dimarts, 8 de novembre de 2016

La España de los Botejara

Si el comparem amb les democràcies més solvents d'Europa (Regne Unit, França, Alemanya, països escandinaus...), el nostre Estat s'ha convertit en una certa anomalia. Més enllà dels Pirineus, els caps d'estat, els presidents de govern o els ministres dimiteixen quan es descobreix que han comès una irregularitat. Una persona sota sospites queda invalidada per a presentar la seua candidatura a un càrrec polític. Atenció, no cal que s'haja perpetrat una il·legalitat; una simple irregularitat ja obliga a deixar el càrrec o abandonar la carrera política. Tothom recordarà alguns casos: el president que havia copiat la tesi doctoral, el mistre que, havent comès una infracció de trànsit, digué que el vehicle era conduït per la seua dona... Ací, el partit que dóna suport al govern és sospitós de corrupció, però continua dirigit per la mateixa cúpula que ha permès tota mena de pràctiques irregulars o il·lícites (prevaricació, adjudicació de contractes públics a canvi de comissions, finançament il·legal de campanyes, sobresous en negre, frau fiscal, suborn...). Anteriors dirigents i càrrecs institucionals d'aqueix partit polític són investigats per la comissió de delictes relacionats amb la corrupció —alguns d'aquests personatges han estat o estan a la presó. Segons els "papers" de Bárcenas, el cap màxim del partit sospitós és un presumpte perceptor de diners negres. Tanmateix, ni dimití ni renuncià a presentar-se candidat a la presidència del govern, en nom de la seua formació, quan es van convocar noves eleccions. Després de dos comicis, malgrat no haver obtingut majoria absoluta al parlament, aquest candidat torna a ocupar la presidència de l'executiu gràcies a l'abstenció del principal partit de l'oposició d'esquerres, que també té els seus propis casos de presumible corrupció. Quan s'ha fet pública la composició del nou govern, hom observa amb gran estupefacció que ocupen carteres ministerials persones protagonistes d'actuacions incompatibles amb els estàndards vigents en països democràtics del nostre entorn: deure a Hisenda quantitats milionàries, entrebancar l'acció de la justícia —destruint, posem per cas, proves de presumptes delictes—, afavorir els negocis de parents pròxims... Tot açò sense oblidar que els dos màxims caps d'aquest govern podrien haver cobrat, com ja s'ha dit adés, sobresous en negre. En fi, encara podríem ampliar la llista de conductes indecoroses —bé que aquestes també han sovintejat en altres països. (El ministre d'Economia, que repeteix càrrec, emparà un company de govern que tenia diners ocults en paradisos fiscals.) Tot aquest panorama desmoralitza la ciutadania, que troba normal caure en les corrupteles. «Si els de dalt cauen...» A mi em desmoralitza particularment que una part de l'esquerra, a la qual se li sol suposar major compromís ètic, haja afavorit amb la seua abstenció la pervivència d'uns governants absolutament impresentables. Si als presumptes corruptes afegim capelletes, devotes de la Verge d'El Rocío, ministres amb pinta i mantellina, nostàlgics del franquisme, empresaris que volen abaixar encara més les pensions o els salaris, i capitostos de la patronal per als quals el treball de la dona és un problema, caldrà concloure que la pell de brau continua sent terra de brivalls, de xaranga i pandereta, de falangistes, de beats... A ningú no hauria d'estranyar que algunes persones vulguen fugir espaordides d'aquesta España de los Botejara. A mi també m'entren ganes, de vegades.