dimarts, 22 de juliol de 2008

L’efecte capital

La balança fiscal d’una comunitat autònoma amb el govern de l’Estat és molt fàcil de calcular: a la suma de totes les despeses públiques que hi fa l’administració central es resten tots els impostos recaptats per la mateixa al territori en qüestió; si el saldo és positiu, hi haurà superàvit; si el saldo és negatiu, dèficit fiscal. Les partides més importants de la despesa són les inversions públiques, les prestacions de la Seguretat Social i les transferències al govern autonòmic i als ens locals. Els ingressos provenen, bàsicament, dels impostos recaptats per l’Agència Tributària (descomptats els trams autonòmics) i de les cotitzacions a la Tresoreria General de la Seguretat Social. Aquesta forma de calcular el saldo fiscal es denomina mètode del flux monetari. Requereix, per tal que els resultats s’ajusten a la realitat, transparència informativa; s’han de conèixer les estadístiques oficials per territoris de la recaptació i de la despesa liquidada, no pressupostada (sovint, els costs pressupostats per a les grans inversions acaben duplicant-se o triplicant-se). També s’han de conèixer els comprovants de les despeses.

Quan un territori alberga la capital de l’estat, es produeix, però, un efecte que cal depurar (altrament, els resultats de la balança estarien absolutament distorsionats). L’anomenat “efecte capital” és també fàcil d’entendre. Al territori de Madrid, per exemple, s’hauria recaptat, l’any 2004, el 44,4% de tots els impostos espanyols. Si tenim en compte que la Comunidad de Madrid només representa un 1% de la superfície total de l’Estat, que només acull el 15% dels seus habitants i que només va generar el 17’4% del PIB espanyol d’aquell any, crida l’atenció que el volum de la seua recaptació fos tan exagerat. Tot té, però, una explicació. Moltes companyies, des de grans multinacionals fins a mitjanes i petites empreses, tenen els centres de producció fora, però la seu social i el domicili fiscal a Madrid. El fet que Repsol o Telefónica, per exemple, paguen els impostos (l’IVA, l’impost de societats...) a la capital no vol dir que les seues bases imposables s’hagen generat exclusivament a Madrid. Les dues empreses tenen una facturació enorme a la resta de l’Estat i en altres països.

Cal minorar, per tant, la recaptació de Madrid, considerant que el percentatge d’impostos pagats al seu territori és equivalent a la seua participació en el PIB. A l’hora de calcular les balances, a Madrid només se li hauria d’imputar, l’any 2004, el 17’4% de la suma total recaptada a l’Estat. I la diferència entre recaptació real i recaptació imputada s’hauria de repartir, en percentatges equivalents a la respectiva participació en el PIB, entre totes les comunitats autònomes. Les xifres del 2004 són ben aclaridores: un cop eliminades les distorsions produïdes per la capitalitat, Madrid passava de 61.596 milions d’euros de recaptació a 30.699, Catalunya, de 29.346 a 36.243 i el País Valencià, de 10.921 a 14.566. És evident que les noves xifres reflectien millor la realitat, dibuixaven un panorama fiscal més equilibrat. Conclusió: si no es depura l’efecte analitzat, la capital de l’Estat, que en realitat té saldo zero, presenta uns dèficits fiscals enormes; esdevé campiona de la solidaritat. Llavors, s’han de sentir comentaris com «De qué se quejan? Nosotros pagamos más y no protestamos».