Mirar a un altre costat

Ignore si l’amo d’una empresa pot manar a l’empleat que ocupa un lloc de treball perfectament definit que li porte un entrepà o que faça la figuereta. Tenint en compte les actuals condicions del mercat de treball, no m’estranyaria gens que fins i tot foren possibles coses pitjors. Sens dubte, aquestes pretensions per part d’un superior jeràrquic serien del tot inviables a la funció pública. Les competències d’un funcionari estan perfectament definides a les lleis i als reglaments corresponents. Molts directors o caps de negociats o departaments administratius s’han sentit alguna vegada respostes com aquesta: «Veges a qui li ho manes, perquè això no és de la meua competència». Les han sentides per no conèixer les lleis.

No és competència d’un professor d’anglès ensenyar filosofia o història. Tampoc no és competència d’un professor d’història o de filosofia donar cursets als seus col·legues en hores de feina. No es pot exigir als funcionaris esmentats que facen les coses que s’acaben de dir. Si seria possible, en canvi, exigir que un professor de física done matemàtiques o que un professor de tecnologia done informàtica. Per què? Perquè la docència de matèries afins està perfectament regulada per les normes. També seria possible d’impartir cursos de formació al centre de treball, sempre que els interessats hagen sol·licitat aquesta modalitat formativa. En definitiva, a la funció pública, només és exigible allò que està regulat per les normes.

Per tant, el conseller d’Educació no pot demanar a un professor d’anglès que impartisca la nova matèria d’Educació per a la Ciutadania. Tampoc no pot exigir que un professor de filosofia done cursets als col·legues d’anglès. Són ordes il·legals i arbitràries. L’actitud del conseller, quan ordena aquestes coses, és equiparable a la del cap que demana a un subordinat que li porte un cafè. Molts es preguntaran: Com és que es fomenta la il·legalitat des de les instàncies públiques? Per què ordena aquestes coses el conseller? Bones preguntes!

Les raons poden ser múltiples. Podria ser, primerament, que les nostres autoritats no tinguen una noció clara del que està bé i del que està mal. O potser pensen que poden actuar com un amo amb els seus empleats. Cap també la possibilitat que el conseller sàpiga, com ho sap tothom, que cometre una infracció no sol suposar cap inconvenient per a l’infractor. En aquest país, les normes se solen incomplir de forma generalitzada i no passa res. Com que el conseller ho sap, actua en conseqüència. I com els seus funcionaris o empleats o subordinats també ho saben, doncs ningú no diu res. A molt estirar, només protesten els directament implicats; els altres miren cap a altre costat. I clar, així ens van les coses.

Batiste Malonda

Traducció simultània

La nova assignatura d’Educació per a la Ciutadania, que enguany hauran de cursar per primera vegada els alumnes valencians de segon d’ESO, serà impartida per un professor del departament d’anglès del respectiu institut i no pel titular de la matèria, que per llei ha de ser un llicenciat en Geografia i Història o en Filosofia. Finalment, doncs, no seran enviats als centres professors externs. Les instruccions de la secretària autonòmica de d’Educació, Conxa Gómez, que estan rebent tots els directors dels instituts públics, donen una volta de rosca a la polèmica suscitada per l’assignatura i assenyalen que «el profesor de Filosofía o Ciencias Sociales del propio centro será el encargado de organizar los conocimientos a transmitir», però serà «el profesor de inglés quien verbalizará en idioma inglés el proceso de enseñanza-aprendizaje, durante la hora semanal de clase». Per tant «estarán presentes durante el proceso de enseñanza-aprendizaje los dos profesores (el de inglés y el de Filosofía o Sociales) que participen». Des de Conselleria s’ha matisat que serà el titular de la matèria qui instruïsca el professor d’anglès sobre els continguts de Ciutadania, per tal que aquest impartisca les classes en la llengua de Shakespeare. Les qualificacions seran firmades pel professor titular de l’assignatura «con la orientación, en todo caso, del profesor de inglés», conclou la circular. CCOO, que estudia portar de nou la Conselleria als tribunals, per un possible desacatament, assegura que, amb aquestes instruccions, els instituts se sumiran al caos i qualifica de comportament polític molt greu l’actitud del govern del PP. Per al STE-PV, aquesta traducció simultània de la matèria és ridícula, absurda i un insult a la intel·ligència. La Confederació Gonzalo Anaya exigeix que l’assignatura s’impartisca en valencià o en castellà.

