dilluns, 30 de juliol de 2007

El raig dels déus

Arran d'unes línies meues dedicades a la possible deslleialtat amb què estan actuant alguns membres del Compromís pel País Valencià, un amic enviava un comentari recordant el valor de la paraula compromesa. Efectivament, sempre s'ha dit que la paraula fa l'home i que els pactes estan per a ser complits. Però també s'ha dit sempre que els contractes s'han de subscriure lliurement i d'acord amb el principi d'equitat (els tribunals ho han declarat en vàries ocasions i han establert la jurisprudència corresponent: els contractes d'adhesió amb clàusules abusives són nuls de ple dret). D'altra banda, si abandonem el territori del dret i ens endinsem al de la política, cal recordar que la traïció no guarda cap relació amb les antigues tragèdies gregues; és, senzillament, el mètode habitual per a provocar els relleus de poder (fins i tot quan es tracta d'un poder petit o irrisori) o d'aliances. Ens trobem, per tant, davant d'una lluita pel poder (o, potser, pels càrrecs remunerats) al si d'EUPV, coalició en procés de descomposició. Aquesta lluita s'ha traslladat al grup parlamentari i ha obligat l'altre soci del Compromís a alinear-se amb una de les faccions en conflicte (el soci s'ha alineat, naturalment, amb qui més li ha convingut, necessitat com està de desmarcar-se de l'ala comunista d'EUPV). Això no lleva que l'escena de Glòria Marcos (personatge amb nom i cognom de ressonàncies clàssiques) caient desmaiada al centre de l'hemicicle, com si hagués estat fulminada per un raig dels déus, tinga un sabor innegable a tragèdia grega (em vénen al cap escenes semblants, del teatre clàssic o de les epopeies homèriques, en què l'heroïna, voltada d'ignomínia, es abatuda per les sagetes del destí cruel). L'aurèola literària, però, no hauria d'entorpir una visió realista de l'assumpte: per una fotesa (una cadira al Consell d'Administració de RTVV), uns i altres estan a punt de trencar un pacte que els ha possibilitat la representació parlamentària. ¿No seria millor que abandonaren l'òrgan consultiu, per a no legitimar-lo amb la seua presència, i es dedicaren a recompondre, abordant les qüestions de fons, unes relacions polítiques absolutament esquerdades? Més enllà d'un dilema formal (si s'ha respectat o no el tenor literal dels pactes), els socis del Compromís es troben davant d'una profunda crisi política provocada per uns resultats electorals minsos que han agreujat les desconfiances mútues. Si no volen que els déus fulminen, aquesta vegada sí, un espai electoral que tant costa de mantenir, haurien d'arraconar les postures intransigents i s'haurien d'aplicar a la tasca negociadora, per complicada que siga.

dissabte, 21 de juliol de 2007

De quina deslleialtat parlem?

Creixen, quan el Compromís pel País Valencià travessa una crisi que posa en perill la seua supervivència, les veus que acusen de deslleialtat el Bloc Nacionalista. Tenen fonament aquestes acusacions? Tot és opinable. Pense, però, que el Bloc no és responsable de la crisi. EUPV, al nucli dur de la qual (no ens cansarem de repetir-ho) es troba el PC, que acceptà el pacte electoral a contracor, va ficar als futurs socis del Compromís unes condicions duríssimes d’acceptar. Res de l’altre món. La política és així. Qui pense que els membres dels partits són una mena d’éssers arcangèlics està a la lluna de València. Per què ficà aquestes condicions Esquerra Unida? Per a no perdre el control del grup parlamentari resultant (ací podríem esmentar, de passada, les velles teories comunistes sobre el paper de l’avantguarda i dels seus companys de viatge petitburgesos). Amb quins arguments defensà les seues exigències? “Nosaltres ja som al Parlament; vosaltres, no”, féu; “Les enquestes diuen que traurem més vots que vosaltres”, afegí; “Si no accepteu les condicions, es tornareu a quedar fora”, rematà (ocultant, clar, que també EUPV podia quedar-se fora de les institucions). El Bloc es véu obligat a acceptar les clàusules del pacte fent un gran sacrifici. S’arriscava a desmobilitzar el seu electorat, que no entenia, per exemple, que la llista castellonenca fos encapçalada per Esquerra (en aquesta circumscripció, el Bloc trau habitualment més vots que els seus socis del Compromís). La campanya electoral fou desastrosa. A la manca de liderat, s’ha d’afegir el temor del PC de quedar en minoria enfront dels diputats d’Esquerra i País (membres, no ho oblidem, d’EUPV) i del Bloc. Aquests temors, efectivament, s’han vist confirmats pels resultats electorals. Ara, però, tocaria d’exercir la democràcia (el joc de les majories i de les minories, tan present al vocabulari comunista) al si del grup parlamentari. Què ha fet al respecte Glòria Marcos (la diputada que titllà de sicilians tots els valencians)? Prendre decisions unilaterals en contra del parer majoritari del grup (fins i tot del de les dues diputades d’Esquerra i País). A sant de què, per tant, s’acusa el Bloc Nacionalista de deslleialtat?

