diumenge, 27 de juliol de 2008

Grisolía contra l’Estatut i la Llei d’ús

Amb un desvergonyiment que retrata la qualitat del personatge, Santiago Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura, no ha tingut el més mínim escrúpol de signar, sense dimitir, el Manifiesto por la lengua común, una proclama nacionalista radical espanyola que propugna retallar l’oficialitat i l’ús públic de les llengües diferents del castellà. Grisolía és responsable d’una institució de la Generalitat Valenciana. Com a tal, hauria de saber que, si pretén impugnar o modificar les lleis que han estat aprovades per la mateixa Generalitat, l’única manera conseqüent de fer-ho és des de fora del seu càrrec: dimitint. No pot proposar la restricció dels nostres drets arreplegats en l’Estatut valencià i la Llei d’ús i ensenyament i mantenir-se alhora en el paper d’àrbitre neutral d’una institució de la Generalitat. O fa de polític i actua des del joc de partits o respecta escrupolosament l’article 2.3 de la Llei del Consell que presideix i que prescriu que el CVC ha de “garantir l’objectivitat i la independència que li són pròpies”. Pitjor encara: segons l’article 3 i 4 d’aquesta llei, Grisolía hauria de “vetlar per la defensa i la promoció dels valors lingüístics i culturals valencians” i d’actuar d’acord amb els “principis inspiradors de l’activitat del Consell Valencià de Cultura: a) El respecte als principis que inspiren la Constitució i l’Estatut d’Autonomia” i [...] d) El respecte al pluralisme cultural i lingüístic de la Comunitat Valenciana”.

Passant-se aquests preceptes per l’arc de triomf, Grisolía es permet promoure una restricció d’una llei (d’altra banda, tan moderada) com la d’ús i ensenyament del valencià. Segons ell, ni tan sols la nostra llengua pròpia hauria de ser vehicle prioritari de l’ensenyament ni en la retolació ni en l’ús de les administracions: “las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc. en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»)” .

Amb una barra insuperable, Grisolía ataca com un “atropello” la tímida normalització lingüística disposada en l’article 6.2 de l’Estatut d’autonomia: “La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dues llengües”. No sols això, sinó que també es permet decretar que ja s’han aconseguit tots els objectius de normalitat lingüística i, per tant, caldria abolir l’article 6.5 de l’Estatut (“S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”) i tota la Llei d’ús. Ell pontifica: “Ciertamente, el artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que «las distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección»” però ja “[se ha] cumplido sobradamente hoy tal objetivo”.

Finalment, també eliminaria l’article 6.7 de l’Estatut i quasi tota la Llei d’ús: “Es delimitaran per llei els territoris en els quals predomine l’ús d’una llengua o de l’altra”. L’argumentació és que, mentre que el castellà pot imposar-se arreu, res “no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la Administración pública”. Demana, doncs, que el català, el basc i el gallec no puguen utilitzar-se oficialment si no van acompanyats de traducció. Així, ni tan sols els noms dels carrers o dels edificis oficials podrien fer-se en aquestes llengües sense la corresponent traducció castellana: “La rotulación de los edificios oficiales y de las vías públicas, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc. en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) [...] nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica”.

Aquest és el magnànim estatus lingüístic que Grisolía ens atorga graciosament. I amb ell també signen el mateix manifiesto altres càrrecs públics que cobren dels imposts de tots els valencians: Manuel Toharia, director del Museu de la Ciutat de les Arts i les Ciències; Rubén Moreno, director del Centre d'Investigació “Príncipe Felipe” i Carlos Simón, responsable de les línies cel·lulars del mateix centre.

Nosaltres els paguem. Ells ens manen. I ara ja no els calen cauteles com les de la Carta del Rey [Felip V] a los corregidores, de 1717, en aplicació del Decret de Nova Planta: “Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Ara ja no tenen cap problema que se’ls note el cuidado.

Francesc Esteve, tècnic lingüístic
(publicat a El Punt, núm. 498, el 20 de juliol de 2008)