Material didàctic dirigit al professorat d'Educació per a la Ciutadania

Hi ha gent que té la cua de palla

Quines coses passen de vegades! Fa tres hores, per exemple, he rebut un correu de «noreply-comment@blogger.com», advertint-me d’un nou comentari a una entrada del mes de juny que jo ja havia oblidat. El tenor del comentari es qualifica per si mateix. Lògicament, he rellegit el post, per veure quina cosa havia aixecat l’ira del comentarista (a banda de la llengua en què està escrit, és clar) i he trobat que, efectivament, calia matisar un punt: passades dotze setmanes des de la celebració del Corpus, hi ha hagut temps de sobra per a comprovar la veracitat d’aquella afirmació segons la qual el senyor abat havia decidit de recloure’s a l’interior de la col·legiata. Sembla que la decisió de celebrar la processó eucarística a l’interior del temple no fou presa unilateralment per ell, per més que alguns li l’encolomaren en exclusiva, intoxicant, de pas, les persones que ens férem ressò de la notícia. Ara bé, la resta del post, incloent-hi les referències a l’actitud de les autoritats eclesiàstiques envers les manifestacions etnològiques, no ha perdut vigència. Tampoc no l’han perduda les reflexions sobre la presència d’elements pagans a les celebracions religioses i la crítica irònica a l’excessiva ocupació de la via pública per part dels catòlics. És perfectament comprensible que els al·ludits estiguen en desacord amb aquestes crítiques. Allò que no s’entén tant és el to utilitzat per a mostrar aqueixa disconformitat. Hi ha gent que té la cua de palla.

Paisatge de la Vall d'Albaida

Moltes bufes i pocs trons

Dec estar perdent facultats, perquè de vegades no entenc res de res. No entenc, posem per cas, quina cosa s’entén que ha de ser una exposició. El joc de paraules ve al cas. Molts de vostès, distingits lectors, sabran ja que aquests dies s’està celebrant, a la Casa de Cultura de Xàtiva, una exposició titulada Calixto III, un papa valenciano, dedicada a Alfons de Borja amb motiu del cinc-cents cinquanta aniversari de la seua mort. Jo, en sentir el primer anunci d’aquest inefable esdeveniment, organitzat per la Conselleria de Cultura i Esport, ja vaig pensar que la cosa seria de poca transcendència. Normalment, la celebració d’una gran exposició s’anuncia amb prou antelació i sol anar precedida de nombrosos treballs preliminars. Pensen, per exemple, en els preparatius que van antecedir la inauguració de Lux Mundi, de La Llum de les Imatges.

En l’afer que ens ocupa, la brevetat dels terminis i la sobrietat informativa no auguraven un cas com un cabàs. Aquesta sospita es véu confirmada quan els mitjans de comunicació informaren que, un cop clausurada a Xàtiva, la mostra anava a recórrer diverses poblacions del País: Pego, Castalla, Monòver, La Nucia, Albaida, València, Peníscola... Devia tractar-se, per tant, d’una mostra itinerant i menor. Ja se sap que una magna exposició (de l’estil de Carolus, que commemorà el cinquè centenari del naixement de Carles V) no és com un tren de rodalia, que s’atura a totes les estacions; el retorn dels préstecs, les despeses d’assegurança i els riscos dels trasllats fan inviables els pelegrinatges massa dilatats.

