Les comunitats mossàrabs

Des de l’arribada dels musulmans a la Península, al segle VIII, nombrosos refugiats havien introduït la cultura llatina i visigòtica a la Liébana (comarca situada al bell mig de la serralada Cantàbrica, al peu dels Pics d’Europa). En aquell context, aparegué la figura del monjo Beat de Liébana, que es revoltà contra Elipand, arquebisbe de Toledo, primat de l’església visigòtica i defensor de l’heretgia adopcionista (Elipand i els seus seguidors afirmaven que Crist era fill adoptiu de Déu). Beat de Liébana escriví, amb el bisbe d’Orma, el Liber adversus Elipandum. Aquestes dissensions doctrinals provocaren una gran crisi entre les comunitats mossàrabs.

En ser elegit abat del monestir de Sant Martí de Turieno (conegut més tard com Sant Toribi de Liébana, el jubileu del qual se celebra des del segle XV, per decret del papa Juli II, els anys que la diada del patró cau en diumenge), Beat hi va redactar els Comentaris a l'Apocalipsi (fent-se ressò d’una creença contemporània molt estesa segons la qual l’any 888 havia d’arribar la fi del món). Beat mantingué també que Sant Jaume havia evangelitzat la Península (s’avançà, per tant, a l’ulterior descobriment de la tomba de l’apòstol a Compostel·la).

Paral·lelament, durant el mateix segle IX, la pressió fiscal que patien els cristians d’al Andalus augmentava de forma considerable. Aquesta circumstància i la crisi de la seu metropolitana provocaren que molts mossàrabs acabaren adoptant les formes de vida dels musulmans: tenien harem, servien a l'exèrcit de l'emir i exercien càrrecs administratius a la seua cort. Altres es convertiren a l'islam. Sant Eulogi es queixava de l'oblit en què havia caigut la cultura llatina. Per tal de frenar les desercions, alguns cristians cordovesos volgueren refutar les doctrines de l'islam.

El sacerdot Perfecte renegà públicament de Mahoma i, quan anava a ser executat, profetitzà la mort del camarlenc Nasar. En complir-se la profecia, s'estengueren les ofenses a l'islam. Això desfermà una onada d'execucions. Foren martiritzats el mercader Joan, els monjos Isaac, Jeremies i Teodomir, el sacerdot Aciscle, el diacà Pau, el soldat Sanç... L'emir Abd al-Rahmãn II i el metropolità de Sevilla, Recafred, convocaren un concili per a temperar els ànims. El concili, amb l'oposició de Saül, bisbe de Còrdova, prohibí les aspiracions al martiri.

Com que Saül i Eulogi no cessaren, però, d’instigar les provocacions a l’islam, seguiren els martiris, com ara el de Flora o Maria. Llavors, l'emir Muhammad I ordenà una violenta repressió. En ser martiritzat Eulogi, que els cristians santificaren immediatament, els mossàrabs cordovesos acabaren convertint-se a l'islam o emigrant als regnes cristians del nord. Més tard, prengué força la doctrina malikita (els alfaqins partidaris del rigorista fiqh maliquí, volien tallar les ales als filòsofs i als teòlegs, i prohibir l'especulació intel·lectual). També arribaren a la Península els almoràvits i els almohades, i, amb ells, una onada dintransigència que provocà la desaparició de tots els grups mossàrabs d’al Andalus (quan Jaume I arribà a València, no en quedava cap; les comunitats cristianes de Xarc al Andalus havien migrat dos segles abans).

L’art mossàrab és present, per tant, a regions del nord repoblades per cristians cordovesos des de temps d'Alfons III de Lleó i dels comtes de Barcelona Guifré Borrell (Borrell I) i Sunyer I. A Catalunya apareixen trets mossàrabs en esglésies com Sant Vicenç d'Obiols i Sant Quirze de Pedret. Les influències califals arriben també a la talla de capitells en obres grandioses com les de Sant Benet de Bages. També es consideren mossàrabs les il·lustracions de les diverses còpies dels Comentaris a l'Apocalipsi, de Beat de Liébana, enllestides per Magius (probablement cordovès) i els seus deixebles. N'hi ha exemplars del Beatus a Girona i a la Seu d'Urgell.

