dissabte, 9 d’agost de 2008

La litúrgia mossàrab

Diversos són els elements que han influït en la formació de la litúrgia visigòtica o mossàrab. La salmòdia (recitació de salms) i la lectio (lectura bíblica) són d’origen jueu. Hi ha elements preromans i romans compartits amb el ritu gregorià i amb el milanès o ambrosià. Aquest substrat comú es reflecteix sobretot a l’evolució dels responsoris, cants salmòdics de procedència jueva, i dels recitatius. La litúrgia mossàrab també pren de l’ambrosiana l’himne. Quant a les melodies melismàtiques d’origen oriental, es multipliquen per la presència bizantina a terres hispàniques. Es manté el llatí com a llengua de comunicació ritual (des del Concili Vaticà II s’hi pot utilitzar també llengua vernacla).

Al segle XX, el cardenal de Toledo Marcelo González nomenà una comissió d’experts toledans i d’altres diòcesis que, en un treball de nou anys, consultant arxius i biblioteques, manuscrits i còdexs, aconseguiren de restituir el missal mossàrab a la seua puresa genuïna, eliminant adherències que s’havien agregat a través dels segles i incorporant tot allò que s’havia perdut dels leccionaris i de les festes d’alguns sants. El 1992, fou presentat el primer volum del Nuevo Misal Hispano-Mozárabe al papa Joan Pau II, que celebrà la missa amb aquest ritu el 28 de maig del 1992, solemnitat de l’Ascensió del Senyor (esdevingué així el primer papa que utilitzava el ritu mossàrab a Roma).

Com la romana, la missa mossàrab consta de vàries parts: el Psallendum, el Clamor, l’Apostolus, l’Evangelium, el Sacrificium, l’Oratio admonitionis, l’Agios, el Trisagio, la mescla del pa i del vi, el Repletum est gaudio... L’oficiant invoca diversos sants relacionats amb les comunitats mossàrabs (Torquat, Sebastià, Fructuós, Feliu, Vicent, Eulogi, Aciscle, Justa i Rufina, Eulàlia, Ambròs, Agustí, Leandre, Isidor), fragmenta el pa i col·loca les partícules en forma de creu sobre la patena. Es conserva intacte (en allò que és possible) el llegat litúrgic i musical de l’època visigoda. Molts d’aquests trets distintius són, però, difícils de distingir pels fidels que assisteixen a la litúrgia.