dimarts, 27 d’octubre de 2009

Àgora

És curiosa la reacció de l’Església cada vegada que apareix una nova obra de ficció —novel·la o pel·lícula— que tracta assumptes relacionats amb la història del cristianisme. Ja succeí amb la novel·la El codi Da Vinci, de Dan Brown: la jerarquia catòlica, per boca d’un cardenal de la cúria vaticana, declarà que un bon cristià no hauria de llegir l’obra. Per què? Per la seua dubtosa qualitat literària? Doncs, no! Segons les autoritats eclesiàstiques, la novel·la està plena de falsedats històriques. Normal! Una novel·la és una obra de ficció, no un llibre d’història. Això vol dir que, tot i pertànyer a qualsevol gènere realista, l’argument d’una novel·la sempre és invenció de l’autor. A una bona novel·la només se li demana versemblança; ningú no exigeix que els fets narrats s’ajusten a cap realitat històrica. Quins eren, per tant, els veritables motius eclesials per a blasmar del llibre de Dan Brown? La por i la malfiança! Com que l’Església Catòlica sempre ha desconfiat de la capacitat dels seus fidels per a distingir el bé del mal o l’encert de l’error, té por que els cristians rasos no entenguen la novel·la, que acaben confonent el relat literari amb la veritat històrica. És la cara i la creu de la fe —o de la credulitat—: qui creu a ulls clucs en els dogmes de la Trinitat o de la Immaculada Concepció pot acabar empassant-se, sense cap problema, que Crist estava enamorat de la Magdalena. Si visquérem al segle XV, El codi Da Vinci estaria inclòs a l’índex de llibres prohibits!

Ara, torna a produir-se un nou episodi de malfiança eclesiàstica motivat per l’estrena de la pel·lícula Àgora, d’Alejandro Amenábar. «Pel·lícula plena de mentides i difamacions, recolzada i subvencionada, la més cara del cine espanyol. És la crònica del desmemoriament i de la vergonya [sonrojo a l’original castellà] davant la vertadera història del cristianisme; plena de falsedats i manipulacions, fins i tot de la gran figura de Sant Ciril, patriarca d’Alexandria. Però això és el que avui “ven i guanya diners”. Segur que el seu director rebrà molts premis», es pot llegir al número 373 de La Seu, full parroquial de la col·legiata xativina. De nou, l’argument (plagat de faltes de sintaxi) de la falsificació històrica en una obra de ficció. Clar que, en aquesta ocasió, l’Església té tres bones raons per a estar preocupada: la imatge sempre té més poder que la lletra impresa, el film d’Amenàbar s’ajusta prou a la realitat històrica que narra i la seua estrena coincideix amb la campanya contra l’avortament que han encetat els moviments catòlics. La pel·lícula fa sentir vergonya, en efecte, de la poca memòria d’alguns cristians que no volen pair la seua història, plena d’ombres. Àgora escenifica, per exemple, el costat fosc de Ciril d’Alexandria, protagonista de tèrbols episodis d’intolerància envers els pagans, els jueus i els membres d’altres comunitats cristianes. La historiografia mostra com l’episcopat de Ciril, marcat per una atroç lluita de poder amb el patriarcat de Constantinoble, estigué jalonat per múltiples episodis d’oportunisme, connivència amb el poder, crueltat i falsia. La pel·lícula d’Amenàbar molesta perquè descobreix, en un moment inoportú, fets que molta gent ignora. I dir que està subvencionada —ignore si realment ho està— remet a un famós refrany valencià: «El mort li diu al degollat: qui t’ha fet eixe forat?».

13 comentaris:

Andrés ha dit...

Si uno lo desea,el islam,el psoe, el pce, o el ateísmo de la revolución francesa, o la soviética,o la española,poseen en su historia multitud de episodios que se podrían tratar del mismo modo, si se quisiera hacer, para convencer emocionalmente al espectador de su perversidad condenable. Pero ¿Quién haría tales películas? Nadie.
Sólo con el islam sobran hechos peores,
a ver si Amenabar se atreve.Seguro que no. Ni a la izquierda le agradaría eso.
Sería "una provocación inadmisible".

Anònim ha dit...