També el conjunt de Suso, a la Rioja, fou habitat per monjos mossàrabs que practicaven la litúrgia visigòtica o mossàrab a partir de l'any 923, quan Garcia Sanxes I, rei de Pamplona, conquerí la contrada. A principis del segle XI, però, la idea d'unitat política i religiosa s'anava afermant per tot Europa. Els legats apostòlics transmetien les noves consignes: tota la cristiandat havia d'estar sotmesa a l'autoritat pontifícia; calia romanitzar la litúrgia, l'escriptura… Els monjos benedictins de Cluny foren l'instrument clau d'aquella tasca uniformadora. El concili de Coyanza prohibí els monestirs mixtos (amb monjos i monges) i va sotmetre els abats a l'autoritat dels bisbes. L’Església prenia l’estructura feudal i piramidal que coneixem ara.

Sanç III de Navarra, partidari del moviment centralitzador, aconsellà als monjos de Suso que abandonaren la regla de Sant Fructuós i acceptaren la benedictina. L’oposició als designis reials provocà que el prior, Domingo de Cañas, conegut més tard com Domingo de Silos, fos desterrat. Finalment, Garcia de Nájera decidí construir el nou monestir de Yuso i traslladar-hi les relíquies de San Millán. Durant quaranta anys, doncs, hi hagué dos monestirs i dos abats. El monestir de Suso, en contra del que havia disposat el concili de Coyanza, continuà albergant monges, entre elles Santa Oria, i practicant els ritus visigòtics i mossàrabs (l'any 1073, el darrer abat de Suso, l'abat Pere, enllestí una còpia del Liber commicus, una recopilació de litúrgia mossàrab).

VIVE LA FRANCE

08 / 08 / 08

«La data d’ahir, l’haurien d’haver eliminat del calendari», xiuxiueja Radaurí amb deix de melangia. «Sembles malhumorat», observa Rocabuix. «Estic malhumorat», ratifica Radaurí. «Doncs els xinesos estaven exultants —intervé Eiximona—. Han fet coincidir expressament la inauguració dels Jocs Olímpics amb aqueixa data». Radaurí calla i un rictus taciturn es dibuixa al seu rostre. Rocabuix pren de nou la paraula: «Segons han dit les notícies, una enormitat de parelles xineses celebrà ahir les seues noces». Radaurí posa cara de pomes agres i brama: «Efectivament! I amb aquesta barreja de superstició numèrica, celebració nacional, orgia capitalista i exaltació del matrimoni burgès, la pàtria comunista ha aconseguit d’amargar-me el cap de setmana». Rocabuix intenta calmar el seu amic: «No patisques. El vuit del vuit del dos mil vuitanta-vuit, ja no tornaràs a passar pel mateix tràngol». Hi ha uns instants de silenci que no auguren res de bo. «Estàs recordant-me l’edat que tinc, liró? —udola Radaurí dirigint-se cap a la sortida—. Vols que et done un puntelló al nou del nou del dos mil nou-cents noranta-nou?».

La litúrgia mossàrab

Diversos són els elements que han influït en la formació de la litúrgia visigòtica o mossàrab. La salmòdia (recitació de salms) i la lectio (lectura bíblica) són d’origen jueu. Hi ha elements preromans i romans compartits amb el ritu gregorià i amb el milanès o ambrosià. Aquest substrat comú es reflecteix sobretot a l’evolució dels responsoris, cants salmòdics de procedència jueva, i dels recitatius. La litúrgia mossàrab també pren de l’ambrosiana l’himne. Quant a les melodies melismàtiques d’origen oriental, es multipliquen per la presència bizantina a terres hispàniques. Es manté el llatí com a llengua de comunicació ritual (des del Concili Vaticà II s’hi pot utilitzar també llengua vernacla).

