dimarts, 22 de novembre de 2016

L'esquerra en la cruïlla

Recorde una anècdota esdevinguda durant els inicis del mandat de Rus. Per aquella època, l'Associació d'Amics de la Costera assumí un projecte que havia ficat dempeus l'anterior govern local socialista: l'Orquestra Barroca de Xàtiva. El nou alcalde no en volia saber res, però digué que ajudaria l'Associació si aquesta se'n feia càrrec. A l'hora de la veritat, l'ajut municipal quedà reduït a la mínima expressió, unes 300.000 pessetes de l'època. Crec recordar que el pressupost total per a organitzar una trobada de l'OBX pujava a tres milions de pessetes. Entrevistat per una emissora local de ràdio, vaig amollar aquesta frase: «L'alcalde pensa que donar-li el nom de Xàtiva a una orquestra costa 300.000 pessetes. Si costés només això, dos amics i jo juntaríem els diners i tindríem una orquestra pròpia, l'Orquestra Barroca de Ximo Corts i els seus amics.» Aquestes paraules suposaren la ruptura de relacions amb Rus. Mai no tornaria a ajudar econòmicament les activitats d'Amics de la Costera. El personatge podia dir les brofegades que li vingueren de gust —eren proverbials les seues sortides de to—, però no suportava que li les digueren els altres.

Jo solia dir a alguns amics socialistes: «Haurieu de trobar alguna persona, una mena d'Alfonso Guerra autòcton, capaç de contestar les sabaterades de Rus en un estil "dialèctic" semblant al seu. És l'única forma de fer-li perdre els papers.» Els meus amics em miraven amb cara d'espant i reprovació: «Ximo, nosaltres som gent educada i progressista. No podem abaixar-nos al nivell d'aqueix individu.» De manera inconscient, proclamaven llur bon gust i llur superioritat moral sobre la gent sense cultura. És més, durant un temps es confongué falta de cultura acadèmica amb falta d'intel·ligència. Era freqüent escoltar expressions de menyspreu com ara «Rus és un burro; no sap fer la o amb un canut». Aquestes ínfules de superioritat dels progres venien de lluny. Recordem el rebuig que suscitaven les falles en l'esquerra; molts progres les consideràvem una festa populatxera. En fi, així li va anar a l'esquerra xativina. Rus i les seues exhibicions amb la bateria connectaven amb les classes baixes —que teòricament havien de votar als partits d'esquerra, defensors dels treballadors— i el PP anava guanyant unes eleccions rere altres.

Quelcom semblant s'ha esdevingut als Estats Units. Hillary Clinton és el paradigma de persona progressista amb un nivell cultural elevat, educada, políticament correcta... Donald Trump, en canvi, és el personatge barroer, inculte, ric, masclista, políticament incorrecte, xenòfob, fatxenda... La senyora Clinton, com els socialistes autòctons, forma part del sistema, bé que milite al seu sector progre. Trump, típic milionari calavera —pur sistema, per tant—, feia por, amb el seu discurs antisistema, fins i tot als seus coreligionaris. Tanmateix, ha aconseguit d'engalipar bona part de l'electorat blanc nord-americà. Les amenaces al sistema li han donat una victòria electoral que els sectors burgesos benpensants no s'esperaven. Berlusconi i Rus també eren espècimens que topaven amb el moralisme burgès. La gent seriosa de dretes els votava amb el nas tapat. Els dos connenctaven, però, amb les capes socials més baixes. L'esquerra es troba, per tant, en una cruïlla. Ha d'articular un missatge que aglutine elements diversos i sovint contradictoris. Ha de conservar els seus valors tradicionals sense desconnectar dels gustos i els interessos populars.