Ara bé, com que l’ajuntament de Canals se’n pujà a la figuereta, perquè no s’havia previst que el muntatge fes escala a la pàtria d’Alfons de Borja, tothom pensà que el contingut expositiu devia ser extraordinàriament valuós, unes expectatives corroborades per l’ostentació de l’estrena; a l’acte inaugural assistiren la consellera de Cultura, l’alcalde i president de la Diputació, el comissari de l’exposició i el senyor abat de la Col·legiata. En vista de tot açò, ens vam atansar a la Casa de Cultura per a desxifrar els enigmes que amagava la controvertida exposició borgiana. I què ens hi vam trobar? Moltes bufes i pocs trons! En realitat, els il·lustres caps autonòmics i locals, en comptes d’un transatlàntic, havien avarat una piragua de riu.

Un amic de Rotglà, que m’acompanyava, exclamà: «Uei, açò era tot? Per açò es barallava l’ajuntament de Canals?». Aquest amic meu és altra persona que ha perdut facultats i tampoc no entén (deuen ser inconvenients de l’edat) quina cosa entenen els nostres polítics que ha de ser una exposició. «Cerimònia d'exposar el Santíssim Sagrament a l'adoració dels fidels», diu una de tantes accepcions del diccionari —o «Primera de les tres parts en què és divideix el primer moviment d’una sonata», diu altra—. Quina mena d’exposició li havien dedicat a Calixt III les nostres autoritats? Un bocí, un no res, un muntatge tan efímer com el regnat del propi papa.

El regnat de Calixt III durà, en efecte, un tres i no res; l’ancià oriünd de la Torreta ascendí al soli el 1455 i traspassà el 1458. Tot i ser l’iniciador d’una gran peripècia històrica, fugaç i refulgent com el vol dels cometes, el seu perfil quedà absolutament desdibuixat, eclipsat per la lluïssor del nebot, Alexandre VI, i el seu llinatge. Fugaç! Quin altre adjectiu convindria més al pontificat de Calixt III? I clar, pel que sembla, aquesta fugacitat s’ha contagiat als nostres governants. No tots els episodis vitals del primer papa valencià tingueren, però, tanta levitat.

Abans de rebre el capel cardenalici, Alfons de Borja ja tenia un currículum admirable. Els seus serveis jurídics i diplomàtics a l’Església i a la Corona d’Aragó eren incomptables: les seues gestions havien posat fi al Cisma d’Occident i havien permès l’annexió de Nàpols als dominis del rei Alfons V el Magnànim. Poc abans d’ascendir a la càtedra de Pere, el futur papa conegué un succés que marcaria el trànsit de l’Edat Mitjana a l’Edat Moderna: l’entrada dels turcs a Constantinoble el 29 de maig de 1453. El Borja fou, per tant, primer pontífex d’un temps nou. I clar, la seua vena política trobà de seguida un nou al·licient: la recuperació d’Hagia Sophia per a la cristiandat, somni que evidentment no veuria mai acomplit. ¿No creuen vostès, amics lectors, que aquests ingredients biogràfics el feien mereixedor d’una commemoració més digna?

---

(publicat a Levante-EMV, el 30/08/08)

Ningú no accepta ja les casualitats

Dimarts passat, llegia aquestes paraules de Suso de Toro relatives a l’accident d’aviació esdevingut a l’aeroport de Barajas: «Els humans som com els centaures: éssers fets de la mateixa matèria que l’herba i, alhora, androides rebels que ens hem creat a nosaltres mateixos. La rebel·lió comença a la nostra consciència, que ens separa dels altres éssers, ens fa veure el món des de fora, escrutar-lo i analitzar-lo en una activitat incessant que pot conduir-nos al paroxisme i a la desesperació. Només una part d’aqueixa consciència impedeix que ens extraviem i ens recorda que estem fets de la mateixa pasta que el cavall. Ens recorda, en definitiva, que la nostra carn, el nostre carboni, li pertany al tot que ens espera a la tornada. Aqueixa part de la nostra ment també ens fa sentir relegats, ens fa religiosos d’una manera o altra. La mort és el gran misteri que tenim i venerem els humans. Allò que ens fon és allò que ens funda».

