dissabte, 30 d’agost de 2008

Ningú no accepta ja les casualitats

Dimarts passat, llegia aquestes paraules de Suso de Toro relatives a l’accident d’aviació esdevingut a l’aeroport de Barajas: «Els humans som com els centaures: éssers fets de la mateixa matèria que l’herba i, alhora, androides rebels que ens hem creat a nosaltres mateixos. La rebel·lió comença a la nostra consciència, que ens separa dels altres éssers, ens fa veure el món des de fora, escrutar-lo i analitzar-lo en una activitat incessant que pot conduir-nos al paroxisme i a la desesperació. Només una part d’aqueixa consciència impedeix que ens extraviem i ens recorda que estem fets de la mateixa pasta que el cavall. Ens recorda, en definitiva, que la nostra carn, el nostre carboni, li pertany al tot que ens espera a la tornada. Aqueixa part de la nostra ment també ens fa sentir relegats, ens fa religiosos d’una manera o altra. La mort és el gran misteri que tenim i venerem els humans. Allò que ens fon és allò que ens funda».

Efectivament, la mort sempre havia estat present entre els humans durant extensos períodes històrics en què la contingència de la vida era percebuda per tothom. Hi havia una consciència clara que el fet imprevist només era atribuïble a les forces de l’atzar, que el cas fortuït s’havia d’assumir amb resignació. I en absència de coneixements científics acurats sobre els cicles biològics, els humans teníem a l’abast les explicacions de tipus religiós (esbrinar el sentit de la mort és la primera preocupació de totes les religions, la causa immediata de la seua creació).

Les coses, però, han canviat: ara s’intenta amagar l’existència de la parca. Si de cas, només les grans tragèdies esdevingudes en països avançats són, en un món totalment mercantilitzat, objecte de compravenda. En altres circumstàncies, s’actua com si la mort no existís. I clar, quan aquesta es presenta sobtadament, molts sucumbeixen a la perplexitat. Com que ara ja no s’accepten les casualitats, tothom vol conèixer l’origen exacte o el culpable concret d’allò que s’ha esdevingut. «Vull una explicació immediata» o «no descansaré fins a saber què ha passat» són expressions que se senten contínuament aquests dies.

Aquestes expressions són, no cal dir, totalment absurdes; serien lògiques en altres contexts (en un cas de desaparició o d’assassinat sense autoria coneguda, per exemple), però no davant d’un accident aeri que s’ha cobrat la vida de dones, marits, fills, pares, germans, amics, promesos, companys... Què volen saber les persones afectades? Si l’accident ha estat provocat per una fallida tècnica o per un error humà? Si la tragèdia s’ha d’imputar a la tripulació, a l’equip de manteniment o a l’empresa propietària de l’avió? Tot això ho sabran quan la comissió investigadora concloga els seus treballs (treballs que, vists els precedents, seran complicats i duradors).

Ara bé, com que saber la causa concreta de l’accident no mitigarà el dolor ni tornarà la vida als morts, és a dir, no modificarà les seqüeles essencials de la catàstrofe, hom sospita que s’estan plantejant altres qüestions: les indemnitzacions o les responsabilitats polítiques, per exemple. Si ha existit negligència, les quantitats que hauran de pagar els responsables, directes o subsidiaris, seran sucoses i s’afegiran a les primes que, en qualsevol cas, hauran d’abonar les asseguradores. Quant a les responsabilitats polítiques, la temptació de manipular un accident com aquest és molt gran. Tot això, però, què té a veure amb el dolor que provoca la pèrdua d’un ésser estimat?