Al segle XX, el cardenal de Toledo Marcelo González nomenà una comissió d’experts toledans i d’altres diòcesis que, en un treball de nou anys, consultant arxius i biblioteques, manuscrits i còdexs, aconseguiren de restituir el missal mossàrab a la seua puresa genuïna, eliminant adherències que s’havien agregat a través dels segles i incorporant tot allò que s’havia perdut dels leccionaris i de les festes d’alguns sants. El 1992, fou presentat el primer volum del Nuevo Misal Hispano-Mozárabe al papa Joan Pau II, que celebrà la missa amb aquest ritu el 28 de maig del 1992, solemnitat de l’Ascensió del Senyor (esdevingué així el primer papa que utilitzava el ritu mossàrab a Roma).

Com la romana, la missa mossàrab consta de vàries parts: el Psallendum, el Clamor, l’Apostolus, l’Evangelium, el Sacrificium, l’Oratio admonitionis, l’Agios, el Trisagio, la mescla del pa i del vi, el Repletum est gaudio... L’oficiant invoca diversos sants relacionats amb les comunitats mossàrabs (Torquat, Sebastià, Fructuós, Feliu, Vicent, Eulogi, Aciscle, Justa i Rufina, Eulàlia, Ambròs, Agustí, Leandre, Isidor), fragmenta el pa i col·loca les partícules en forma de creu sobre la patena. Es conserva intacte (en allò que és possible) el llegat litúrgic i musical de l’època visigoda. Molts d’aquests trets distintius són, però, difícils de distingir pels fidels que assisteixen a la litúrgia.

Conversa

Celebracions que passen desapercebudes

L’abat de Xàtiva ha pres el costum de celebrar missa, el dia de Sant Feliu, seguint el ritual mossàrab. La paraula ‘mossàrab’ prové de l’expressió mustá'rab, ‘arabitzat’, i fa referència a les persones que conservaren la religió cristiana sota la dominació islàmica de la Península Ibèrica. El parlar romànic d’aquestes persones (i dels muladís o indígenes que renegaren del cristianisme) rep idèntica denominació. Per extensió, la litúrgia mossàrab (anomenada també visigòtica) fou la pròpia d’aquells cristians abans d’introduir-se el ritu romà a la Península.

---

Musulmans i cristians van conviure pacíficament durant bona part de l'Alta Edat Mitjana. Els musulmans mai no van pretendre que els cristians es convertiren a l'islam. L'Alcorà estableix: «Disputeu amb els jueus i cristians en termes cordials i moderats» (sura XXIX, 45) o «Inviteu-los a abraçar l'islam i digueu-los: adorem el mateix Déu» (XLII, 14). Els cristians no patien persecució si no intervenien als assumptes polítics. Fins i tot l'emir Abd al-Rahmãn II féu gestions perquè es convoqués a Còrdova, l’any 851, un concili. Els musulmans arribats a la Península, aventurers en cerca de botí, no tenien esperit proselitista. Preferien que els cristians conservaren la seua condició de gentils. Així podien exigir-los el pagament de tributs. Les conversions foren, per tant, voluntàries. Un cronista deia que els barons cristians abraçaven l'islam per tres motius: fugir del jutge, fugir dels tributs i casar-se amb diverses dones alhora.

---

Pel que fa a la llengua, s’ha de dir que el romanç va conviure amb l'àrab durant molt de temps. En un judici contra el cadi de Còrdova, celebrat durant el govern d'Abd al-Rahmãn II, fou cridat com a testimoni un muladí anomenat Giner que només parlava romanç i tenia fama d'home virtuós (la seua paraula donava fe en actes notarials i judicials). Referint-se al cadi, va dir: «No el conec molt, però té fama de mala persona (utilitzant una expressió popular romanç). L'emir, a qui féu gràcia l'expressió, va cessar el cadi. És evident, doncs, que entenia les paraules de Giner. També es coneixen els malnoms de personatges cèlebres de la Còrdova califal: el Camello, el Royo (pel color del cabell), etc.

