català fins a 1388, any en què van ser ocupats pels venecians.
Els almogàvers han estat glorificats i vituperats alhora. Ramon Muntaner els descriu a la seua Crònica amb detalls vívids i, de vegades, exagerats (els va conèixer de prop, ja que va ser un d’ells). Van propagar el català per tota la Mediterrània. A mitjan segle XIV, Roger de Flor havia assolit gran popularitat entre catalans i valencians, gràcies a la Crònica de Ramon Muntaner. La seua figura, convertida en mite, fou model per a la novel·la Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell.
Havent arribat al gran mestre notícies del furt, Roger fou expulsat de l’orde. Com que les acusacions que pesaven sobre ell eren greus, sortí del port de Marsella i es refugià a Gènova. Allí cercà l'ajut dels seus amics i, en particular, de Ticin d'Orla, amb qui armà una galera. Marxà amb ella a Nàpols i oferí els seus serveis a Robert I de Nàpols, duc de Calàbria, quan aquest es preparava per a lluitar contra Frederic II de Sicília. Com que Robert rebutjà els seus serveis, Roger de Flor els oferí a Frederic. Aquest, mancat de recursos i efectius, acceptà l’oferiment. A partir d'aleshores, l’antic monjo esdevingué mercenari al servei del fill de Pere el Gran d'Aragó, que el va nomenar vicealmirall de la flota del Regne de Sicília, en reconeixement a les seues victòries a la mar, hagudes al llarg de tres anys de guerra. Frederic II havia contractat també els serveis d'altres mercenaris, els d’una companyia d'almogàvers procedents de la Corona d'Aragó que ja havien excel·lit des de temps de les croades contra Al-Mayûrqa i Balansiya, i que col·laboraven a consolidar la presència aragonesa en Sicília, lluitant contra la casa d'Anjou (al setge de Messina de 1300, per exemple).
Després de la Pau de Caltabellotta de 1302 (que posà fi a les lluites entre catalans i francesos, adjudicant Nàpols a la casa d’Anjou, i Sicília a la Corona d’Aragó), Roger i els almogàvers es quedaren sense feina i creaven nombrosos desordres. El 1303, l'emperador de Bizanci, Andrònic II Paleòleg, va demanar a Frederic ajuda per a repel·lir l'assetjament dels turcs. Roger veié el cel obert ; com que no volia ser lliurat als seus adversaris (temia que l’orde del Temple el reclamés, perquè la relació de Frederic amb la Santa Seu era molt bona), constituí la Companyia Catalana d'Orient (Magna Societas Catalanorum). Demanà a l’emperador bizantí —per demanar, que no quede— la mà de la seua neboda, el títol de megaduc i una paga cada quatre mesos. En ser-li acceptades totes les condicions, la companyia salpà de Sicília, l’estiu de 1303, en direcció a Constantinoble. L’expedició estava formada per un total de 7.000 persones. Comptava amb trenta-sis naus i 4.000 almogàvers (amb les dones i els fills, i la participació de 1.500 cavallers).
Roger de Flor i els seus almogàvers es van posar al servei de l'emperador Andrònic, lluitant victoriosament contra els turcs a l'Àsia Menor i fent famós el seu crit de guerra, «Desperta, ferro! Desperta!», que proferien abans d'entrar en batalla, donant cops a les pedres amb els ferros i les llances. Només arribar a territori bizantí, tingueren una escaramussa amb els genovesos del barri de Pera, a Constantinoble, que temorosos de perdre llur posició comercial havien provocat una revolta (3.000 d’ells moriren a mans dels almogàvers). Tot seguit, la Companyia Catalana d'Orient entrà en batalla contra els turcs, acabant amb la vida d’uns 13.000 (mai no prenien com a presoners els barons majors de deu anys). Continuaren obtenint grans èxits, conquistant Filadèlfia, Magnèsia i Efes, i obligant els turcs a retirar-se a Cilícia i les muntanyes del Taure. Ramón Muntaner, integrant de l’expedició, narrà a la seua Crònica com, a la batalla del mont Taure (1304), els almogàvers feren front a un exèrcit de 40.000 turcs, que es retiraren després de perdre vora 18.000 homes —com es veu, el valor d’una vida humana ja era, en aquelles èpoques, el mateix que ara, bé que ningú no sap d’on es treu les xifres el cronista medieval—.
