diumenge, 20 de novembre de 2016

¿Hi haurà cinquantenari?

El passat dijous, Vicent Soler, conseller d'Hisenda i Model Econòmic de la Generalitat, donà una xerrada a la nostra ciutat, en el marc de la celebració —estranya celebració— del quaranta aniversari de la refundació de l'agrupació local del PSOE. Des del meu punt de vista, l'amic i conseller no estigué especialment afinat. Dedicà la primera part de la seua exposició a explicar tot el seguit de problemes econòmics que pateix la nostra comunitat autònoma, derivats d'un infrafinançament que ja ve de lluny. Fou la part més interessant de la seua dissertació. Carregà molt les tintes contra el ministre Montoro, però s'ha de dir, en honor a la veritat, que el model de finançament injust que suporten les autonomies catalana, balear i valenciana no entèn de colors polítics. Ha estat invariablement vigent tant amb governs socialistes com amb governs peperos. Les diferències, escasses, entre l'actiud d'uns i altres són de matís. Només cal recordar la reacció dels líders socialistes extremenys, andalusos o manxecs sempre que s'ha reivindicat des de terres de llevant un canvi de sistema. En el fons, topem amb el jacobinisme dels partits estatals.

El pes dels valencians a les cúpules dels dos grans partits sempre ha estat mínim. Els valencians som invisibles, tenim fama —almenys la teníem fins ara— de gent que mai no crea problemes. No som revoltosos com bascs i catalans. L'espanyolisme dóna per descomptat que els països de l'antiga Corona d'Aragó han de pagar totes les rondes. (La balança fiscal deficitària de Madrid —per molt que proteste la senyora Cifuentes— és un cas a part; l'efecte capital multiplica la seua recaptació.) Tanmateix, Vicent Soler fou més comprensiu amb els seus coreligionaris. Fins ací, tot normal. L'última part de la seua xerrada prengué, però, un biaix inesperat. El conseller es dedicà a defendre l'abstenció socialista que ha permès la investidura de Rajoy com a president del govern central. Ho féu amb els arguments ja coneguts: calia elegir el mal menor; abstenció no equival de cap manera a recolzament; altres eleccions haurien donat més vots al PP; s'ha de desdramatitzar l'assumpte; des de l'oposició es tombaran les polítiques de Rajoy; el temps dirà si s'ha pres una decisió correcta... Jo vaig trobar a faltar la reacció discrepant dels assistents.

Només un regidor socialista féu notar que la decisió havia estat presa pels dirigents sense que les bases hagueren pogut dir la seua en assumpte de tanta transcendència. M'hagués agradat d'intervenir al col·loqui, però vaig aguantar les ganes; amb un públic majoritàriament socialista, no volguí donar la impressió que em ficava en corral aliè. Li hagués fet a l'amic conseller dues observacions: exercir una oposició creïble i evitar la convocatòria de noves eleccions semblen propòsits difícilment conciliables; si el temps arriba a demostrar que els barons del PSOE s'han equivocat, és possible que l'agrupació socialista de Xàtiva no puga celebrar les noces d'or —llàstima, perquè un cinquantenari sí és una veritable celebració. En fi, Vicent Soler, ja en ratxa, encara dissertà sobre les diferències entre socialisme democràtic i vel·leïtats revolucionàries. Es manifestà totalment partidari de la democràcia representativa. «El sistema té moltes maneres d'accedir al poder, però la classe treballadora només disposa del recurs a les urnes», va dir. A primera vista, aquesta afirmació sembla irreprotxable. Caldria fer, però, alguns advertiments.

Episodis recents, com ara la victòria electoral de Donald Trump o el Brexit, obliguen a recordar que les urnes tenen els seus límits. La democràcia representativa no garanteix que guanyaran sempre els millors candidats o les opcions polítiques defensores dels interessos populars. D'altra banda, la consciència de pertànyer a la classe treballadora es troba sota mínims. L'esquerra clàssica, comunista i socialdemòcrata, té una tasca pendent: renovar els plantejaments teòrics i pràctics. Si afegim que els sistemes electorals de les democràcies liberals solen propiciar els resultats més favorables per a la dreta, caldrà concloure que podríem estar a punt d'entrar en una època daurada per a tota mena de líders feixistes, populistes o llunàtics, que accediran al poder per unes vies "exquisidament" democràtiques. En qualsevol cas, el conseller Soler es manifestà partidari d'estretar llaços de col·laboració amb Compromís i el sector errejonista de Podemos. De l'altre sector, el de Pablo Iglesias, digué que combrega amb la idea fixa de Julio Anguita: el sorpasso al PSOE. Sí, conseller, però aquest sector és de moment l'hegemònic en Podemos.