Efectivament, la mort sempre havia estat present entre els humans durant extensos períodes històrics en què la contingència de la vida era percebuda per tothom. Hi havia una consciència clara que el fet imprevist només era atribuïble a les forces de l’atzar, que el cas fortuït s’havia d’assumir amb resignació. I en absència de coneixements científics acurats sobre els cicles biològics, els humans teníem a l’abast les explicacions de tipus religiós (esbrinar el sentit de la mort és la primera preocupació de totes les religions, la causa immediata de la seua creació).

Les coses, però, han canviat: ara s’intenta amagar l’existència de la parca. Si de cas, només les grans tragèdies esdevingudes en països avançats són, en un món totalment mercantilitzat, objecte de compravenda. En altres circumstàncies, s’actua com si la mort no existís. I clar, quan aquesta es presenta sobtadament, molts sucumbeixen a la perplexitat. Com que ara ja no s’accepten les casualitats, tothom vol conèixer l’origen exacte o el culpable concret d’allò que s’ha esdevingut. «Vull una explicació immediata» o «no descansaré fins a saber què ha passat» són expressions que se senten contínuament aquests dies.

Aquestes expressions són, no cal dir, totalment absurdes; serien lògiques en altres contexts (en un cas de desaparició o d’assassinat sense autoria coneguda, per exemple), però no davant d’un accident aeri que s’ha cobrat la vida de dones, marits, fills, pares, germans, amics, promesos, companys... Què volen saber les persones afectades? Si l’accident ha estat provocat per una fallida tècnica o per un error humà? Si la tragèdia s’ha d’imputar a la tripulació, a l’equip de manteniment o a l’empresa propietària de l’avió? Tot això ho sabran quan la comissió investigadora concloga els seus treballs (treballs que, vists els precedents, seran complicats i duradors).

Ara bé, com que saber la causa concreta de l’accident no mitigarà el dolor ni tornarà la vida als morts, és a dir, no modificarà les seqüeles essencials de la catàstrofe, hom sospita que s’estan plantejant altres qüestions: les indemnitzacions o les responsabilitats polítiques, per exemple. Si ha existit negligència, les quantitats que hauran de pagar els responsables, directes o subsidiaris, seran sucoses i s’afegiran a les primes que, en qualsevol cas, hauran d’abonar les asseguradores. Quant a les responsabilitats polítiques, la temptació de manipular un accident com aquest és molt gran. Tot això, però, què té a veure amb el dolor que provoca la pèrdua d’un ésser estimat?

Els arcs detectors

«Elisenda ha tornat del viatge ben farta —xiuxiueja Somina—. Ja sabeu que sempre utilitza sostenidors Victoria's Secret amb cèrcols metàl·lics, per a realçar la figura». Eiximona i Jonça somriuen divertides. «S’ha de traure partit d’on siga, que ja estem entrant a l’edat provecta», afirma Jonça amb posat murri. «El cas és —continua Somina— que tots els membres de l’expedició han acabat coneixent, per activa i per passiva, que la sina tibant d’Elisenda no és autèntica. A l’arc detector de Manises, bé que s’havia desprès de tots els objectes metàl·lics, sonà el primer xiulet d’alarma. Una agent de seguretat escorcollà minuciosament la nostra amiga i, en passar-li un sensor per la pitrera, sonà el segon xiulet». Jonça i Eiximona no perden detall del relat. «L’endemà, primer dia d’estada a Istanbul, més xiulets als arcs de Santa Sofia i del palau de Beylerbeyi, amb la consegüent gatzara dels companys i companyes de viatge». Somina s’atura i pren un glop de cafè. «Continua, continua», prega Eiximona. La narradora reprèn el fil: «El mamellam d’Elisenda ha fet botar l’alarma als arcs del palau Topkapi, del Museu Arqueològic, de Sant Salvador de Khora... El dia de tornada, a l’aeroport Atatürk, on haguérem de passar dos controls més, la pitrera cuirassada de la nostra companya activà els brunzits per última vegada». Eiximona, després d’uns instants de silenci, es lamenta: «Bromes a part, aquests arcs detectors han esdevingut una plaga i un veritable atemptat a la intimitat personal. Dóna fàstic haver de passar per l’adreçador a tothora». Rocabuix, que ha escoltat la conversa, trau el cap per damunt del periòdic i fa: «Mireu l’assumpte pel costat simbòlic: Elisenda i els seus companys d’expedició, com els almogàvers comandats per Roger de Flor, han disparat totes les alarmes otomanes».