PANFLETO SIMPLÓN, FALSEADO, AL GUSTO DE LA ACTUAL DIRECTIVA POLÍTICA CULTURAL DEL PSOE. REMAR EN LA DIRECCIÓN CONVENIENTE, HACER CARRERA. YA ESCUCHÉ COMENTAR A MI SOBRINA , DESPUÉS DE VERLA EN EL CINE, LO MALA QUE ES LA IGLESIA. OBJETIVO CUMPLIDO. ASTUTOS.

Anònim ha dit...

Andrés, tot el món té alguna cosa de què penedir-se. Ara bé, tu estàs barrejant, com diuen els castellans, las churras con las merinas. Estàs equiparant, posem per cas, ideologia i religió, que són coses distintes. També estàs comparant ideologies totalitàries (com ara el comunisme estalinista) amb ideologies absolutament honorables, com el socialisme democràtic.

La qüestió és la següent: hi ha qui no té problemes a reconèixer els errors, les ombres de la seua història personal o col·lectiva, i hi ha qui no reconeix res de res i assaja, quan els altres li trauen les vergonyes, diferents tàctiques: una és la tàctica del ventilador (i tu més); altra és la del victimisme (vénen a per mi). Note una certa nostàlgia en la teua frase «con el islam sobran hechos peores. A ver si Amenábar se atreve. Seguro que no». Què passa? Que t’agradaria que funcionara altra vegada el Sant Ofici?

Finalment, he de dir-te que la teua cultura, literària o cinematogràfica, fluixeja. ¿D’on traus tu que mai no s’hagen escrit novel·les o rodat pel·lícules criticant el llarg catàleg de la infàmia universal? Les obres crítiques amb la ignomínia, comesa en qualsevol lloc i per qualsevol persona o grup, omplirien centenars de milers de metres de cel·luloide o paper imprès. Altra cosa és que, en aquesta ocasió, l’assumpte t’haja tocat la moral, perquè afecta els teus.

Vicent Terol ha dit...

A l'església no li interessa que la gent tinga altres punts de vista sobre determinats assumptes. No creu en l'elaboració del criteri propi de l'individu. Té por que la visió d'una pel·lícula puga fer tremolar les "conviccions" cristianes.

Per cert. Això de que la pel·li està subvencionada amb nosequants milions deu ser un eslògan d'eixos que posen en marxa per a que la gent l'interioritze, a falta d'argumentacions de certa complexitat. Ho dic perquè hui mateix ho he escoltat a algú també.

Ximo ha dit...

Amic Vicent, la jerarquia catòlica prohibí, durant molt de temps, que els fidels pogueren llegir la Bíblia individualment. De fet, durant l'Edat Mitjana, bé que es van fer algunes traduccions (prohibides pel Vaticà) a diverses llengües europees, l’Església només en permetia la versió en llatí, la Vulgata. Foren la Reforma Protestant (cal recordar que Luter és considerat el pare de la llengua alemanya estàndard, per la seua traducció de la Bíblia) i la invenció de la impremta les veritables impulsores de les traduccions bíbliques a les diverses llengües vernacles. A partir de llavors, existí la possibilitat que tots els fidels (i no només els sacerdots) pogueren llegir el text sagrat. Si això va passar amb la Bíblia, a qui li pot estranyar que l’Església desconfie de les novel·les o les pel·lícules?

Andrés ha dit...

Lo que quise decir es que Amenabar sabe que si a la Iglesia no le agrada, lo único que hará es decir que no le agrada y aconsejar no verla,con lo cual tendrá mucha más propaganda gratis.
Pero si quisiera criticar la religión islámica del mismo modo, por temor a las consecuencias no la haría, que lo de moda es atacar a La Iglesia, y respetar el islam, por seguir la corriente, y por si acaso.
Por otra parte, no me imagino una gran película ficcionando la historia de Mahoma, al estilo código da vinci,presentando al personaje como homosexual, por ejemplo,y presentando toda la religión musulmana como un gran engaño lleno de falsedades.
La inquisición que hay la tienen metida en la mente los escritores y cineastas a la hora de buscar argumentos. O la de las productores culturales a la hora de invertir en según qué temática.