---

En època islàmica, l'església visigòtica, que continuà vigent a tota la Península (tant als territoris musulmans com als regnes cristians), acatava la primacia del metropolità de Toledo. L’antiga comunitat mossàrab d’aquesta ciutat, que pogué conservar les seues esglésies parroquials (Santa Justa i Santa Rufina, Sant Marc, Sant Lluc, Santa Eulàlia, Sant Sebastià, Sant Torquat) i la seua litúrgia visigòtica, està formada actualment per unes dues mil famílies residents a la capital i a la seua rodalia. El col·lectiu gestiona un institut d’estudis visigòtics. Molts dels seus membres desfilen a la processó del Corpus Christi. A la capella homònima, que s’alça a la catedral de Toledo des de temps del cardenal Cisneros, es poden escoltar periòdicament, per privilegi papal, misses i oficis celebrats en llatí d’acord amb el ritu mossàrab.

---

Des de fa temps, la jerarquia permet que aquest ritu puga celebrar-se també en altres indrets. Els xativins presents a les misses mossàrabs de divendres passat (uns quants fidels habituals i d’edat madura) amb prou feines notarien les diferències respecte del ritu ordinari. És més, els assistents ocasionals pensarien que aquelles misses eren les de sempre. S’ha de tenir present que no s’hi féu servir el llatí i que, malgrat la importància del cant a la litúrgia mossàrab, només s’hi sentiren les salmòdies monòtones de sempre (és possible que l’escassesa de clientela en tinga la culpa). I clar, s’hi trobava a faltar la presència d’aquells melismes d’origen oriental tan típics del cant visigòtic, emparentat amb el cant gregorià i amb el cant ambrosià.

---

Els no iniciats difícilment identificarien el Psallendum, el Clamor, l’Apostolus, l’Evangelium, el Sacrificium, l’Oratio admonitionis, l’Agios, el Trisagio, la mescla del pa i del vi, el Repletum est gaudio... Pocs s’adonarien que l’oficiant invocava sants relacionats amb les comunitats mossàrabs: Torquat, Sebastià, Fructuós, Feliu, Vicent, Justa i Rufina, Eulàlia, Eulogi, Aciscle, Ambròs, Leandre, Isidor... Ningú no veié (no era possible) com l’abat fragmentava el pa i col·locava les partícules en forma de creu sobre la patena. En definitiva, un esdeveniment litúrgic ben interessant ha degut passar totalment desapercebut per a molts xativins.

---

(publicat a Levante-EMV, el 08/08/08)

Mapa autonòmic

Poques explicacions

Respecte de les distorsions que provoca el mètode del benefici, en calcular les balances fiscals, convé fer algunes precisions. És cert que, sovint, el govern central retalla les transferències a la Comunitat de Madrid. Però així i tot la capital de l’Estat continua experimentant uns grans creixements. Aquests creixements són impulsats tant per les obres públiques faraòniques com per tota la complicitat del poder regulador dels ministeris i dels organismes públics estatals que hi tenen la seu. El govern regional madrileny no ha de construir carreteres ni eixos com la CV-35, perquè això ja ho fa l’Estat. A més, sempre té el consol d’esperar que tornen a manar els seus, al govern central, per a rescabalar-se de les retallades fiscals als seus ciutadans.

En definitiva, que Madrid aporte més que Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears sols és creïble si s’accepta que la ingent despesa pública que hi fa l’Estat beneficia per igual tots els ciutadans, tant si viuen a allí com a Girona, Palma de Mallorca o Xàtiva. El criteri del benefici centrifuga i imputa a les altres autonomies una gran part del sou dels 400.000 funcionaris de Madrid i de les inversions públiques efectuades a la capital. Menció a part mereixerien l’enorme despesa que es destina al Ministeri de Defensa (en determinats períodes, percentatges superiors al 10% de tota la inversió pública) i com afecta la seua distribució a les diverses comunitats.