Camejant per Estocolm

Darrerament, a Rocabuix li vénen cabòries misògines. Com que vol perdre de vista, durant uns dies, la sogra, la dona i la gossa, s'apunta, tot sol, a un club de viatges. A la primera reunió, però, s'astora, en comprovar que la massa social es compon, bàsicament, de dones madures. "Tan escadusseres com van ser les meues relacions adolescents amb les dones i ara no me les puc traure del damunt", cavil·la mentre cameja pels carrers del Gamla Stan, nucli antic d'Estocolm, situat a l'illa de Stadsholmen, plena de carrers estrets, places d'ambient agradable i palaus antics amb la façana esglaonada pròpia del renaixement nòrdic. Entra a la catedral i es queda sorprès: una sacerdotessa (o prevera o capellana o mossena, ves a saber!) celebra missa amb l'ajuda d'un escolà ros i eixerit. "Les coses anirien millor al nostre país si les dones hi feren les misses", xiuxiueja una sòcia del club. Rocabuix busca, mentalment, una alternativa femenina per a la dita "predica'm Tomàs, que predicant et quedaràs".

dijous, 19 de juliol de 2007

La llei electoral

Mariano Rajoy no ha encetat el pastís de la reforma electoral. Rodríguez Ibarra ja l'havia rossegat, fa mesos, en afirmar que s'havia de fer el necessari perquè els partits nacionalistes no participaren a la governació de l'Estat. Ara, Rajoy ha anat més lluny: cal eliminar els partits minoritaris (Esquerra Unida i nacionalistes inclosos) dels altres àmbits polítics (comunitats autònomes i ajuntaments). És a dir, el líder popular propugna el bipartidisme pur i dur. La proposta de modificació perquè només puguen governar els partits que obtinguen més del 30 % dels vots, profundament reaccionària (¿Els semblarà democràtic als populars eliminar, fins i tot de l'esfera local, les opcions ideològiques minoritàries?), ve, però, plena d'ambigüitats. Rajoy no concreta si pretén aplicar-la a tots els àmbits o sols al municipal i autonòmic. Tampoc no diu com es farà això, per exemple, als ajuntaments. Algú ens hauria d'explicar com es pot governar en minoria si les iniciatives de govern s'han de sotmetre a votació (Instaurant un sistema de doble volta? Eliminant els plenaris i permetent que els presidents de les corporacions governen per decret, sense control de l'oposició, durant el període del seu mandat?). Evidentment, el cap de la dreta es comporta com un jugador trampós en un moment en què els resultats electorals li han estat adversos; vol expulsar els altres jugadors de la partida i quedar-se amb tota la banca. Vol manar sense oposició. Serà qüestió de posar-se a tremolar, perquè aquestes propostes trobaran ressò en determinats sectors del PSOE. Si els dos partits majoritaris decidiren d'amanir, de mutu acord, una llei electoral a la seua conveniència, ¿en què quedarien aquelles paraules tan boniques ("En democràcia es pot defendre qualsevol proposta sempre que es faça per mitjans pacífics") pronunciades sovint pels seus líders? Arribat el cas, s'estranyarà algú que els nacionalistes es radicalitzen?

