La gent d'Uzbekistan

La varietat racial i el mestissatge són els principals trets demogràfics d'Uzbekistan, la república més poblada d'Àsia Central. Els seus vint-i-nou milions d'habitants, concentrats al sud i a l'est del país, es divideixen en distints grups ètnics: uzbeks (el 77% de la població), eslaus russos o ucraïnesos (el 5,5%), tadjiks (el 5%), coreans (el 4,7%), kazakhs (el 3%), karakalpaks (el 2,5%) i tàrtars (l'1,5%). Per tant, la uzbeka, d'origen turc, és l'ètnia dominant. (També hi ha presència d'uzbeks en Turquia, Iran, Afganistan, Pakistan, Tadjikistan, Kirguistan, Kazakhstan, Rússia, Aràbia Saudita i Sinkiang —o Tuquestan Oriental—, regió autònoma de la República Popular de Xina.) Els tadjiks, en canvi, són indoeuropeus i parlen persa, la llengua col·loquial de molts habitants de la ciutat de Samarcanda. A causa de la procedència dels pobles turquesos —originaris de la vall del riu Orkhon, a l'actual Mongòlia— i l'arribada de mongols a les terres uzbekes en èpoques passades, moltes gents d'Uzbekistan mostren el plec mongol als seus ulls. Conclusió: al país es poden veure alhora gent de pell molt bruna i gent de pell clara, persones àries i persones amb aspecte mongol —ves a saber si descendents de Genguis Khan—, coreans i eslaus de cabells rossos i ulls blaus...

El 88% dels uzbeks és musulmà sunnita i el 9%, cristià ortodox. Es practica, però, un islam moderat. Nombroses mesquites, mausoleus i madrasses estan convertits en museus, hotels, mercats d'artesania, restaurants... No se sent el cant del muetzins. Quant a la roba, hom veu per les zones públiques gent amb vestits ètnics o amb indumentària europea, homes amb tubeteika —un barret típic que els uzbeks anomenen duppi— o amb el cap descobert, dones que llueixen lliurement els seus cabells o que duen mocador al cap, gent amb pantalons vaquers, turbant, camisa i jaqueta, minifaldilla, bata, gel·laba, faldilla llarga, gavany de diari o de festa... La varietat d'abillaments és enorme. L'uzbek i el rus són els dos idiomes oficials del país. De fet, el rus és la llengua que es fa servir en la comunicació interètnica, en el comerç i en les relacions amb el govern i les administracions públiques. Als uzbeks els agrada de confraternitzar amb els estrangers. Els encanta fotografiar els visitants i fotografiar-se amb ells. Les més comunicatives són les dones. Totes porten el seu mòbil a la mà. Jo, que sóc un enamorat de la fotografia, no vaig tenir cap problema per a retratar tota classe de gent. Un viatge pel país asiàtic depara tota classe d'anècdotes curioses.

   

Algunes estan relacionades amb les bodes. Les parelles de nuvis es passegen pel carrer acompanyades per comitives de parents i amics. Els acompanyants porten begudes i dolços que obsequien a llurs coneguts. Els meus companys d'expedició i jo ens vam trobar una d'aquestes comitives nupcials pel centre de Bukhara. Els novençans volgueren retratar-se amb nosaltres. A la mateixa ciutat, la propietària d'un restaurant situat enfront de la madrassa Mir-i Arab i el minaret de la mesquita Kalon, ens deixà pujar al terrat per a contemplar la posta de sol. Durant un trajecte en taxi des de Samarcanda fins a Shahrisabz, ciutat nadiua de Tamerlà, el taxista ens omplí el cotxe d'herbes i flors aromàtiques. Em cridà l'atenció altre detall: el somriure dels uzbeks és daurat, perquè molts homes i, sobretot, moltes dones porten fundes d'or a les dents (el seu país és ric en jaciments de metalls preciosos). Als bars i els restaurants d'Uzbekistan és possible de demanar bons vins de la terra (blancs o negres), cervesa (també elaborada al país) o una copa de vodka (herència de l'època soviètica). Els mercats i els basars —de Bukhara, Samarcanda, Taixkent— són dignes de ser visitats; hi bull la vida i sovintegen les mostres de simpatia cap als visitants estrangers.

Els occidentals no poden oblidar que es troben en plena Ruta de la Seda. Les gents d'Uzbekistan, especialment les dones, no han perdut el seu esperit mercantil. L'oferta de productes locals és infinita: teixits de seda, cotó —el país n'és un gran productor— i pèl de camell, brodats, ceràmica, miniatures d'inspiració turca, persa o xinesa pintades sobre paper de seda o paper de cotó, catifes —flying carpets, anuncien—, orfebreria, barrets i abrics d'astracan, titelles, treballs de fusta, espècies, unes reproduccions de taulellets fetes amb paper maixé, coltelleria, dolços típics, instruments musicals típics del país, joguines... Els visitants difícilment resistiran la temptació d'adquirir alguns records. Uzbekistan és molt semblant a l'orient musulmà que imaginem quan llegim Les mil i una nits. Enlluernen els minarets, les muralles de tova, els taulellets de madrasses, mausoleus i mesquites, els mercats, els caravanserralls, els campaments de iurtes al desert... Però també sobta el caràcter dels uzbeks. Són —com els iranians— gents amigables, hospitalàries i amigues de fer obsequis. Jo vaig tornar del viatge amb quatre regals —un duppi ben bonic entre ells— i amb l'experiència del magnífic tracte que m'havien brindat les persones d'un país tan distant.