L'estol de Tirant arribà al port de Contestinoble

Partint-se l'estol del camp del virtuós Tirant per anar a la insigne ciutat de Contestinoble, lo vent e lo temps lo fon tan favorable que en lo mateix dia fon atès davant la ciutat benaventurada. E faent grandíssima alegria, segons s'acostuma e solen fer los qui ab triümfant victòria donen socors als qui són posats en grandíssima necessitat, llançant bombardes e sonant trompetes, clarons e anafils, ab multiplicades veus saludaren la insigne ciutat.

---

Los nobles ciutadans e la popular gent, sentint veus de tanta alegria, corrien a la muralla per veure en lo port entrar lo tan desitjat socors, qui entrava ab les banderes altes de la majestat imperial e del valerós capità Tirant. No fon menor alegria dins la ciutat, tocant totes les campanes e donant llaor e glòria a la divinal Providència com li era estat plasent de socórrer los afligits, car totes les fustes venien carregades de moltes vitualles.

---

(Tirant lo Blanc, Joanot Martorell)

Fira d'Agost

La fira com a símptoma

Ja ha transcorregut un any, des que vam commemorar el tercer centenari de l’incendi de Xàtiva, i tots els ecos de l’efemèride han anat esmorteint-se. Ningú no deu recordar-la ja. Les elits dirigents hi van passar de puntetes. A l’hora de la veritat, el nostre alcalde, que havia anunciat uns fasts que serien recordats per totes les generacions futures, es va desentendre de la fita. I clar, en vista de l’escàs interès demostrat per uns i altres, hom sospita que pocs hauran après les lliçons de la història. Sembla que les conseqüències més transcendentals dels esdeveniments commemorats, l’atonia i el seminfotisme, encara perviuen en estat latent a la nostra societat.

Hi ha, d’una banda, l’atonia política. La sotragada del 1707 aturà bruscament la trajectòria de la ciutat. La victòria botiflera no sols determinà la pèrdua de les institucions forals; la ciutat també perdé, com ja s’ha dit altres vegades, l’oportunitat d’esdevenir cap eclesiàstic i, per tant, polític d’una extensa demarcació administrativa, la qual cosa permeté que totes les ciutats de l’antiga sotsgovernació (Alcoi, Gandia, Ontinyent, Alacant...) adquiriren major puixança que Xàtiva. Les caramboles de la vida i de la política han abocat, però, a una conjuntura inesperada: tres-cents anys després, Alfonso Rus ha aconseguit de reunir en la seua persona la triple condició d’alcalde, president de la diputació i president de l’organització provincial del seu partit (els bromistes afegiran una quarta: la de president d’un Olímpc que juga en una categoria provincial).

Amb independència de les inclinacions polítiques de cadascú, unes circumstàncies com aquestes haurien de convidar a l’optimisme; ja se sap que és costum dels nostres polítics agranar cap a casa. Molts xativins i xativines han degut pensar: «Ara és la nostra; Alfonso farà el que toque per tal que la nostra ciutat torne a ser de primera divisió». Qui pense això està, però, totalment equivocat. Som on érem; fins ara, la política de l’alcalde no ens ha fet progressar per damunt d’altres ciutats de les Comarques Centrals. ¿Com havia d’enlairar la ciutat a primera divisió qui ha estat incapaç d’evitar que l’Olímpic estiga un graó per sota del Barrio del Cristo?