Pel que fa a la recaptació, ja s’ha explicat la distorsió que produeix no depurar “l’efecte capital”. Madrid sempre recapta més que ningú i, per tant, aporta també més que ningú. L’efecte capital té, però, altres implicacions. Ara que es parla de cedir el 50% de determinats impostos a les comunitats autònomes, prendre o no en consideració aquesta qüestió suposa aplicar el percentatge a una quantitat major o menor de la recaptació. La conclusió és òbvia: els ingressos de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears sols augmentaran de forma significativa si es depura l’efecte i no es retallen, en contrapartida, les transferències directes de l’Estat. En resum: els caps del Ministeri d’Hisenda s’han abstingut d’explicar aquestes qüestions interessats com estan en fer creure que Madrid és la campiona de la solidaritat quan, en realitat, la seua balança fiscal hauria de mostrar saldo zero o, com a molt, un ínfim dèficit fiscal.

Aire amenaçant

Grisolía contra l’Estatut i la Llei d’ús

Amb un desvergonyiment que retrata la qualitat del personatge, Santiago Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura, no ha tingut el més mínim escrúpol de signar, sense dimitir, el Manifiesto por la lengua común, una proclama nacionalista radical espanyola que propugna retallar l’oficialitat i l’ús públic de les llengües diferents del castellà. Grisolía és responsable d’una institució de la Generalitat Valenciana. Com a tal, hauria de saber que, si pretén impugnar o modificar les lleis que han estat aprovades per la mateixa Generalitat, l’única manera conseqüent de fer-ho és des de fora del seu càrrec: dimitint. No pot proposar la restricció dels nostres drets arreplegats en l’Estatut valencià i la Llei d’ús i ensenyament i mantenir-se alhora en el paper d’àrbitre neutral d’una institució de la Generalitat. O fa de polític i actua des del joc de partits o respecta escrupolosament l’article 2.3 de la Llei del Consell que presideix i que prescriu que el CVC ha de “garantir l’objectivitat i la independència que li són pròpies”. Pitjor encara: segons l’article 3 i 4 d’aquesta llei, Grisolía hauria de “vetlar per la defensa i la promoció dels valors lingüístics i culturals valencians” i d’actuar d’acord amb els “principis inspiradors de l’activitat del Consell Valencià de Cultura: a) El respecte als principis que inspiren la Constitució i l’Estatut d’Autonomia” i [...] d) El respecte al pluralisme cultural i lingüístic de la Comunitat Valenciana”.

Passant-se aquests preceptes per l’arc de triomf, Grisolía es permet promoure una restricció d’una llei (d’altra banda, tan moderada) com la d’ús i ensenyament del valencià. Segons ell, ni tan sols la nostra llengua pròpia hauria de ser vehicle prioritari de l’ensenyament ni en la retolació ni en l’ús de les administracions: “las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc. en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»)” .

Amb una barra insuperable, Grisolía ataca com un “atropello” la tímida normalització lingüística disposada en l’article 6.2 de l’Estatut d’autonomia: “La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dues llengües”. No sols això, sinó que també es permet decretar que ja s’han aconseguit tots els objectius de normalitat lingüística i, per tant, caldria abolir l’article 6.5 de l’Estatut (“S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”) i tota la Llei d’ús. Ell pontifica: “Ciertamente, el artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que «las distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección»” però ja “[se ha] cumplido sobradamente hoy tal objetivo”.

Finalment, també eliminaria l’article 6.7 de l’Estatut i quasi tota la Llei d’ús: “Es delimitaran per llei els territoris en els quals predomine l’ús d’una llengua o de l’altra”. L’argumentació és que, mentre que el castellà pot imposar-se arreu, res “no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la Administración pública”. Demana, doncs, que el català, el basc i el gallec no puguen utilitzar-se oficialment si no van acompanyats de traducció. Així, ni tan sols els noms dels carrers o dels edificis oficials podrien fer-se en aquestes llengües sense la corresponent traducció castellana: “La rotulación de los edificios oficiales y de las vías públicas, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc. en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) [...] nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica”.

