dissabte, 31 d’octubre de 2009

Porter! Porter! Que passa un avió!

El meu amic Paco, veritable pou de saviesa etnològica, em recordava dies enrera una anècdota relacionada amb els germans Quiquito, personatges entranyables que alguns vam conèixer durant la nostra adolescència. Els bessons, Pepito i Enriquito, no es perdien cap partit de l’Olímpic; sempre que l’equip jugava a casa, baixaven a la Murta, a encoratjar els jugadors locals. Quiquito —en realitat Pepito— començava a gambar per les bandes, però normalment acabava situat darrere de la porta contrària. Cada vegada que les alternatives del joc propiciaven un atac de l’Olímpic, amb probabilitat de gol, Quiquito començava a cridar al meta visitant: «Porter! Porter! Que passa un avió!» (clar, estem parlant d’uns anys en què el vol d’un avió era —ja s’ho poden imaginar— un esdeveniment extraordinari). Anècdotes com aquesta queden gravades a la memòria i, de vegades, reapareixen voltades d’un halo poètic.

Ignore si l’estratagema d’aquell beneit sortiria efecte alguna vegada, però al president de la Generalitat, Francisco Camps, i a alguns polítics de la seua corda, els havia anat molt bé, fins ara, la tàctica de Quiquito: gambar pel terreny en què es juga la partida del benestar col·lectiu i, cada vegada que s’acostava a l’àrea dels interessos ciutadans qualsevol incursió de l’amiguisme, la corruptela o el balafiament, cridar ben fort: «Aigua per a tots!», «Ens volen furtar la paella!», «València, la millor terreta del món!»... En resum: «Porter! Porter! Que passa un avió!». La tàctica ha tingut moments sublims; l’episodi de l’educació per a la ciutadania en anglès figura, per dret propi, entre els més excelsos. Però dijous passat, Camps tornava a posar el llistó ben alt: «Encara tinc un somni: uns Jocs Olímpics a Castelló, València i Alacant», afirmà amb emoció.

Amb el ruixat que es desplomava el dia 29 sobre el PPCV (noves revelacions sobre la trama Gürtel, il·legalitats a la Conselleria de Sanitat, suspensió fulminant de militància de Ricardo Costa), l’honorable va optar per la millor tàctica, la de Quiquito. Però Camps somnia truites; quan les granotes hagen criat pèl, època en què podrien celebrar-se unes Olimpíades a València, ell ja no serà president. Els tres barons provincials ja estan agitant-li la cadira. Perquè, en realitat, aquests barons semblen més bé condottieri, mercenaris disposats a canviar de bàndol quan més convinga (com aquell Federico da Montefeltro, duc d’Urbino, que, estant al servei de Pius III, canvià de bàndol i encapçalà la facció dels adversaris del papa). Rus —qui ho havia de dir?— ascendit de botiguer a condottiero i senyor d’una baronia. I encara podria pujar més amunt!

L’alcalde té molta mili feta i coneix perfectament el truc de Quiquito; l’ha utilitzat amb èxit en moltíssimes ocasions (tothom recordarà allò de «Xàtiva tindrà port de mar!»). Per tant, no es deixarà embolicar fàcilment per cants de sirena de ningú ara que la direcció estatal popular podria estar buscant substitut per a Camps (ja se sap: amb governs del PSOE o del PP, els afers valencians sempre s’han regit des de Madrid). Fins al pròxim dimarts, la gent del carrer Gènova ha de barallar diferents alternatives per a solucionar el desgavell autòcton: dissoldre el Comitè Executiu Regional i nomenar una gestora, obligar Camps a dimitir o exigir-li una remodelació del Consell. I clar, els barons —entre els quals, l’alcalde d’alcaldes— estan desficiosos. Però l’honorable, amb cara de badoqueria, continua cridant: «Porter! Porter! Que passa un avió!».

(publicat a Levante-EMV, el 31/10/09)

1 comentari:

Anònim ha dit...

Efectivamente, nuestro alcalde encabeza el frente revolucionario. Es ganador nato, y así resultará. Pero lo de subir mas arriba... ¿Qué significa? El está en el sitio ideal, y lo sabe. Subir mas alto significa salir a la azotea. Y allí, cuando llueve, te mojas. Es de la escuela de Rita, no de Costa.
El Anónimo T.P.