L’alcalde no ha volgut impulsar un model coherent de desenvolupament urbanístic; no ha sabut construir un model econòmic sòlid, allunyat de l’especulació, afavoridor del creixement i esmorteïdor de les crisis quan es presenten; no ha previst cap inversió pública que estimule l’activitat econòmica (recordem que el seu predecessor a la poltrona provincial aconseguí un parc logístic per al seu poble); tampoc no ha desenvolupat una política cultural coherent (no tenim, per exemple, extensió universitària). De moment, tota l’activitat de l’alcalde sembla enfocada a consolidar la seua xarxa clientelar i a gastar la pólvora en salves. I damunt té la barra de dir que no compra el convent de Santa Clara perquè Zapatero no li dóna diners. Pobret!

Tenim també l’atonia econòmica del teixit social. Després de la desfeta del 1707, Xàtiva esdevingué una ciutat d’hisendats que ha vingut obtenint llurs rendes de l’agricultura, del comerç o, ja ben entrats al segle XX, de la usura. Les experiències fabrils han estat esparses i, sovint, han acabat en crisi. Pel contrari, zones veïnes com la Vall d’Albaida experimentaren aviat la industrialització. I clar, com que ha romàs immutable fins als inicis del segle XXI, el model xativí ha entrat en crisi. Ara mateix, ni el sector serveis pot garantir el nostre futur econòmic (recordem, per exemple, que molts funcionaris públics treballen a la nostra ciutat però no hi viuen). El veïnat faria bé d’estar preocupat. Tenim, però (i amb això es tanca el cercle), unes dosis molt elevades de seminfotisme ciutadà.

Ara que arriba la fira, tindrem l’oportunitat de constatar, si observem amb atenció el tarannà que ha adquirit els últims anys, els símptomes de tot allò que s’acaba de dir: pólvora gastada en salves, crisi de les activitats tradicionals (ramat, joguines...), escàs contingut cultural, triomfalisme retòric i habitual dels polítics que ens governen i seminfotisme de les classes burgeses i populars que deixen la ciutat espaordides i marxen a Bixquert o a la platja. Efectivament, els xativins no hem après molt del nostre passat recent. Avui, la pèrdua de centralitat de Xàtiva és més patent que mai; però a ningú no sembla importar-li massa.

(publicat a Levante-EMV, el 13/08/08)

Olimpíades

Les comunitats mossàrabs

Des de l’arribada dels musulmans a la Península, al segle VIII, nombrosos refugiats havien introduït la cultura llatina i visigòtica a la Liébana (comarca situada al bell mig de la serralada Cantàbrica, al peu dels Pics d’Europa). En aquell context, aparegué la figura del monjo Beat de Liébana, que es revoltà contra Elipand, arquebisbe de Toledo, primat de l’església visigòtica i defensor de l’heretgia adopcionista (Elipand i els seus seguidors afirmaven que Crist era fill adoptiu de Déu). Beat de Liébana escriví, amb el bisbe d’Orma, el Liber adversus Elipandum. Aquestes dissensions doctrinals provocaren una gran crisi entre les comunitats mossàrabs.

En ser elegit abat del monestir de Sant Martí de Turieno (conegut més tard com Sant Toribi de Liébana, el jubileu del qual se celebra des del segle XV, per decret del papa Juli II, els anys que la diada del patró cau en diumenge), Beat hi va redactar els Comentaris a l'Apocalipsi (fent-se ressò d’una creença contemporània molt estesa segons la qual l’any 888 havia d’arribar la fi del món). Beat mantingué també que Sant Jaume havia evangelitzat la Península (s’avançà, per tant, a l’ulterior descobriment de la tomba de l’apòstol a Compostel·la).

Paral·lelament, durant el mateix segle IX, la pressió fiscal que patien els cristians d’al Andalus augmentava de forma considerable. Aquesta circumstància i la crisi de la seu metropolitana provocaren que molts mossàrabs acabaren adoptant les formes de vida dels musulmans: tenien harem, servien a l'exèrcit de l'emir i exercien càrrecs administratius a la seua cort. Altres es convertiren a l'islam. Sant Eulogi es queixava de l'oblit en què havia caigut la cultura llatina. Per tal de frenar les desercions, alguns cristians cordovesos volgueren refutar les doctrines de l'islam.