Aquest és el magnànim estatus lingüístic que Grisolía ens atorga graciosament. I amb ell també signen el mateix manifiesto altres càrrecs públics que cobren dels imposts de tots els valencians: Manuel Toharia, director del Museu de la Ciutat de les Arts i les Ciències; Rubén Moreno, director del Centre d'Investigació “Príncipe Felipe” i Carlos Simón, responsable de les línies cel·lulars del mateix centre.

Nosaltres els paguem. Ells ens manen. I ara ja no els calen cauteles com les de la Carta del Rey [Felip V] a los corregidores, de 1717, en aplicació del Decret de Nova Planta: “Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Ara ja no tenen cap problema que se’ls note el cuidado.

Francesc Esteve, tècnic lingüístic
(publicat a El Punt, núm. 498, el 20 de juliol de 2008)

L’efecte capital

La balança fiscal d’una comunitat autònoma amb el govern de l’Estat és molt fàcil de calcular: a la suma de totes les despeses públiques que hi fa l’administració central es resten tots els impostos recaptats per la mateixa al territori en qüestió; si el saldo és positiu, hi haurà superàvit; si el saldo és negatiu, dèficit fiscal. Les partides més importants de la despesa són les inversions públiques, les prestacions de la Seguretat Social i les transferències al govern autonòmic i als ens locals. Els ingressos provenen, bàsicament, dels impostos recaptats per l’Agència Tributària (descomptats els trams autonòmics) i de les cotitzacions a la Tresoreria General de la Seguretat Social. Aquesta forma de calcular el saldo fiscal es denomina mètode del flux monetari. Requereix, per tal que els resultats s’ajusten a la realitat, transparència informativa; s’han de conèixer les estadístiques oficials per territoris de la recaptació i de la despesa liquidada, no pressupostada (sovint, els costs pressupostats per a les grans inversions acaben duplicant-se o triplicant-se). També s’han de conèixer els comprovants de les despeses.

Quan un territori alberga la capital de l’estat, es produeix, però, un efecte que cal depurar (altrament, els resultats de la balança estarien absolutament distorsionats). L’anomenat “efecte capital” és també fàcil d’entendre. Al territori de Madrid, per exemple, s’hauria recaptat, l’any 2004, el 44,4% de tots els impostos espanyols. Si tenim en compte que la Comunidad de Madrid només representa un 1% de la superfície total de l’Estat, que només acull el 15% dels seus habitants i que només va generar el 17’4% del PIB espanyol d’aquell any, crida l’atenció que el volum de la seua recaptació fos tan exagerat. Tot té, però, una explicació. Moltes companyies, des de grans multinacionals fins a mitjanes i petites empreses, tenen els centres de producció fora, però la seu social i el domicili fiscal a Madrid. El fet que Repsol o Telefónica, per exemple, paguen els impostos (l’IVA, l’impost de societats...) a la capital no vol dir que les seues bases imposables s’hagen generat exclusivament a Madrid. Les dues empreses tenen una facturació enorme a la resta de l’Estat i en altres països.

Cal minorar, per tant, la recaptació de Madrid, considerant que el percentatge d’impostos pagats al seu territori és equivalent a la seua participació en el PIB. A l’hora de calcular les balances, a Madrid només se li hauria d’imputar, l’any 2004, el 17’4% de la suma total recaptada a l’Estat. I la diferència entre recaptació real i recaptació imputada s’hauria de repartir, en percentatges equivalents a la respectiva participació en el PIB, entre totes les comunitats autònomes. Les xifres del 2004 són ben aclaridores: un cop eliminades les distorsions produïdes per la capitalitat, Madrid passava de 61.596 milions d’euros de recaptació a 30.699, Catalunya, de 29.346 a 36.243 i el País Valencià, de 10.921 a 14.566. És evident que les noves xifres reflectien millor la realitat, dibuixaven un panorama fiscal més equilibrat. Conclusió: si no es depura l’efecte analitzat, la capital de l’Estat, que en realitat té saldo zero, presenta uns dèficits fiscals enormes; esdevé campiona de la solidaritat. Llavors, s’han de sentir comentaris com «De qué se quejan? Nosotros pagamos más y no protestamos».