Andrés ha dit...

De todos modos, agradecer a Ximo que no haya hecho como los del blog "La veu de Xàtiva", que para evitar opiniones discordantes ya sólo dejan entrar a amigos de probada adhesión a su mismo modo de pensar.

Ximo ha dit...

Però això que dius té la seua lògica, Andrés. En èpoques històriques passades, els creadors havien d’anar amb molta precaució per a no acabar en la foguera. Com que ara, a l’occident cristià, existeixen en termes generals unes coses que es diuen democràcia i llibertats individuals, situacions com les viscudes en època de la Inquisició ja no són, afortunadament, possibles, bé que alguns (espere que no siga el teu cas) desitjarien tornar enrera.

Una gran part de l’islam, en canvi, no acaba d’evolucionar. Et recorde que el director holandès Theo van Gogh, autor d’una pel·lícula amb guió d’Ayaan Hirsi Ali, fou assassinat per fonamentalistes islàmics. La pròpia Ayaan viu, des de llavors, sota protecció (per no parlar de Salman Rushdie). Però clar, a directors de cine i novel·listes no se’ls demana que siguen herois o suïcides (partint d’una base: ignore si Amnábar té pensat de fer alguna vegada un film sobre l’islam).

Jo crec que el grau de respecte de què gaudeix la creació al nostre entorn és per a congratular-se. I sí, a mi també m’agradaria que hi hagués la mateixa llibertat d’expressió en altres assumptes, però el que facen altres no hauria de servir de cap manera perquè nosaltres sentim nostàlgia del passat.

Anònim ha dit...

En primer lugar en la película hay errores históricos de bulto y mentiras sin parangón, como consecuencia de una pretendida propaganda en contra del cristianismo en general, fruto del laicismo que vivimos día a día que, sin duda hace mella en los ciudadanitos que nada saben; también algunas "casualidades".

¿Es casualidad que desde el mes de julio hasta el estreno de la película se hayan publicado más de cuatro biografías sobre Hipatia, paradigma de las cuales es la de Celia Martínez Maza, financiada por la Dirección General de Ciencia y Tecnología?

Y más de 10 novelas, una de las cuales es la escrita por el hermano de Carmen Calvo, ex ministra de Cultura, además de varios estudios de historia sobre la época.
Y todo ello con el mismo mensaje.
Que todo salga al mismo tiempo no puede ser casualidad. ¿no?

Amenábar siempre se presta a esto, primero fue la eutanasia, ahora la cosa va directamente contra la religión y particularmente contra el cristianismo.
Lo malo de la trama es que es mentira desde el principio hasta el final, veamos:

Hipatia no fue asesinada siendo una bella jovencita de 38 años, sino que murió en el año 415 con 61 años.
No fue famosa por sus dotes de astronomía por más que en la película se empeñen, atribuyéndole haberse adelantado a Kepler más de mil años.

En palabras del obispo cristiano Sinesio de Cirene era una «divina filósofa» platónica a la que llama en sus cartas: madre, hermana, maestra, benefactora mía.
El citado obispo, a quien en la película se le hace traidor y cómplice en el asesinato de la filósofa, murió dos años antes que ella, así que es imposible que tuviera nada que ver con su muerte.
Fue virgen hasta el final, pero no vivió la castidad que ha declarado su protagonista feminista radical: «para ser igual que un hombre y poder ejercer una profesión con plena dedicación». Lo hizo porque, coherente con su filosofía, ejercía la "sofrosine", es decir, el dominio de uno mismo a través de las virtudes entendidas como el control de los instintos y las pasiones al igual que las monjas católicas, los monjes budistas y un largo etc.
Hipatia nunca fue directora de la Biblioteca de Alejandría, ni ésta fue destruida por los “talibanes” cristianos, éste es uno de los mayores errores históricos de la película, la biblioteca fue incendiada por Julio César saqueada junto con el resto de la ciudad por Aureliano en el año 273, y rematada por Diocleciano en 297.

Por cierto estos dos últimos, famosos por sus persecuciones a los cristianos, igual que nuestra izquierda actual.