dijous, 12 de juliol de 2007

Un partit de funcionaris

Llig que, pel que sembla, el PSPV té poc més d’un miler d’afiliats a la ciutat de València, dels quals només 600 o 700 estan al corrent de la quota i 250 participen a la vida de l’organització. Són unes xifres terribles. Les de Xàtiva no són molt millors; l’agrupació local dels socialistes té uns 160 afiliats, dels quals només trenta assistiren a la darrera assemblea. Això explica, en part, que hi haja problemes per a confeccionar unes llistes electorals més presentables. Això i la falta d’obertura cap a la societat. El PSPV és bàsicament un partit de funcionaris. Uns estan a sou de la pròpia organització o desenvolupen tasques de representació política (com a diputats, com a batlles), altres tenen assessories o càrrecs remunerats a diferents corporacions públiques (RTVV, caixes d’estalvi, consells consultius...) i molts ocupaven llocs, quan manaven els seus, a les prefectures de serveis o a les direccions generals de les diverses administracions (sanitat, ensenyament, ens autònoms...) i esperen recuperar-los algun dia. La capacitat d’influència dels socialistes en àmbits aliens a la funció pública, com ara el món de l’empresa, l’esport o les organitzacions socials, és pràcticament nul·la. Quan un partit passa a l’oposició en aquestes condicions, corre el perill de caure a l’autisme i de no detectar els canvis que experimenta la societat (evidents al cas valencià). Els minsos resultats obtinguts als darrers comicis locals podrien obeir, en bona mesura, a la desconnexió existent entre l’esquerra, ignorant del país que vol governar, i el conjunt dels ciutadans. Són les conseqüències d’estar aïllat, d’esdevenir una secta. S’imposa, per tant, la renovació d’idees i de persones. Clar que les persones que pertanyen a alguns dels col·lectius funcionarials que s’acaben d’enumerar (sobretot si no tenen una sortida personal alternativa) esdevenen un obstacle insuperable per a la renovació. S’aferren als escons per a no quedar com Sant Pauli, amb una mà davant i amb altra en el florí.

Emotivitat a flor de pell

--
Un dia, com que ja havien vagarejat per mig Europa i per altres racons del món, uns viatgers decidiren que era arribada l’hora de pelegrinar al nord de l’Albera, per a cercar les seues arrels mil·lenàries. Travessaren, doncs, la serralada pirinenca i, sense importar-los que la pluja, el vent o els entrebancs del camí els mostraren, quan recorrien les planes del Rosselló, alguns senyals adversos, rodaren cap als vells confins de Salses. Joël, medalla d’or al guia més trempat, els arengà a l’interior dels espessos murs. El segon dia de viatge, s’adreçaren al massís del Canigó i, deixant enrere muntanyes esquerpes i boscos frondosos, pujaren (els valents a peu, els porucs en taxi) al monestir de Sant Martí. Els esperava una monja originària del Poitou-Charentes, membre de la Comunitat de les Benaurances (versió nova dels cenobis medievals mixts, cohabitats per barons i mullers), que els féu combregar, parlant un català peculiar, amb el paisatge sagrat i l’ànima dels avantpassats. Al recinte emmurallat de Vilafranca, els pelegrins maldaren per trobar menja (el xofer i el guia, que no ho aconseguiren, hagueren de fer dejuni forçós). El periple continuà per Sant Miquel de Cuixà i Prada del Conflent. Ací, els expedicionaris, que acabaven d’escoltar amb unció el Cant dels ocells, resseguiren devotament les petjades de Pau Casals i Pompeu Fabra. Una dona gran, que parlava català amb accent francès, els indicà la forma d’arribar al cementiri municipal. Els viatgers s’aturaren uns instants davant la tomba del seny ordenador de la llengua i li van retre un petit homenatge. L’endemà, passejant pels carrers de Perpinyà, comprovaren sorpresos que el rei Jaume I havia esdevingut le roi Jacques 1er. Era, potser, una premonició del que havia d’esdevenir-se poc després al palau dels reis de Mallorca: els embulls de la traducció simultània i les protestes d’algunes persones monolingües estigueren a punt d’enutjar una guia local que, malgrat tot, obsequià el grup amb una visita inoblidable i una frase lapidària: “Quan vosaltres vingueu al nord i nosaltres anem al sud, hem de recordar que un passat gloriós ens agermana”. Elna, Ceret i Cotlliure clogueren quatre dies d’emocions intenses. Les cotes més elevades de l’estremiment s’assoliren davant la tomba d’Antonio Machado, recordant les víctimes de guerres passades i unes paraules del poeta: “Escribir para el pueblo ¡qué más quisiera yo! Deseoso de escribir para el pueblo, aprendí de él cuanto pude, mucho menos, claro está, de lo que él sabe... Siempre que advirtáis un tono seguro en mis palabras, pensad que os estoy enseñando algo que creo haber aprendido del pueblo”. Una viatgera evocà la trista peripècia del pare al camp de concentració d'Argelers i diposità, commoguda, unes flors tricolors sobre el sepulcre de Machado. Els pelegrins tenien l’emotivitat a flor de pell. En sortir del fossar, el company de l’oferent, per rebaixar la tensió, s’adreçà al xofer i féu: “Juanito, prepara el coche que nos vamos a París”.

diumenge, 8 de juliol de 2007

Tripijocs

Ja s’han constituït, fa uns dies, el govern de la Generalitat i els nous ajuntaments. Comença, per tant, una nova travessia del desert de l’esquerra i dels sectors ciutadans que se senten identificats amb ella. Cada vegada sembla més evident que el PSPV-PSOE, l’únic partit d’oposició amb possibilitats reals d’encapçalar l’alternativa de govern, no ha fet els deures. A ell li corresponia tirar del carro, parlant de forma col·loquial. Des que tinc memòria política, però, mai no he conegut entre els socialistes valencians un líder carismàtic (de l’estil d’altres barons regionals del PSOE) capaç d’arrossegar les masses populars. Encara pitjor, l’elecció dels secretaris generals del PSPV sempre es maneja des de Madrid. Molta gent podria olorar-se, amb raó, que al carrer Blanqueries només hi ha titelles, com al museu d’Albaida. La manca de carisma afecta també la composició de les llistes electorals de moltes localitats del País. L’absència de renovació, per culpa dels personalismes, minva la banqueta i (fent servir termes futbolístics) obliga a completar l’alineació tirant mà de veterans o d’alevins. Algú dirà, i dirà ben dit, que aquest problema afecta tots els partits. A qui l’interessen, però, els errors de la dreta? Ja s’ho apanyarà! Als progressistes ens preocupa el que fa l’esquerra. Hi ha persones solvents a les seues llistes? Combinen de forma adequada els elements de liderat, renovació i capacitat de gestió que esperen els ciutadans? Per experiència pròpia, sé que això és difícil d’aconseguir. L’electorat, però, no sol pair que els egoismes o els sectarismes barren el pas a persones que, pel seu prestigi o la seua maduresa, podrien inspirar més confiança. Bé que els resultats de la travessa (continuant amb el símil esportiu) s’encerten el diumenge per la nit, algun sabut va pensar, abans de les eleccions, que aquests tripijocs podien resultar demolidors per a les expectatives electorals de l’esquerra? Han estat objecte de debat aquestes qüestions a les assemblees que s'han celebrat per tal d'analitzar els resultats dels darrers comicis?

dijous, 5 de juliol de 2007

A qui perjudica l’abstenció?

Durant la darrera campanya electoral, els socialistes s'afartaren de repetir que una abstenció molt alta perjudicava les expectatives de l'esquerra. Ara, després del debat sobre política general celebrat al Congrés dels Diputats, el PSOE afirma que l'electorat abstencionista torna a mobilitzar-se, cosa que l'afavoreix. Què hi ha de veritat en aquestes afirmacions? Abans de contestar la pregunta, s'ha de dir que les persones voten aquesta opció o l'altra, o s'abstenen, per raons difícils d'esbrinar. Generalment, s'admet que l'elector de dretes vota pensant en els interessos materials, mentre que el d'esquerres ho fa per raons altruistes o ideològiques. Les coses, però, no són tan senzilles. En general, són prou conegudes les inclinacions dels votants fidels a les distintes alternatives, és a dir, d'aquelles persones que ja tenen el vot decidit molt abans de les eleccions (són, per exemple, molt coneguts els trets reaccionaris de la bossa de vot captiu del PP, un 30 % de l'electorat). Ara bé, com que els resultats electorals no són dirimits exclusivament per aquests votants, cal indagar els motius que inclinen les persones indecises (nombroses i decisives al resultat de qualsevol sufragi) a elegir unes opcions o altres. Mentrestant, només es poden fer suposicions. Cal estudiar les diferències d'edat, de gènere, de classe social i de nivell cultural dels diferents segments d'aquest grup d'electors, i determinar si tenen comportaments electorals distints. Les dades (per circumscripcions, per col·legis, per taules) de comicis celebrats anteriorment poden donar claus per a comprendre la seua idiosincràsia.

El votant de dretes defèn, evidentment, els seus interessos materials (la propietat, la llibertat de mercat, les deduccions fiscals, la perpetuació de les situacions de privilegi...), però també ètics o ideològics (en relació al sistema educatiu, al model familiar, al concepte de ciutadania, al paper de la religió en la vida social...). Generalment, és molt pragmàtic; vota l'opció millor situada (fins i tot quan la força hegemònica d'una determinada circumscripció és un partit regionalista o nacionalista). La dreta, en definitiva, sol aglutinar-se en un front unitari, cosa que l'afavoreix a les urnes (el sistema electoral premia la unitat i castiga la divisió). El votant tradicional d'esquerres, pel contrari, com que no té gaires interessos materials a conservar, sol defendre, sovint de forma ingènua, qüestions molt abstractes: la llibertat, la compensació de les desigualtats, l'accés a la cultura... Això el fa molt sectari. Les disputes ideològiques divideixen la seua oferta electoral en diferents alternatives: la del PSOE, hegemònica, la d'Esquerra Unida, minoritària (a les nacionalitats històriques, el ventall d'opcions encara és més ample)... Aquestes opcions mantenen postulats doctrinals antagònics i sovint caducs: reformisme o construcció del socialisme, democràcia representativa o democràcia assembleària (els partits nacionalistes d'esquerres, per la seua banda, han de decidir a més si anteposen la reivindicació nacional als interessos de classe o viceversa). Les discussions ideològiques, per tant, afavoreixen l'existència d'escissions, de faccions i de forces polítiques dispars que aspiren a ser dipositàries de l'ortodòxia doctrinal i usufructuàries del mateix espai polític. Aquesta fragmentació, sant i senya de l'esquerra, dificulta enormement la consecució de majories electorals i parlamentàries (si acceptàrem que les raons ètiques o ideològiques són determinats del vot progressista, l'esquerra estaria sempre en situació de desavantatge).

Cal destacar, però, que a nombrosos electors simpatitzants de l'esquerra també els preocupen, i molt, les qüestions materials (el salari, el lloc de treball, el sistema de prestacions socials, el benestar...). Cada franja d'electors indecisos té la seua preocupació específica: els treballadors assalariats, la inestabilitat laboral (només el col·lectiu funcionarial està a recer d'aquest problema); els vells, la política de pensions; els joves, el preu de l'habitatge. I, si afinem més, trobarem que certs assumptes tradicionalment endossats a l'esfera de preocupacions de la dreta pura i dura desperten actituds ambivalents entre els grups socials que s'identifiquen amb els valors de l'esquerra. Es pot constatar, per exemple, que les alces de preu associades a l'especulació urbanística, bé que entrebanquen l'accés dels joves a un allotjament digne, augmenten sovint el patrimoni familiar dels qui tenen en propietat un primer i un segon habitatge, dels petits titulars de sòl (propietaris, per exemple, d'horts o bancals d'escassa rendibilitat agrícola susceptibles de ser urbanitzats), dels treballadors de la construcció i dels sectors auxiliars (assalariats o autònoms), etc. Si acceptem, per tant, que una porció gens menyspreable de l'electorat vacil·lant simpatitza amb les idees de progrés (així sembla deduir-se dels resultats de les darreres eleccions legislatives), s'haurà de convenir que el perill de l'abstenció assetja sobretot l'esquerra. Quan les seues propostes no connecten amb la majoria de l'electorat, els votants progressistes que no volen donar el seu vot als conservadors es queden a casa el dia dels comicis (encara que després, si guanya la dreta, rondinen a tothora dient que açò o allò no va bé, que no hi ha dret, etc.). Els votants més inclinats cap al centre també poden caure a la temptació abstencionista, quan la dreta es radicalitza en excés i l'oferta d'esquerres no els convenç, però són, al cap i a la fi, més vots perduts per al bloc de progrés.

dimarts, 3 de juliol de 2007

L’espectacle grandiós de la natura

--
Deixàrem Balansiya i Sarq al-Andalus, i ens endinsarem per terres de l’antic regne nassarita de Granada. A les alçades de Guadix, abandonàrem la ruta i férem una aturada a Qalat al-Horra (“Castell de la Senyora”), una fortalesa d’inspiració italiana, visible des de ben lluny, construïda per encàrrec del marqués del Cenete, Rodrigo Hurtado de Mendoza (que, pretenent-se descendent directe del Cid, es feia anomenar Rodrigo de Vivar i Mendoza), expulsat de València per conducta escandalosa (en quedar vidu de la primera esposa, raptà en un convent una novícia, Maria de Fonseca, li va construir unes sumptuoses dependències a La Calahorra i es casà secretament amb ella, sense consentiment patern). Després de visitar les estances del castell, continuàrem viatge cap a La Alpujarra (al-Busherat, “Terra de Pastures”). Ens allotjàrem en un magnífic hotel de Pórtugos. L’endemà, de bon matí, ens traslladàrem al barranc del Poqueira, per a caminar des de Capileira fins a Bubión. Com que el recorregut el guiava Diana, una xica de Lanjarón (en comptes d’Àrtemis, deessa dels boscos), l’expedició va perdre el nord (i el sud i l’est i l’oest), això sí, per uns paratges esplendorosos situats als vessants meridionals del pic Veleta. Per la vesprada, férem una aturada a la «Font Agra», brollador d’aigües ferruginoses, i marxàrem a Trevélez, el poble més alt de la Península, famós pels seus pernils salats. Dedicàrem un dia sencer a l’antiga capital del regne nassarita. Visitàrem la Cartoixa, la Capella Reial, l’Albaicín, el Generalife i l’Alhambra. Constatàrem l’encert de la dita popular: «Dale limosna mujer, que no hay penita más honda en el mundo que ser ciego en Granda». Vam fer un tomb per Lanjarón i la seua rodalia, i vam recórrer els nombrosos tinaos de Pampaneira, llogaret esglaonat amb una magnífica arquitectura popular. El dia de tornada, ens aturàrem en un mirador d’Órgiva i contemplàrem meravellats (i tremolant de fred, tot s’ha de dir) l’espectacle grandiós de la natura: la Sierra Nevada al nord i la Mediterrània al sud; les neus perpètues del Mulhacén a una banda i les plantacions de canya de sucre a l’altra. Abans de tornar a casa, encara tinguérem temps de tastar el típic pescaïto frito a La Garrucha, a l’orient d’Almeria.