Aniversari

Solidaritat

La publicació de les balances fiscals de 2005 ha suscitat tota mena de reaccions: blasmes a l’espoli fiscal, reclamacions de solidaritat... També ha suscitat preguntes com aquestes: Hi ha cap problema que els rics paguen més i que els pobres se’n beneficien? Ajuden els dèficits a redistribuir la riquesa i a eliminar les desigualtats? A primera vista, sembla que els interrogants haurien de tenir fàcil resposta, però no és així. S’han d’aclarir, abans de contestar-los, algunes qüestions prèvies; qui és el ric i qui és el pobre, per exemple.

Si, com s’explicava en un post anterior, la renda disponible per càpita va disminuir entre 1979 i 2004 un 9% a Catalunya, un 9% al País Valencià i un 15% a les Illes Balears, haurem d’acceptar que la imatge tòpica d’un arc mediterrani pròsper i feliç ja no es correspon exactament amb la realitat (sobretot si considerem que la renda disponible va experimentar durant idèntic període alces del 4% a Madrid, del 16% a Castella Lleó, del 6% a Castella la Manxa i de l’11% a Extremadura).

També convindria aclarir què s’entén per solidaritat: «Relació de fraternitat, de companyonia, de recíproc sosteniment, que lliga els diversos membres d'una comunitat o d’una col·lectivitat, en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d'uns interessos comuns» o «Acord de diverses persones per a tenir un dret o complir una obligació» en diu el diccionari. Les notes distintives de la solidaritat serien, per tant, la voluntarietat i el sentiment de pertinença a una comunitat. Dit d’altra forma: solidaritat i imposició no casarien de cap manera.

Pressuposada, malgrat tot, la voluntat solidària, hi ha, finalment, la qüestió dels límits (només les ànimes càndides estan disposades a lliurar una solidaritat il·limitada sense cap contrapartida). A la Unió Europea, per exemple, les bases i els percentatges amb què es calcula l’aportació dels estats membres són idèntics per a tots. Aquests percentatges s’apliquen a l’IVA (el 0’5%) i a la RNB de cada país (amb un tipus acordat anualment que no pot sobrepassar el límit de l’1’24%). Els drets duaners que paguen els productes importats des de tercers països i les exaccions agrícoles completen els ingressos europeus.

Pel que fa a les despeses, el pressupost septennal de la UE consigna diversos fons destinats a afavorir la cohesió econòmica i social de l’espai comunitari. Els estats membres poden accedir-hi, sempre que llur dèficit públic siga inferior al 3%. En sobrepassar, però, uns percentatges de la mitjana europea del PIB per càpita (el 75%, quan es reben fons estructurals, o el 90%, quan se’n reben de cohesió), deixen de percebre’s (bé que es puga negociar una pròrroga transitòria). La Comissió Europea vetlla pel compliment d’aquest quadre normatiu.

La solidaritat entre les comunitats autònomes espanyoles també hauria de tenir límits. Alguns estudiosos han proposat un sostre màxim per als dèficits fiscals del 3% del PIB respectiu i que només les autonomies amb una renda disponible per càpita inferior a la mitjana estatal puguen gaudir dels fons de compensació interterritorial o de suficiència. A més, caldria establir un mètode fiable per a calcular les balances. La Unió Europea, per exemple, calcula les seues amb el mètode del flux monetari, el més rigorós segons la literatura especialitzada. L’altre mètode, el del benefici, centrifuga cap a totes les autonomies la despesa pública realitzada efectivament a Madrid (que, d’aquesta manera, esdevé la principal contribuent, la campiona de la solidaritat).