Séneca, en su obra de "Sobre la tranquilidad de la mente", habla de la destrucción de la Biblioteca de Alejandría, le echa la culpa a las guerras de Julio César y considera que se quemaron unos 40.000 rollos, no los 500.000 "volúmenes" que menciona Amenazar.

Además de Séneca, también Plutarco, Gelio y mucho más tarde el muy pagano y anticristiano Amiano Marcelino (muerto entre el 391 y el 400 dC) achacan la destrucción a Julio César en su guerra contra Pompeyo y el faraón Ptolomeo, hermano de Cleopatra, en el 47-48 AC.

En el año 391 fue destruido lo poco que quedaba del templo del Serapeo que ya había pasado por las manos de los judíos en tiempos de Trajano, y también “repasado” por Diocleciano, quien, para conmemorar su hazaña, puso allí su gran columna, razón por la cual los cristianos lo destruyeron más tarde.

El paganismo siguió existiendo en Alejandría hasta que llegaron los árabes.
Y el neoplatonismo siguió floreciendo, hasta que lo recuperó el renacimiento cristiano.

Y ¡oh casualidad de casualidades!, su más brillante exponente se llamaba San Agustín, y era que casualidad coetáneo de Hipatia.

El efecto psicológico que Amenábar consigue es trasladar la idea según la cual, los "malvados cristianos" quemaron la Biblioteca de Alejandría.

El Anónimo tocapelotas.

primer anònim ha dit...

Senyor anònim, l’obra d’Amenábar és una pel·licula, és a dir, una obra de ficció. Per tant, no cal que s’ajuste a cap realitat històrica. Crec que això, Ximo ho deixa prou clar en la seua entrada: una obra de ficció només ha de ser versemblant. És com si vostè em diu que “Quo vadis” o “Ben-Hur” estan plenes d’elements inventats. I què? Són pel·lícules de ficció, no documentals històrics. Tanmateix, “Àgora” s’aproxima prou a la realitat que coneixem pels historiadors, fragmentària, evidentment. Es desconeix per exemple (en contra del que vostè afirma) l’edat exacta en què va morir Hipàtia (segons uns, nasqué el 355; segons altres, el 370); no se sap si, quan morí, estava a la quarantena o a la seixantena. A totes les enciclopèdies consultades, consta que fou astrònoma i que estudià l’òrbita dels planetes.

A la pel·lícula d’Amenàbar es deixa clar que Hipàtia no era la directora (era són pare) del Serapeum, temple que de cap manera es confon amb la llegendària biblioteca d’Alexandria, cremada molt abans (per això, els protagonistes del film diuen de salvar allò que es puga, perquè no siga cremat per segona vegada). La pel·lícula no posa de traïdor el bisbe Sinesi de Cirene, encara que, això sí, el fa sobreviure a la filòsofa, cosa inexacta (de nou li recorde que som davant d’una obra de ficció). Tampoc no aclareix els motius pels quals Hipàtia decidí romandre soltera (les declaracions personals d’una actriu són irrellevants al respecte).

Conclou vostè dient: “El efecto psicológico que Amenábar consigue trasladar es la idea según la cual los ‘malvados cristianos’ quemaron la Biblioteca de Alejandría”. Clar, i l’efecte de “Murieron con las botas puestas”, és com eren de roïns els indis nord-americans. Mire vostè: si ens centrem en les bones obres de ficció, que solen tenir un tema (la denúncia de la intolerància, per exemple), “Àgora”, que està tenint molt bona crítica, trasllada a l’espectador la impressió que Ciril d’Alexandria atià l’assassinat d’Hipàtia. I d’això vostè no ha dit, curiosament, ni pruna.

Quant a la resta (les coincidències de què vostè parla o el blasme implícit al laïcisme), què vol que li diga? Això són opinions seues que no compartisc. Però té vostè el dret d’expressar-les. Allà cadascú amb els seus punts de vista. Si de cas, només li recriminaré aqueixes al·lusions al paral·lelisme que fa entre la persecució dels cristians per part de Dioclecià i la presumpta persecució per part de l’esquerra actual. Li pareix a vostè bonic fer aquestes comparacions? No té vostè vergonya. En fi, que no ha estat gens afortunat en les seues argumentacions, ni en el comiat final (l’exabrupte, poc freqüent en aquest blog, no afegeix cap plus de raó a qui ha argumentat insuficientment).

andrés ha dit...