L'emperador va agrair les victòries de Roger complint les seues promeses: el nomenà megaduc i el casà amb la seva neboda Maria, filla del tsar de Bulgària. A més, Andrònic es veié obligat a passar per alt els abusos i crueltats dels soldats catalans vers la població de l'Imperi. Finalment, però, l’espantà l'ambició de Roger, que es volia erigir en sobirà de l'Àsia Menor (l’emperador temia també la falta d’escrúpols del personatge, capaç de lliurar-se al millor postor). Andrònic hagué de nomenar-lo cèsar i li va concedir en feu gran part del territori reconquerit. El títol de megaduc passà a Berenguer d’Entença —altra bona peça—, acabat d’arribar a Constantinoble (l’hivern de 1304), amb ordres de Jaume II (Berenguer d'Entença i Montcada, futur capità dels almogàvers, era germà de Saurina, esposa de Roger de Lloria, fundadora del monestir xativí de Santa Clara). Les cessions de l’emperador desfermaren —com era d’esperar— les intrigues palatines. Després de passar l’hivern a Gal·lípoli, els almogàvers planejaren lluitar de nou contra els turcs, però Miquel, fill de l’emperador, convidà Roger a una festa en honor seu que s’havia de celebrar en Adrianòpolis (l'actual Edirne). En acabar la festa (el 4 d’abril del 1305), uns mercenaris alans contractats a l’efecte (el fill del seu cap havia mort a mans catalanes) van assassinar Roger de Flor i 130 capitans de la seua guàrdia personal.
Miquel confiava que, sense capitans, els almogàvers es rendirien —«Mort el gos, s’acabà la ràbia», degué pensar—. Atacà el gruix de la Companyia Catalana, que resistí l’escomesa. L’atac provocà, però, l’ira dels catalans, ja prou encesa per l'incompliment reiterat dels pactes un cop allunyat el perill turc. Després d’una resistència heroica a Gal·lípoli (amb intervenció destacada de Ramon Muntaner, que visqué directament la contesa; era racional de la companyia), els catalans, a les ordes de Berenguer d'Entença, aconseguiren trencar el setge de grecs i alans. Capturat Berenguer, es féu càrrec del comandament Bernat de Rocafort. Els almogàvers van devastar a consciència, durant dos anys, totes les viles i ciutats de l’imperi que s’estenien fins a Constantinoble. L’acció fou coneguda com la “venjança catalana”. L’emperador, alarmat, envià un gran exèrcit contra ells, però els catalans s’alçaren amb la victòria, matant 26.000 bizantins. Tot seguit perseguiren els alans, assassinant els barons (només salvaren la vida les dones). Consumada la seua venjança, els almogàvers formaren un consell de govern (Consell de Dotze).
El 1307, Berenguer d’Entença, que havia tornat a la companyia, morí a mans dels homes de Bernat de Rocafort. El 1310, els almogàvers foren contractats pel duc Gautier V de Brienne i es van traslladar a Atenes per a lluitar contra els grecs. Com que, un cop enllestida la comanda, el baró franc es negà a pagar-los, els almogàvers l’atacaren i el derrotaren a la batalla del riu Cefis (1311), exterminant de pas l'exèrcit atenenc. Després, van prendre possessió del ducat d’Atenes sota la senyoria del regne de Sicília, negant-se a tornar-lo al teòric i legítim hereu del baró. Davant la negativa, el papa decretà el 1318 la seua excomunicació. Els catalans ampliaren, però, llurs territoris amb el ducat de Neopàtria (terres del duc de Tessàlia, mort sense descendència). El 1331, un fort exèrcit francès intentà, amb el beneplàcit del papa, recuperar Atenes, però fou derrotat pels almogàvers. Els ducats grecs van quedar sota domini català fins a 1388, any en què van ser ocupats pels venecians.
Els almogàvers han estat glorificats i vituperats alhora. Ramon Muntaner els descriu a la seua Crònica amb detalls vívids i, de vegades, exagerats (els va conèixer de prop, ja que va ser un d’ells). Van propagar el català per tota la Mediterrània. A mitjan segle XIV, Roger de Flor havia assolit gran popularitat entre catalans i valencians, gràcies a la Crònica de Ramon Muntaner. La seua figura, convertida en mite, fou model per a la novel·la Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada