Desè aniversari

Titulars

De vegades, el titular d'una notícia dóna una idea totalment esbiaixada dels fets. Els redactors no sempre escriuen amb matusseria o mala llet, sinó amb distracció o falta d'aprofundiment en la notícia. Aquesta setmana, per exemple, vaig llegir al periòdic: Roger Cerdá expulsa a Juan Giner de la Junta de Gobierno. Sincerament, crec que el titular correcte hauria d'haver estat aquest: Roger Cerdà realiza cambios en la Junta de Gobierno. ¿Per què? Perquè el publicat induïa a pensar que el fins ara regidor de C's havia estat expulsat d'una sessió per haver dit alguna cosa que havia molestat l'alcalde, cosa absolutament reprovable des del punt de vista democràtic. La realitat és altra. Giner ja no representa cap partit; ha estat expulsat de C's. Anteriorment, ja havia dimitit de les seues delegacions (policia municipal, mobilitat, protecció civil). Ara, el regidor està al grup dels no adscrits. ¿Quin sentit tenia que continués formant part de la junta de govern? ¡Cap! Per tant, seguint criteris de pura lògica, Roger Cerdà ha decidit de substituir-lo per altra persona. I vaja per endavant que l'alcalde no necessita ningú que justifique les seues decisions. Ja s'encarrega ell.

Els titulars són molt importants, perquè les persones no poden llegir exhaustivament el periòdic. Els ressaltats ajuden a seleccionar. Mirem les grans negretes i, quan topem amb titulars que ens interessen especialment, ens aturem a llegir notícies, reportatges o articles complets —les entradetes i els cossos. Molts lectors entendrien que l'alcalde havia expulsat Giner i no s'aturarien per tal d'aprofundir més. Es farien una idea equivocada. És més, alguna persona va caure en la temptació d'establir comparacions; repescà una notícia de 2014, any en què Rus encara era alcalde. Es debatien els comptes municipals en un plenari. Roger Cerdà va ser expulsat —aquella vegada sí— del saló de sessions. ¿Per què? Perquè havia acusat Rus de falsejar els números. On el primer edil veia superàvit hi havia realment dèficit. Els altres regidors socialistes es van solidaritzar amb el seu cap; tots abandonaren el saló. En un compte de twitter s'ajuntaren les dues notícies. ¿Estava ben feta la comparació? ¡No! A més, serví perquè els seguidors del compte deixaren comentaris que no feien al cas. Almas gemelas. ¿De aquellos polvos estos lodos? Efectes d'un titular errat.

Mariners, Carmels i Carmes

A la seua novel·la Jonathan Strange i el senyor Norrell, Susanna Clarke conta com les coses eren canviades de lloc pel mag Strange, que acompanyava el duc de Wellington per terres de Portugal, Espanya i França durant la guerra contra les tropes napoleòniques. Strange mogué un olivar i un pinar a Navarra, alterà la situació geogràfica de Pamplona i intercanvià les posicions de dues esglésies a Sant Joan Lohitzune, ciutat de Lapurdi, al departament francès dels Pirineus Atlàntics. En definitiva, resultaria que els sortilegis provocaren la derrota de Napoleó. ¡Coses de la màgia anglesa! Boris Johnson també és mag; féu ¡puf! i el Regne Unit ja no estava a Europa. Els habitants de la pell de brau són diferents dels anglesos; estan més donats als miracles que a la màgia. Podem recordar episodis espectaculars. El 23 de maig de l'any 844, les hosts cristianes de Ramir I d'Astúries, capitanejades per Sancho Fernández de Tejada, derrotaren els musulmans a Clavijo. La intervenció de l'apòstol Jaume el Major, que aparegué al camp de batalla, muntat en un magnífic corser blanc i brandant una espasa, fou decisiva per a la gran victòria cristiana.

Astúries deixà de pagar a l'emir de Còrdova el tribut anual de les cent donzelles. Nasqué el mite de Sant Jaume Matamoros, avui políticament incorrecte es mire com es mire. S'establí el vot a Sant Jaume, que encara se celebra. És possible que Felip VI vaja el pròxim dia 25 a renovar-lo davant el sepulcre de l'apòstol, una peça prodigiosa. (En matèria màgica, Galícia i el Regne Unit s'assemblen molt.) Cal recordar que Sant Jaume és patró d'Espanya. El dels valencians és Sant Vicent Ferrer, que també practicà moltíssims miracles. Però m'estic desviant de l'assumpte que volia tractar. El 16 de juliol se celebra la diada de la Mare de Déu del Carme. Festa major a ma casa; tres dones, ma mare, la meua dona i una de les meues filles, es diuen Carme. (La meua sogra, que en glòria estiga, també era Carme.) En realitat, tant se val que siga setze com quatre. Qualsevol excusa és bona per a fer un bon àpat familiar. L'advocació que celebrem avui sorgí al mont Carmel, situat al nord de l'actual Israel. La Mare de Déu s'aparegué a un anglès, superior general de l'ordre dels carmelites, frares que s'escamparen per Europa i arribaren fins a Xàtiva.

El mont Carmel és un lloc molt escaient per a fenòmens prodigiosos; s'hi han trobat vestigis del profeta Elies i la cova de Magharat al-Skhul, amb diversos objectes del mosterià i esquelets d'home de Neandertal i Homo sapiens. En fi, tornem als carmelites. El seu convent xativí, situat a prop de l'actual barri del Carme, desaparegué durant la guerra de Successió. Com s'alçava extramurs, el general Joan Baptista Basset, tement que les tropes botifleres s'hi pogueren fer fortes, ordenà d'enderrocar-lo. Amb el pas del temps, solar i terres de l'antic convent serien ocupades per l'Hort del Carme, propietat d'Attilio Bruschetti i la seua dona, Carme Pérez. Jo passava sovint pel seu costat, en direcció al barri del Carme, on vaig viure de menut. Els processos urbanístics es van engolir l'hort. Avui, els noms del barri i la seua parròquia recorden la presència carmelita a Xàtiva. Bé que no és ciutat marinera —Rus no complí la seua promesa de construir un port—, la diada de la Mare de Déu del Carme també se celebrarà en nombroses llars de la nostra ciutat.

¡Ha! És possible que Wellington fos ajudat per la màgia a la batalla de Waterloo. Però l'almirall Pascual Cervera Topete no pogué rebre el 3 de juliol de 1898 cap socors miraculós en aigües de Santiago de Cuba; la flota espanyola fou derrotada per l'almirall nord-americà William Thomas Sampson. Tot té una explicació. La batalla naval s'havia esdevingut massa aviat; Fins a 1901, la regent Maria Cristina d'Habsburg i el duc de Veragua, ministre de Marina, no proclamarien la Mare de Déu del Carme patrona de l'Armada Espanyola. Per tant, Cervera encara no podia tenir ajuda celestial en 1898. La flota nord-americana no la necessitava. Amb independència que les seues naus eren millors que les espanyoles, el marins dels EUA no creuen en santes patrones; són protestants. I, ignore per quin motiu he divagat una mica —potser a causa de la calor—, va sent hora d'acabar l'article. Vull felicitar els mariners, els Carmels i les Carmes, que són moltes. Segons les estadístiques, Maria del Carme és el nom femení més freqüent a les nostres terres.

(publicat a Levante-EMV, el 16/07/2022)

Fira d'Agost 2022

 

 

Cartells dissenyats per Patricia Bolinches

Cap idea constructiva

El pas del temps és un enemic aferrissat de la memòria. Cal exercitar-la, per tant, si no volem perdre coneixements i sensacions experimentats en èpoques llunyanes. Jo, per exemple, volia en març de 1986 que la pell de brau sortís de l'OTAN. Leopoldo Calvo Sotelo, membre d'UCD, i successor d'Adolfo Suárez en la presidència del govern central, havia firmat l'adhesió d'Espanya a Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord el 30 de maig de 1982, ara fa 40 anys. Abans de la firma, tota l'esquerra s'hi havia oposat. Els socialistes havien impulsat la seua campanya OTAN de entrada no. (El lema tenia una ambigüitat calculada.) També exigien un referèndum en què els espanyols pogueren manifestar el seu parer sobre la qüestió. En realitat, tota l'esquerra —el PSOE, el PCE— era profundament antimilitarista. Les quatre dècades de dictadura militar no es podien oblidar fàcilment. El moviment pacifista i contrari a l'OTAN comptava amb un enorme suport social i convocava manifestacions massives de protesta per l'entrada al tractat militar. Però el PSOE obtingué la majoria absoluta en les eleccions d'octubre de 1982 i les coses canviaren.

La cúpula dirigent socialista, amb Felipe González al front, féu un gir de 180 graus. Finalment es va convocar el referèndum de 1986. El PSOE va promoure la campanya Vota sí en interés de España. Un 52,54% de ciutadans votaren a favor de la permanència, un 39,85% en contra i un 6,54% en blanc, però hi hagué un 40,58% d'abstenció. Molta gent no entenia absolutament res. Jo recorde molt bé els motius pels quals vaig votar en contra. I crec que no han perdut vigència. Primer, em semblava —i em sembla— que l'OTAN no era una societat de monges caritatives, sinó una organització militar que, a més dels seus fins dissuasius, havia d'impedir a qualsevol preu l'accés comunista als governs dels països occidentals. Jo no simpatitzava gens amb el comunisme, però em repugnava la idea que l'OTAN tingués fins i tot mans lliures per a practicar operacions incompatibles amb la democràcia. Ja se sap que una organització militar compta necessàriament amb espies i escamots encoberts especialitzats en operacions de sabotatge i altres missions tèrboles —com manipular processos electorals i sostenir dictadures. La CIA també formava part de l'OTAN.

Per si això fos poc, es va crear una xarxa clandestina, destinada a operacions stay-behind, que reclutà principalment els seus membres en àmbits feixistes i d'extrema dreta. Va rebre el nom de Gladio. Aquesta xarxa se li'n va anar de les mans a l'OTAN. Gladio estigué darrere d'alguns dels esdeveniments més sagnants de les dècades de 1970 i 1980. Itàlia fou l'escenari predilecte de les operacions clandestines —alguna potser de falsa bandera—, perquè el Partit Comunista Italià tenia moltes possibilitats de guanyar unes eleccions. De fet, quan s'estava negociant un "acord històric" entre la Democràcia Cristiana i el PCI, dirigit per Enrico Berlinguer, el cap de la DC, Aldo Moro, fou segrestat i assassinat. L'episodi més terrible es produí a l'estació de Bolonya, en 1980. Una bomba provocà 85 morts i 200 ferits. Tot valia per a frenar els comunistes. Ara, en 2022, molts han vist els caps de govern de tots els estats membres de l'OTAN retratats al Museo del Prado, davant Las meninas de Velázquez, i hauran pensat: «¡Oi! Que bonic. Una reunió de pacífics amants de l'art contemplant obres mestres.» Però convé refrescar una mica la memòria.

També em cridà l'atenció la fotografia de les primeres dames —i algun primer damo— davant el Guernica de Picasso. Per a una campanya publicitària d'Espanya —i Madrid sobretot—, les fotos no tenen preu. Tanmateix, recordem que el Guernica fou pintat per encàrrec del director general de Belles Arts, Josep Renau, a petició del govern de la República, per a ser exposat en 1937 al pavelló espanyol de l'Exposició Internacional de París. !La reina Letizia posant davant d'una obra encarregada per la República! Però tornem a l'OTAN. ¿El segon motiu per a votar en 1986 contra la permanència d'Espanya al Tractat de l'Atlàntic Nord? No tocar els nassos als caps del Kremlin i intentar un estatus de neutralitat semblant al d'altres països europeus (Suïssa, Àustria, Suècia, Finlàndia). Per desgràcia, ara mateix, això és somiar truites. Tot i l'ensorrament de la URSS, l'imperialisme dels EUA no va deixar d'expandir-se. L'OTAN hauria d'haver-se dissolt tan aviat com va desaparèixer el perill comunista. Tanmateix, repúbliques independitzades de l'antiga Unió Soviètica ingressaren a poc a poc en l'OTAN, que ja toca les fronteres de Rússia.

La idea d'una franja territorial a l'est d'Europa, que s'estengués de nord a sud, totalment neutral i lliure d'armament estratègic (ni míssils, ni bombarders, ni ogives nuclears) s'allunya ràpidament de la realitat. Suècia i Finlàndia estan a punt d'ingressar en l'OTAN —a canvi de trair els kurds, que van a ser víctimes de la geopolítica per enèsima vegada. Ara mateix, hi ha llista d'espera per a entrar en l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord. Abans de la guerra existien motius sobrats per a criticar l'organització atlantista. Però Putin l'ha reviscolada amb l'agressió il·legal i atroç als ucraïnesos. (No trau massa trellat debatre si el líder rus ha comès un error de càlcul o ha caigut en un parany, que tot podria ser.) Tanmateix, una OTAN sense data de caducitat sembla un malson. De la reunió de Madrid han sortit notícies gens reconfortants. Els líders atlantistes han dissenyat de nou un món bipolar: Nord-Amèrica i Europa contra Rússia i Xina, Occident contra Orient. Amb independència que altres països (d'Hispanoamèrica, Àsia i Àfrica) diran la seua, el repartiment planetari acordat en la cimera pot abocar a conflictes de resultats aterridors.

És descoratjador imaginar un futur món més just i més democràtic del qual estiguen exclosos sine die els russos. A més, la divisió en dos hemisferis ja no obeeix a motius estrictament ideològics, perquè hi ha capitalisme neoliberal, imperialisme i tendències totalitàries en un costat i l'altre. Assistim a una lluita oligàrquica i descarnada per aconseguir l'hegemonia capitalista. Els EUA continuen sent una gran potència científica, tecnològica i militar, i Europa encara té un enorme pes econòmic. Però els tradicionals emporis capitalistes nord-americans i europeus perden l'hegemonia a poc a poc. La Rússia de Putin voldria tenir una posició capdavantera en tots els àmbits, i conservar el seu imperi i la seua capacitat de controlar una part substancial dels mercats de matèries primes i energia (gas i petroli). En Àsia, noves potències emergents (Xina, Índia) estalonen occident. A curt o mitjà termini, altres estats (Iran, Indonèsia, països d'Africa) enfortiran el pol oriental. La cimera de l'OTAN s'ha limitat a donar per bona la tendència bipolar i ha decretat el rearmament occidental, però no ha aportat cap idea constructiva per a un futur de pau i harmonia universal.

40 anys fent cultura

Ahir, l'Estatut d'Autonomia complí 40 anys. Fou aprovat l'1 de juliol de 1982. He tingut moltes ocasions d'explicar com nasqué. La UCD d'Adolfo Suárez estroncà el nostre procés autonòmic; va permetre una flagrant il·legalitat: que el País Valencià no accedís a l’autonomia per la via de l’article 151 de la Constitució. El president del Consell Preautonòmic, Josep Lluís Albinyana, havia posat en marxa el mecanisme establert a l’article 143.2 de la Carta Magna. Va recórrer el país de nord a sud i va obtenir el pronunciament favorable de suficients municipis. Això hauria d’haver permès transitar la via de l’article 151.1: «No serà precís deixar transcórrer el termini de cinc anys, quan la iniciativa del procés autonòmic siga acordada dins del termini de l’article 143.2 per les tres quartes parts dels municipis de cadascuna de les províncies afectades que representen, almenys, la majoria del cens electoral de cadascuna d’elles i dita iniciativa siga ratificada mitjançant referèndum pel vot afirmatiu de la majoria absoluta dels electors de cada província.» Però els valencians mai no poguérem celebrar cap referèndum. Els andalusos, ¡sí!

No sé per quin motiu, ens ha vingut fa temps la dèria de celebrar els quaranta aniversaris; abans només se solien celebrar els 25, els 50, els 75 anys... En realitat, la commemoració resultarà més bé pobra —potser com correspon a una autonomia de segona com la nostra. Primerament, cal destacar les desavinences. PP i C's no han volgut sumar-se a la celebració —Vox és un cas a part—, perquè el lema, '40 anys fent país', els recorda l'expressió País Valencià. La dreta afirma que la frase divideix els ciutadans i fa referència als Països Catalans. ¡Ha! Potser quedaria més fi, i més emotiu, '40 anys fent comunitat'. Algú que vingués d'altre planeta podria pensar que les institucions valencianes hauran dissenyat un programa de fasts espectaculars. ¡Res més lluny de la realitat! El perfil dels actes programats per conselleries, universitats i altres institucions és acadèmic. També hi ha l'exposició itinerant, formada per plafons, que recorrerà molts centres escolars del país. L'acte emblemàtic serà el concert d'aquesta nit a la plaça de bous de València.

Xàtiva hi tindrà triple representació: Pep Gimeno "Botifarra", el Ball de la Moma i Al Tall —un dels seus membres, Manolo Miralles, és xativí. Tanmateix, ignorem si el nostre consistori, que es pronuncià en 1979 a favor d'accedir a l'autonomia per la via de l'article 151 de la Constitució, celebrarà cap acte rellevant. ¿Ha organitzat la Generalitat alguna magna exposició al Centre del Carme, al Museu de Belles Arts o a l'IVAM? ¡No! Escolta, ho haurà fet el MuVIM. ¡Tampoc! ¿I la música culta? ¿Com és que cap de les orquestres simfòniques valencianes no ha projectat cap cicle de concerts extraordinaris per a commemorar els 40 anys d'Estatut d'Autonomia? ¿S'ha fet algun encàrrec especial a Capella de Ministrers, el magnífic grup valencià de música antiga? ¡Doncs, tampoc! Hi ha detalls que criden l'atenció. Al concert de la nit, a més dels ja esmentats, actuaran El Diluvi, la Muixeranga d'Algemesí, Los Chikos del Maíz, Alba Reche, els Gegants i Cabets d'Ontinyent, la Maria, Capella del Misteri d'Elx, Miquel Gil, els Tornejants d'Algemesí i Julio Bustamante. En resum: cants, músiques i danses exclusivament populars o folklòriques.

Són, evidentment, expressions artístiques digníssimes. ¿Però té el govern valencià alguna cosa en contra de l'alta cultura? La negociació del Botànic va concloure amb l'adjudicació al PSOE de les conselleries més importants, llevat d'una, Educació i Cultura, que fou per a Compromís. Com que s'havia acordat el "mestissatge" dels departaments, Carmen Amoraga, que aspirava a consellera, hagué de conformar-se amb la Direcció General de Cultura i Patrimoni, un càrrec menor. Potser a causa de la decepció, aqueixa direcció general funciona a mig gas. I fa l'efecte que Compromís només s'interessa per la cultura popular i les manifestacions etnològiques. Està clar que promoure les tradicions ha de ser un dels objectius de la Generalitat. Però es fan servir en excés els pressuposts baixos, el pop i el folklore. Xàtiva també sol abusar de l'oferta popular i casolana. En fi, els polítics obliden que el nostre mai no serà un país modern si dóna l'esquena a l'alta cultura. Promovent només la platja i la paella, estem condemnats a ser un país subaltern.

(publicat a Levante-EMV, el 02/07/2022)

Commemorant el mil·lenari

La consciència perduda

Per a combatre les rentades de cervell que intentaven els amos, uns dels antídots més efectius amb què comptaven els treballadors en temps de la meua joventut eren la cultura i la consciència de classe. La cultura de la classe treballadora descansava sobre valors —la solidaritat, per exemple— que van permetre la conquesta de múltiples millores socials. Moltes persones sentien orgull de pertànyer a la classe treballadora. Jo encara el sent, bé que el sistema sempre haja tractat de sembrar la divisió entre treballadors de coll blau i coll blanc. «Divideix per a vèncer, fa la dita.» L'oligarquia descobrí que podia triomfar en la lluita de classes amb una estratègia incruenta, la guerra cultural. Calia desposseir els treballadors de la seua cultura i imbuir-los la doctrina de l'amo. És a dir, calia alienar-los. En bona mesura, la dreta política, expressió dels interessos oligàrquics, va guanyant batalles. Avui, la consciència de pertànyer a la classe treballadora es va perdent a poc a poc. La solidaritat es transforma gradualment en individualisme. I nombrosos treballadors són incapaços de reconèixer els enemics de classe. Això explica l'augment del vot a l'extrema dreta.

El triomf dels amos no seria possible sense el concurs de part de l'esquerra —la socialdemòcrata, principalment—, que col·labora a difondre els valors de l'oligarquia, com ara la moderació. El veritable valor dels treballadors és la radicalitat. Sense radicalitat mai no s'ha aconseguit res. Tenim el cas andalús. El candidat del PP ha guanyat les eleccions perquè es presentava com persona moderada —i gràcies també a l'abstenció de molta gent d'esquerres, tot s'ha de dir. Els nombrosos assalariats que han votat al candidat pepero no han sabut identificar el representant de l'oligarquia, que continuarà retallant i privatitzant tots els serveis públics (sanitat, ensenyament, assistència). Ho farà còmodament —governarà amb majoria absoluta. Sovint se sent dir que els milions de treballadors que voten als partits que representen l'oligarquia semblen tòtils, però aquestes afirmacions són sobreres i no canviaran la situació. La pressió propagandística a què està sotmesa la gent corrent és enorme. Resulta fàcil caure als paranys ideològics del sistema. D'altra banda, bé que faça de mal dir —sona a classisme—, el nivell instructiu general és prou deficient.

Els estrats socials més marginats i molta gent de classe treballadora —de coll blau i coll blanc— són presa fàcil de l'alienació, perquè manquen de defenses contra els virus ideològics que inocula l'oligarquia. ¿Resultat? ¡Rentada de cervell! L'establishment convenç molts assalariats que no són classe treballadora. Quasi tots volen pertànyer a la classe mitjana. ¿Quins són els valors d'aquesta classe? Els mateixos que diu professar l'oligarquia: esforç individual, mèrit, moderació, seny... ¿Són importants? ¡I tant! Però hi ha altres factors més influents en l'èxit personal. El discurs de la meritocràcia vol persuadir que només treball i mereixements decideixen les possibilitats d'ascens social. Això és un mite, com la igualtat d'oportunitats, que mai no ha existit. Les dades indiquen que el talent, estudiar una carrera i obtenir un títol tampoc no garanteixen la prosperitat. Els factors que més influeixen en el futur d'una persona són geografia, família i herència. A la pell de brau, sortides laborals, contactes professionals i viabilitat de projectes depenen en gran mesura de l'existència de privilegis. De fet, la immensa majoria dels multimilionaris ho són per herència.

Però s'estén la idea que qui no prospera en la vida és exclusivament per culpa seua. S'escampa el darwinisme social. Desapareix l'orgull de pertànyer a la classe treballadora. La fal·làcia del mèrit cala tota la societat. L'oligarquia intenta dissimular —amb èxit, com es veu— que les persones naixen en entorns distints i amb capacitats i trets (intel·lectuals, biològics i psicològics) diversos. Nega fins i tot l'existència de classes —sols cal escoltar les declaracions de Díaz Ayuso. I molts assalariats compren aquests arguments. A causa de l'alienació, es perd un valor tradicional de la classe obrera, la solidaritat, bàsica per a combatre la injustícia. Amb egoisme, impera la llei del més fort. Propostes de beneficis fiscals regressius (a l'impost sobre la renda, al de societats, al de successions) són ben rebudes pels assalariats. Han oblidat que l'herència —posem per cas— és el mecanisme més eficaç per a perpetuar l'oligarquia. Mentre, l'esquerra mainstream, que hauria de representar els treballadors, abraça la moderació i rebutja la radicalitat. Propicia l'abstenció i el vot a la dreta per part de molts desfavorits, que ja no són capaços de detectar l'enemic de classe.

Final del cicle

Decisió amarga però encertada

Mónica Oltra ha dimitit. No estic gens convençut que siga culpable dels càrrecs que se li imputen. De fet, el mateix informe de la fiscalia admet que no disposa de proves directes que sustenten les imputacions. L'acusació contra Oltra i altres tretze funcionaris és molt greu. Se'ls inculpa d'haver-se conxorxat per a encobrir els abusos a una menor tutelada realitzats per l'exmarit de Mónica Oltra. Si fos cert, l'encobriment implicaria prevaricació, omissió del deure de perseguir delictes i abandonament de menors. Al nostre ordenament jurídic, la càrrega de la prova durant el procés penal recau íntegrament sobre la part acusadora, que ha de demostrar els fets si no vol veure desestimades les seues pretensions. La fiscal afirma que Oltra ordenà verbalment als seus subordinats que taparen els abusos sexuals a la menor. L'instructor i la fiscal veuen indicis de la concertació dels investigats en la coincidència dels seus informes i els seus testimonis. Un indici no és, però, cap prova. I Mónica Oltra nega haver donat cap ordre verbal. Ni instructor ni fiscal tenen alguna prova —l'ordre enregistrada, posem per cas— que demostre les seues acusacions.

En tot cas, el mal ja estava fet. Acusacions particular i popular —en mans de José Luis Roberto, advocat de l'abusada i cap del grup falangista España 2000, Gobierna-te i Vox— aconseguiren que Mónica Oltra estigués a la diana. Gobierna-te, associació ultra presidida per Cristina Seguí, cofundadora de Vox, està representada en la causa per un advocat que té vincles amb Francisco Camps Ortiz i Alberto de Rosa, gerent de Ribera Salut i germà del magistrat Fernando de Rosa (conseller en època de Camps, vicepresident del CGPJ a proposta del PP i actual president de l'Audiència Provincial de València). José Luis Roberto, el cap d'España 2000, féu el següent comentari aclaridor: Me voy a follar a Oltra sin tocarle un pelo. Quant al Partit Popular, no participa de manera directa a la causa judicial, però el cas li ha subministrat abundant munició parlamentària i mediàtica. Els dirigents peperos encara no han oblidat les samarretes i els discursos de Mónica Oltra quan aquesta encara estava a l'oposició. En públic, molts dirigents del PP demanaven que Oltra dimitís o fos destituïda. En privat, resaven perquè continués sent vicepresidenta i diana de la cacera.

En realitat, la peça de caça major era Compromís, que arribà a ser el grup polític més votat a València ciutat. Si altres feien la feina bruta, el PP no necessita enviscar-s'hi directament. I si s'aconseguia escapçar Compromís, ¡alegria! Cal reconèixer que el dilema que se li presentava a Mónica Oltra era ben complicat; presentar la dimissió podia ser percebut com acceptació de culpa. Ara bé, en política cal remenar totes les cartes. Bé que fos lògic, en vista del sumari, l'arxivament del cas, es pot esperar qualsevol cosa dels tribunals espanyols. Oltra ja no és aforada. Té més possibilitats de sortir exonerada dels jutjats. Una exoneració ocupant els seus càrrecs institucionals suposava un gran reforçament polític de la líder de Compromís que l'establishment no podia pair. Per tant, la causa hauria continuat —i continuarà, si hi ha desfermada una veritable cacera contra ella, una operació de lawfare— i els temps judicials s'haurien solapat amb la precampanya electoral. Queden onze mesos per a les pròximes eleccions autonòmiques. Allò més assenyat era dimitir, per tal que Compromís tinga temps suficient de preparar una candidatura alternativa.

Les pressions de Ximo Puig —el seu neguit és explicable, sobretot després del batzac andalús— no havien de ser el motiu principal per a prendre una decisió; els socialistes saben perfectament que Compromís és imprescindible per a la continuïtat del govern d'esquerres. Tampoc l'avís d'UP no havia d'imposar. Com més va, més augmenta el declivi de la coalició morada. Yolanda Díaz no recull molts vots malgrat la seua bona imatge. No els recollí a la seua terra, Galícia. I tampoc no ha sumat a les eleccions andaluses. De moment, la plataforma Sumar no suma. Al PCE li passà el mateix en abril de 1977. Inicià la campanya per a les imminents eleccions. Els mítings omplien de gom a gom places, estadis... Tanmateix, el 15 de juny d'aquell any, els comunistes només van obtenir dinou diputats. A l'hora de decidir sobre el seu futur, Oltra havia de pensar sobretot en els interessos de Compromís i els seus electors, amb independència dels problemes que tinguen els socis. La formació política nacionalista no deu posar en perill la reedició del govern valencià d'esquerres. Sembla que Mónica Oltra ha pres una decisió amarga però encertada.

Pluja de promeses

Si el govern central no resol d'avançar-les, les pròximes eleccions municipals i autonòmiques s'hauran de celebrar a molt estirar el 28 de maig de 2023, bé que el president Ximo Puig podria decidir un avançament de les autonòmiques valencianes. En qualsevol cas, queda menys d'un any per als comicis locals. La imminència electoral sol produir el fenomen de la pluja de milions —reals, desitjats o imaginats, vés a saber. Pel que fa a Xàtiva i la seua rodalia, les xifres conegudes són enormes. Les desconegudes —la inversió al parc empresarial de Vallada, posem per cas— provocarien vertigen. Es vol que Valpark passe d'àrea logística a zona industrial, amb una estació intermodal que connecte amb el corredor mediterrani i el port de Gandia. L'operació es finançaria amb diners provinents dels fons europeus Next Generation. ¿Bones notícies o castells en l'aire? L'alcaldessa de Vallada vol transmetre realisme i optimisme alhora, sensacions que no casen del tot. Si els plans quallen, és evident que la dinamització econòmica de la nostra comarca serà molt important. ¿Bones notícies per a Xàtiva? Això són figues d'un altre paner.

Sembla que la capital de la Costera deixaria de ser el centre de gravetat comarcal, si propera el projecte Valpark, i si les autoritats xativines es queden de braços plegats, sumides en l'atonia. De tota manera, diferents factors menen a l'escepticisme sobre la viabilitat del parc de Vallada. L'horitzó econòmic no és propici per a molta inversió per part de les administracions. El preu de l'energia i les primeres matèries, el deute públic, la prima de risc i la inflació estan disparats. L'infrafinançament de la nostra autonomia continua sent el de sempre. D'altra banda, dubte que l'autoritat portuària, amb voluntat manifesta d'ampliar el port de València, convertisca el de Gandia en competidor directe. També crida l'atenció que es proteste contra la instal·lació de grans infraestructures d'energies renovables i s'advoque alhora per urbanitzar 1.300.000 metres quadrats al cor de la Vall de Montesa. Però la gran pluja de diners irrigarà també altres poblacions. ¡Xàtiva, sense anar massa lluny! S'anuncien cent cinquanta milions d'euros per a la línia fèrria Xàtiva Alcoi. Si es llegeix detingudament la nota informativa d'Adif, no queda clar, però, quina cosa s'hi pensa fer.

¿S'electrificarà el trajecte? (En temps de transició ecològica i lluita contra el canvi climàtic, una línia renovada per la qual circulen trens dièsel és un oxímoron, un absurd.) D'altra banda, els terminis, de licitació i execució dels treballs, remeten a la pròxima legislatura. Serà millor que tornen a guanyar les eleccions els actuals partits de govern. Altres distints, partidaris de retallar i privatitzar serveis, podrien tombar un projecte més vell que anar a peu. A la mateixa categoria d'obres iniciades o enllestides a Xàtiva durant el pròxim període municipal pertanyen la rehabilitació de l'antic monestir de Santa Clara —que albergarà el Centre Raimon d'Activitats Culturals i els nous jutjats—, l'ampliació del pavelló Francesc Ballester o la construcció del nou ambulatori i el nou centre d'educació especial Pla de la Mesquita. També es torna a prometre la construcció d'un nou edifici per a l'IES Francesc Gil de Canals, idea nascuda quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Però vénen eleccions. Cal conquerir el vot. ¡Que rode la roda dels bons propòsits!

És l'hora de traure projectes que romanien al fons de l'armari i d'anunciar pluja de milions. Una línia Xàtiva Alcoi electrificada, un nou institut i —posats a somiar— una estació de l'AVE a la capital de la Costera serien aconseguiments increïbles. Part almenys dels plans i els somnis es concretarà, però creixen els dubtes. A còpia de desatendre demandes ciutadanes, els governants multipliquen el nombre d'escèptics. De fet, quan sent parlar de reducció dels temps de durada dels trajectes ferroviaris, d'intermodalitat i d'estacions d'AVE, m'entren ganes —segons el meu estat d'ànim— de riure o de plorar, perquè pense en l'enorme caos de la línia C-2 de rodalies, que enllaça València amb Moixent. Retards, cancel·lacions i utilització d'autobusos, per a suplir el servei ferroviari en trams de la línia, estan a l'ordre del dia. ¡Visquen l'escalfament global i els combustibles fòssils! S'han creat diverses plataformes —Mocadors al vent, per exemple— que protagonitzen campanyes de protesta contra Renfe. Als atipats els rellisca la pluja de promeses.

(publicat a Levante-EMV, el 18/06/2022)

Actes del Corpus 2022

Tenir un dia dolent

«Primer que descentralitzen els diners i després que ens porten un quadre del Reina Sofia», va dir Mónica Oltra, referint-se a la idea de traure de Madrid organismes estatals, llançada per Ximo Puig. L'observació d'Oltra és disculpable; qualsevol persona pot tenir un dia dolent. El president de la Generalitat no havia parlat de portar a València un quadre del Reina Sofia. En realitat, denunciava l'aspiradora madrilenya, l'abús de quedar-se les seus de tots els organismes estatals. Proposava redissenyar una Espanya polifònica i desconcentrada, un estat amb forma de malla. Això no és incompatible amb la millora del finançament autonòmic i de les inversions de l'Estat al nostre territori. Amb voluntat política, es podrien fer totes les coses alhora. Imagine que la contestació de la vicepresidenta estava mediatitzada per la seua situació personal. Deu tenir ficat el cap al calvari judicial que l'espera. Com ja s'ha dit altres vegades, des del 15-M, el vell ordre espanyol creu que la seua situació de privilegi trontolla. Per això té desplegada una guerra contra tots els grups que suposen un perill per a la perpetuació de l'statu quo tradicional.

Les hostilitats se centren sobretot en UP i els partits nacionalistes perifèrics. Totes les armes són bones: les mentides, el lawfare (la guerra judicial)... La injustícia comesa amb Alberto Rodríguez fou l'últim episodi d'aquesta guerra. El judici contra el polític canari desposseït de la seua acta de diputat fou una farsa; no hi havia proves del delicte de què era acusat (més bé n'hi havia que demostraven la seua innocència). Ara és possible que haja arribat el torn de Mónica Oltra. La dreta valenciana li té unes ganes especials; les seues samarretes i els discursos que pronunciava des dels escons de l'oposició encara couen al PP. Per tant, no es pot descartar que vagen a per ella. Deu estar nerviosa. Però les manifestacions de la vicepresidenta també amaguen prejudicis: «Ja tenim prou museus a València. L'alta cultura és cosa de quatre gats i s'ha de parlar de coses serioses, perquè vénen eleccions.» Les paraules d'Oltra remeten al centralisme del cap i casal o a la desconeixença del valor econòmic del patrimoni cultural. En qualsevol cas, no diuen res de bo de la dirigent de Compromís. Una vicepresidenta de la Generalitat ha d'estar ben informada.

Ximo Puig no ha proposat crear a València una seu del Prado, o del Reina Sofia. ¡Ves a saber el perquè! Al País Valencià hi ha moltes poblacions a més de la capital. Si un museu esdevé nucli irradiador i atrau nombrosos visitants, proporciona retorn econòmic al seu entorn geogràfic. Els museus madrilenys, per exemple, creen molta ocupació directa i indirecta; donen treball a càrrecs directius, conservadors, bibliotecaris, administratius, restauradors, zeladors, vigilants, personal de seguretat i neteja. El Prado, el Reina Sofia i altres museus obtenen beneficis amb la venda dels tiquets i els objectes que ofereixen a les botigues: llibres, catàlegs, postals, records... També obtenen beneficis per la concessió d'espais per a cafeteries i restaurants, i per la cessió de drets i altres activitats. Com l'enorme oferta museística obliga els visitants a sojornar més d'un dia a Madrid, l'hostaleria i la restauració també fan negoci i creen, per tant, llocs de treball. En realitat, moltes empreses del sector serveis (comerç, oci, espectacles) acaben beneficiant-se de l'afluència de visitants. Igual passa a Barcelona, Bilbao, Florència, Màlaga, París, Londres, Berlín...

A una ciutat mitjana com Xàtiva li vindria molt bé una mínima part d'aquesta activitat. Per tant, aqueixa imatge que donà Oltra, de tenir-ne de sobra en matèria cultural, estava de sobra. Els museus, amb la condició que estiguen ben gestionats i oferisquen continguts atractius, poden dinamitzar l'economia dels llocs que els acullen. Demanar un quadre del Reina Sofia i exigir millor finançament autonòmic no són coses incompatibles. És més: els fons dels museus públics madrilenys són propietat de tots els ciutadans de l'Estat. No és just que se'n beneficien només els habitants de Madrid. A més, cal recordar que la pintura barroca i d'èpoques anteriors —les obres de Josep de Ribera o Velázquez, per exemple—, que alberga el Museu del Prado, prové de les antigues col·leccions reials dels Àustries. Els monarques d'aquest llinatge eren reis de la Corona d'Aragó. No es tracta, evidentment, de desmantellar el Prado, però els seus magatzems amaguen moltes obres que no estan a la vista del públic. No passa res si Compromís, que es proclama nacionalista, vindica la vinguda de part d'un patrimoni que també és dels valencians.

Xàtiva afònica

El president de la Generalitat assumia en començar la setmana l'informe d'Espanya polifònica i desconcentrada: un país amb forma de malla, seminari impulsat per la càtedra Prospect 2030 de la Universitat de València. Ximo Puig llançava la idea de traure de Madrid organismes estatals. Va proposar que la seu de Ports de l'Estat siga traslladada a València. La desconcentració que demana Puig suscitarà debat. En principi, sembla una idea de recorregut curt. De fet, l'endemà mateix, la ministra portaveu refredava prou les expectatives; informava que només es contempla l'emplaçament fora de Madrid dels organismes de nova creació. Quedava molt clar, per enèsima vegada, que els valencians tenim escàs poder d'influència en els diferents governs centrals. Mai no ens prenen seriosament. El pla de Puig té sentit; en països democràtics com Alemanya, Itàlia o Suïssa, tot funciona de manera reticular, no radial. Tanmateix, els socis de govern i l'oposició desdenyen la proposta, titllada de brindis al sol. Diuen —i no els falta raó— que és més urgent millorar el finançament autonòmic i les inversions de l'Estat al nostre territori. ¡Xe, facilíssim!

A mi em crida l'atenció un aspecte concret del pla descentralitzador, la creació d'un museu en xarxa Prado Reina Sofia amb subseus a Cantàbria, Múrcia i Andalusia. Clar i net: Puig proposa repartir els fons de dos dels millors museus de l'Estat només per terres de l'antiga Corona de Castella. No sabria com qualificar que la mateixa Generalitat renuncie a compartir un patrimoni comú. I és que hi ha centralisme pertot arreu. També existeix el de València ciutat. És evident que el cap i casal està molt ben assortit de museus. El de Belles Arts alberga una de les millors col·leccions estatals d'art medieval i renaixentista. Però el País Valencià no s'acaba a l'Horta. He reflexionat en altres ocasions sobre la idea de convertir Xàtiva en una ciutat de museus, per tal d'atraure visitants que pernocten més d'un dia a casa nostra. Una subseu del Prado esdevindria el potent nucli irradiador que necessitem. Josep de Ribera, lo Spagnoletto, seria la icona d'una gran pinacoteca xativina. La Casa de l'Ensenyança no compta amb obres indiscutiblement atribuïbles a Ribera, però el Prado en té moltes que no estan a la vista del públic. I ens les podria cedir.

Cal recordar que els magatzems del museu madrileny oculten vint-i-un olis —molts procedents de les antigues col·leccions reials—, deu dibuixos (sanguines, plomes, aiguades) i un gravat tots obra innegable de l'Spagnoletto. El president de la Generalitat, que proposa un Estat polifònic, sembla oblidar que el País Valencià també té moltes veus. Xàtiva sol estar afònica. Quan vostès llegesquen aquestes línies hauran passat cinc dies des que es va conèixer la proposta de Ximo Puig, però és possible que les nostres autoritats locals encara no hagen dit ni piu. En realitat, la Casa de l'Ensenyança tampoc no sortiria airosa d'una visita d'inspectors del Prado. La l'actual configuració del nostre museu de belles arts s'inaugurà a les darreries del mandat d'Afonso Rus, cosa que tingué conseqüències: la plaça de director, vacant, no fou ocupada per un tècnic expert; no s'establiren criteris museològic i museogràfic adients; es decidí d'enviar a l'edifici reformat peces arqueològiques que haurien d'haver romàs a l'Almodí i obres adotzenades que desentonen.

El disseny dels espais expositius és manifestament millorable. Els objectes artístics no haurien d'exhibir-se al costat d'extintors d'incendis, ni en corredors estrets. Les restes de l'antiga Capella Borja de la Seu estan mal exposades en un passadís amb sortida d’emergència. (L’altura de les claus de volta escapa a qualsevol escala raonable.) En fi, certs assumptes s’han d’encomanar a especialistes en la matèria. Em semblà, en 2015, que els errors eren esmenables per un equip municipal nou i amb sensibilitat per l'art i la cultura; afortunadament, cap de les espifiades no era irreversible. Però ja han passat set anys i les coses continuen igual. Hom troba a faltar un projecte museístic de primera magnitud i atractiu. Per tant, és quasi millor que els responsables municipals hagen estat muts. D'altra banda, atès el context polític actual, podem imaginar quin futur tindrà la proposta d'estat polifònic i desconcentrat. Però això no atenua l'enorme decepció que ens provoca la irrellevància de la ciutat, habitual amb successius governs de distints colors.

(publicat a Levante-EMV, el 04/06/2022)

Corpus 2022

 

Cartell de Patricia Bolinches