Muy bien por el anónimo que está mucho mejor documentado que yo.
Evidentemente el anticristianismo romano era físico, y el de la izquierda actual es más refinado;
no así en los años 30, que fue peor todavía, bajo sus mismas siglas.

anterior anònim ha dit...

Certs sectors de l’Església se senten perseguits. Perseguits? L’Església té un tracte de preferència amb l’Estat. El PSOE ha millorat el finançament de la institució eclesiàstica i no vol denunciar el Concordat (que segons molts especialistes és inconstitucional). El papa és rebut amb honors d’estat i les seues estades són finançades per les administracions públiques. Totes les organitzacions eclesials poden actuar lliurement en el marc de la legalitat. Es firmen concerts amb els centres educatius religiosos. Es pot donar classe de religió als centres públics i privats (a Turquia, per exemple, no hi ha classe de religió als centres públics). Tots els grans esdeveniments de l’Estat, incloent els de la casa reial, se celebren amb l’aixopluc de la corresponent cerimònia religiosa. Tant els cossos policials com les armes dels diferents exèrcits tenen capellà i celebren la festivitat del patró i la patrona corresponent. El calendari laboral i festiu està supeditat a les diades religioses. Continuen celebrant-se amb normalitat les diferents manifestacions públiques religioses: les processons del Corpus, les de Setmana Santa, les de les festes patronals de tots els pobles, viles i ciutats. Els bisbes poden fer tota mena de declaracions (des del púlpit, els micròfons...) i assisteixen sense cap problema a manifestacions en la via pública... L’Estat col·labora en el sosteniment del patrimoni monumental de l’Església. Organitzacions culturals (sovint de caire esquerrà) enceten campanyes de salvaguarda d’aquest patrimoni. En definitiva, l’Església usa i abusa de tots els mecanismes a l’abast en un estat democràtic i de dret. Em pots dir on està la persecució? Quina poca vergonya! Els perseguits som aquells que, sobre viure en un estat laïc, trobem pertot la presència omnímoda de l’Església.

Ximo ha dit...

La persecució romana als cristians fou terrible: s’assassinava, es torturava es feien servir les víctimes com a espectacle de circ… Eren els costums ferotges de l’època, que s’aplicaven per igual a tothom, en una societat inhumana. No s’ha insistit prou al caràcter ideològic d’aquella persecució; els cristians posaven en qüestió la societat esclavista romana.

Des de l’Edat Mitjana fins al segle XIX (amb períodes d’especial virulència), la Inquisició perseguí, arrancà confessions sota tortura i cremà a la foguera heretges, jueus, conversos... La cosa ja no tenia pal·liatiu, perquè l’Església portava segles predicant la radical condició de fills de Déu de tots els éssers humans.

A principis del segle XX, determinades ideologies revolucionàries —bàsicament el comunisme d’inspiració soviètica— cometeren tota classe d’excessos. Durant la Guerra Civil espanyola, posem per cas, en cometeren uns quants (no tants com s’ha dit; diferents estudis han demostrat clarament que el número de víctimes del franquisme fou fins i tot superior).

Avui sabem que la llibertat dels oprimits no justificava cap assassinat. També sabem que, en democràcia, s’han de combatre les idees, no les persones. Per tant, allò que Andrés anomena anticristianisme refinat (un eufemisme) és perfectament legítim. En un país democràtic, el debat d’idees ha d’estar a l’orde del dia. I ningú pot proclamar una situació de privilegi en aqueix debat.

Per això, alguns cristians miren amb enveja certs països musulmans, on es considera sacrílega i mereixedora de càstig qualsevol al·lusió a la religió. Aquest és el moll de la qüestió: alguns sectors cristians voldrien que ningú no combatés les seues idees i que el conjunt de la societat adoptés les seues normes morals. L’oposició a tals pretensions es percep com un perseguiment.

Es tracta d’una percepció absolutament exagerada. Els no catòlics sí que es veuen discriminats sovint i han de suportar la presència omnímoda de l'Església de què parlava l’anterior anònim.