S’ha de tenir present que el mètode del benefici imputa a les altres comunitats autònomes una part substancial de les enormes inversions públiques fetes a la capital (l’ampliació del Reina Sofia, el traçat de l’M-50, la construcció de la nova terminal de Barajas...) i els sous que cobren els funcionaris destinats en ella (els partidaris del mètode diuen que aquestes despeses beneficien per igual els ciutadans de Madrid, Gandia o Mahó). Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears veuen així disminuir el seu dèficit real, molt més elevat. Que el mètode del benefici es poc fiable ho demostra la reacció de la senyora Aguirre quan s’anuncià que la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions s’anava a traslladar a Barcelona. Si els béns o els serveis públics, amb independència dels seu emplaçament, beneficiaren per igual tots els ciutadans, seria indiferent que el Guernica de Picasso, la seu d’un organisme regulador o la Dama d’Elx s’instal·laren a Bilbao, a Barcelona o a la capital del Baix Vinalopó.

Una imatge val més que mil paraules

Balances fiscals del 2005 calculades segons el mètode de càrrega-benefici i de flux monetari

Finalment, el Ministeri d’Hisenda ha publicat les balances fiscals de l’any 2005. Les xifres han confirmat allò que tothom sabia: que la Corona d’Aragó encara continua existint, ni que siga de forma virtual; els mapes ho confirmen clarament (amb raó diuen que una imatge val més que mil paraules). Els habitants dels reialmes que conformaven aquella antiga corona (la confederació catalanoaragonesa o com se li vulga dir) financen el progrés de l’Espanya profunda. La factura la paga, bàsicament, la gent de parla catalana (els aragonesos, depenent del sistema de càlcul utilitzat, tindrien un lleuger superàvit o un dèficit fiscal de l'1'1%).

I les dades encara podrien ser més negatives. S’han fet mans i mànigues per tal que Madrid hi figure com a contribuent principal, cosa que s’ha aconseguit a través de diverses martingales: introduint a les balances elements de distorsió, com ara el pagament d’interessos del deute públic; fent càlculs múltiples amb criteris distints (en detriment d’un criteri únic, el del flux monetari, que elimina o rebaixa molt el dèficit madrileny); desestimant la consideració de l’efecte capital; amagant la documentació necessària per a comprovar les balances (no s’han lliurat, per exemple, els comprovants que permetrien verificar el dèficit fiscal madrileny del període en què es va inaugurar la T-4)...

En xifres absolutes, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears sumaren, el 2005, un dèficit fiscal de 23.500 milions d’euros. En percentatges sobre el PIB de cada comunitat, el dèficit de Balears assolí nivells que esgarrifen: el 14’2% (calculat pel mètode del flux monetari). Aquesta situació d’espoli ve repetint-se almenys des del 1986, any en què es publicaren les primeres dades sobre dèficits i superàvits fiscals de les diverses comunitats autònomes. Des d’aquell any fins al 2005, Catalunya ha aportat a les arques de l'estat uns vint-i-quatre "bilions" de les antigues pessetes. Extrapolant aquesta dada als tres territoris (als Països Catalans, segons la controvertida expressió de Joan Fuster), l’aportació podria ascendir als trenta-sis bilions.

Es defendrà, des de posicions d’esquerra, que els més rics han d’ajudar els més pobres. Es tracta d’un principi bàsic de solidaritat. Ara bé, cal matisar molt aquestes proclames. Entre 1979 i 2004, la renda disponible per càpita va disminuir un 9% a Catalunya, un 9% al País Valencià i un 15% a les Illes Balears; pel contrari, Castella Lleó, Castella la Manxa i Extremadura van experimentar alces considerables de la seua RDPC: un 16%, un 6% i un 11% respectivament. A hores d’ara, per tant, ja no està tan clar que els rics i els pobres siguen els mateixos que fa vint-i-cinc anys. I damunt, s’ha de sentir que personatges com Bono o Rodríguez Ibarra, dos hidalgos españoles, titllen de fenicis aquells que blasmen la situació. «Que se metan el dinero donde les quepa» fou la cèlebre frase de l’anterior president extremeny.

Mãemeua II