El sacerdot Perfecte renegà públicament de Mahoma i, quan anava a ser executat, profetitzà la mort del camarlenc Nasar. En complir-se la profecia, s'estengueren les ofenses a l'islam. Això desfermà una onada d'execucions. Foren martiritzats el mercader Joan, els monjos Isaac, Jeremies i Teodomir, el sacerdot Aciscle, el diacà Pau, el soldat Sanç... L'emir Abd al-Rahmãn II i el metropolità de Sevilla, Recafred, convocaren un concili per a temperar els ànims. El concili, amb l'oposició de Saül, bisbe de Còrdova, prohibí les aspiracions al martiri.

Com que Saül i Eulogi no cessaren, però, d’instigar les provocacions a l’islam, seguiren els martiris, com ara el de Flora o Maria. Llavors, l'emir Muhammad I ordenà una violenta repressió. En ser martiritzat Eulogi, que els cristians santificaren immediatament, els mossàrabs cordovesos acabaren convertint-se a l'islam o emigrant als regnes cristians del nord. Més tard, prengué força la doctrina malikita (els alfaqins partidaris del rigorista fiqh maliquí, volien tallar les ales als filòsofs i als teòlegs, i prohibir l'especulació intel·lectual). També arribaren a la Península els almoràvits i els almohades, i, amb ells, una onada dintransigència que provocà la desaparició de tots els grups mossàrabs d’al Andalus (quan Jaume I arribà a València, no en quedava cap; les comunitats cristianes de Xarc al Andalus havien migrat dos segles abans).

L’art mossàrab és present, per tant, a regions del nord repoblades per cristians cordovesos des de temps d'Alfons III de Lleó i dels comtes de Barcelona Guifré Borrell (Borrell I) i Sunyer I. A Catalunya apareixen trets mossàrabs en esglésies com Sant Vicenç d'Obiols i Sant Quirze de Pedret. Les influències califals arriben també a la talla de capitells en obres grandioses com les de Sant Benet de Bages. També es consideren mossàrabs les il·lustracions de les diverses còpies dels Comentaris a l'Apocalipsi, de Beat de Liébana, enllestides per Magius (probablement cordovès) i els seus deixebles. N'hi ha exemplars del Beatus a Girona i a la Seu d'Urgell.

També el conjunt de Suso, a la Rioja, fou habitat per monjos mossàrabs que practicaven la litúrgia visigòtica o mossàrab a partir de l'any 923, quan Garcia Sanxes I, rei de Pamplona, conquerí la contrada. A principis del segle XI, però, la idea d'unitat política i religiosa s'anava afermant per tot Europa. Els legats apostòlics transmetien les noves consignes: tota la cristiandat havia d'estar sotmesa a l'autoritat pontifícia; calia romanitzar la litúrgia, l'escriptura… Els monjos benedictins de Cluny foren l'instrument clau d'aquella tasca uniformadora. El concili de Coyanza prohibí els monestirs mixtos (amb monjos i monges) i va sotmetre els abats a l'autoritat dels bisbes. L’Església prenia l’estructura feudal i piramidal que coneixem ara.

Sanç III de Navarra, partidari del moviment centralitzador, aconsellà als monjos de Suso que abandonaren la regla de Sant Fructuós i acceptaren la benedictina. L’oposició als designis reials provocà que el prior, Domingo de Cañas, conegut més tard com Domingo de Silos, fos desterrat. Finalment, Garcia de Nájera decidí construir el nou monestir de Yuso i traslladar-hi les relíquies de San Millán. Durant quaranta anys, doncs, hi hagué dos monestirs i dos abats. El monestir de Suso, en contra del que havia disposat el concili de Coyanza, continuà albergant monges, entre elles Santa Oria, i practicant els ritus visigòtics i mossàrabs (l'any 1073, el darrer abat de Suso, l'abat Pere, enllestí una còpia del Liber commicus, una recopilació de litúrgia mossàrab).

VIVE LA FRANCE