¿Hi ha intel·lectuals?

Fernando Vallespín en El País i César Calderón en Público reflexionaven sobre les causes que han determinat la pèrdua d'influència dels intel·lectuals en la societat contemporània i la seua retirada de l'espai públic. Segons Vallespín, l'expansió de les xarxes socials en forma d'eixams virtuals ha suposat una veritable rebel·lió de les masses. Els tertulians han donat el cop de gràcia a aquells que tenien certa capacitat de pensar la realitat social i cultural i d’influir críticament en l’opinió pública mitjançant l’assaig o la presència als mitjans de comunicació. Calderón creu que qui juga amb regles i mètodes del passat no pot aspirar a mantenir el seu prestigi social. Qui es dirigeix a una societat que ja no existeix amb un llenguatge poc apropiat i fent servir canals obsolets no té influència pública. Ambdós punts de vista són complementaris, però no expliquen totalment el problema dels intel·lectuals espanyols. A més d'estar a sou dels mitjans dominants (son los poderes fácticos los que tratan de definir cuál es la verdad buscándose los portavoces adecuados, ya sean pensadores o think tanks, diu Vallespín), els acadèmics, els escriptors o els artistes de la pell de brau solen estar molt contaminats pel nacionalisme supremacista espanyol.

Ara mateix, Catalunya constitueix el major factor desestabilitzador de la democràcia espanyola. No es tracta d'un mer assumpte d'ordre públic, com alguns volen fer creure. Som davant d'un problema polític. Des dels aparells centrals de l'Estat s'ha decidit, però, d'abordar-lo policial i judicialment. El tractament del conflicte català comença a tenir aspectes que haurien d'alarmar qualsevol demòcrata. Es fiquen en qüestió drets i llibertats consagrats a la Constitució. Després de quaranta anys de suposada democràcia, Espanya torna a tenir presos polítics. Hi ha catalans que han hagut de marxar a l'exili. Fins ara, la deriva antidemocràtica dels poders de l'Estat només ha concernit els independentistes, però demà podria afectar qualsevol persona. ¿Què han dit els intel·lectuals espanyols? ¿Hi ha intel·lectuals a la pell de brau? I ja posats a fer preguntes, ¿hi ha intel·lectuals espanyols d'esquerres? En 1894 esclatà a França el famós afer Dreyfus. Un oficial d'origen jueu, acusat falsament de traïció, fou expulsat de l'exèrcit i deportat a perpetuïtat a l'Illa del Diable, en la Guaiana. Émile Zola publicà en 1898 una carta oberta dirigida al president de la República titulada J'accuse, un al·legat a favor de Dreyfus que colpí molts intel·lectuals.

Els presos catalans no tenen un Zola que denuncie llur situació, totalment injusta. «Boca muda mai no és batuda», diu el refrany. La immensa majoria d'acadèmics, escriptors o artistes amb capacitat d'influir críticament en l'opinió pública no ha gosat badar boca —les excepcions es poden comptar amb els dits d'una mà. Davant la disjuntiva weberiana d'elegir entre ètica de la convicció o ètica de la responsabilitat, l'intel·lectual clàssic solia posar-se sempre del costat de la convicció. Ara preval el compromís amb la causa de la unitat d'Espanya. No pot estranyar, per tant, que sols hi haja manifestos a favor d'allò que convé a la causa. Diversos intel·lectuals "progressistes" firmaren, per exemple, el manifest Torra dimissió. Javier Cercas, Rosa Montero, Javier Marías, Juan Marsé, Javier Reverte, Juan José Millás, Luis Goytisolo, Fernando Colomo o Juan Torres eren alguns dels signants. Vaig trobar a faltar un pronunciament dels susdits sobre la repressió política. En vista, però, del seu manifest, s'ha de concloure que el nacionalisme espanyol obnubila les ments més preclares. Preferible que hagueren continuat callats. Han estat incapaços de detectar i denunciar la injustícia, la repressió política i el retall de llibertats.