dissabte, 30 de novembre de 2013

Homenatge modest

Dimecres passat se celebrà la festivitat de Sant Josep de Calasanz, sacerdot i pedagog que, segons l’opinió de l’Església Catòlica, fundà la primera escola popular cristiana d’Europa. Aquesta opinió s’ha de matisar; en època medieval ja existien escoles vinculades a l’Església, i els municipis es feren càrrec dels estudis de primeres lletres a partir del segle XVI. Dir, per tant, que no existia instrucció popular abans de Josep de Calasanz és discutible. D’altra banda, el teòleg i pedagog Johann Amos Comenius també féu aportacions eminents a la instrucció d’infants. Als dos personatges els correspon el mèrit d’haver promogut la generalització de l’ensenyança elemental que coneixem avui. (S’ha de tenir present que, tot i l’existència d’escoles parroquials i municipals, hi havia, al segle XVII, moltíssims xiquets que gambaven a la dula pels carrers i les places de viles i ciutats europees.) Això sí, el fundador de les Escoles Pies marcà el camí que havia de seguir l’Església per a controlar l’educació.

Durant el segle XVIII sorgiren diverses acadèmies de mestres de primeres lletres. La més antiga —o almenys aquella de la qual es conserven les dades més antigues— fou fundada a Madrid en 1742. L’entitat començà dient-se Congregación o Hermandad de San Casiano. (El fundador dels escolapis encara no era, ja es veu, el patró dels mestres.) Els il·lustrats foren, però, els primers a vindicar una ensenyança controlada per l’Estat. A la seua obra Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu (Xàtiva, 1788-1833), encara en impremta, el professor Vicent Torregrossa, jubilat enguany, recorda com l'Estat era, per als il·lustrats, el màxim responsable en matèria educativa. L’ensenyança de la doctrina cristiana i el paper dels clergues continuaven sent primordials, però els intel·lectuals del segle de les llums volien un sistema educatiu centralitzat, públic i laic.

La fe il·lustrada en l'educació i la consideració de l'educació nacional com una qüestió d'Estat fonamenten la concepció social i política de pensadors com Condorcet i permeten d’entendre millor l’expulsió dels jesuïtes, esdevinguda durant el regnat de Carles III. El projecte d’escola pública deslligada de l’Església acabaria quallant durant la II República. El franquisme, però, tornà als ordes religiosos el protagonisme perdut. Ni l’escola pública pogué sostreure’s a les influències clericals; seguint les directrius de Pius XII, la dictadura proclamà Sant Josep de Calasanz patró del magisteri (la seua festivitat fou declarada dia del mestre). Amb l’adveniment de la democràcia, semblava que almenys l’ensenyança pública es lliuraria de l’olor a sagristia. Però no. L’encens acabà filtrant-se per les escletxes més insospitades. A Xàtiva, tenim un exemple ben cridaner.

Quan Rus guanyà les primeres eleccions locals, un antic director escolar de passat falangista, esdevingut “assessor” municipal en afers educatius, proposà que es restablís el dia del mestre, és a dir, la festivitat de Sant Josep de Calasanz. Des de llavors, tots els anys, pels volts del 27 de novembre —imagine que la data concreta estarà supeditada a l’agenda oficial de l’alcalde—, l’Ajuntament celebra un homenatge als professors jubilats. L’acte té un tuf corporativista que tira de tos. Són honorats indiscriminadament tots els docents que s’han jubilat durant l’exercici en curs, sense tenir en compte cap mèrit especial. (A la docència, com en altres oficis, hi ha treballadors extraordinaris, abnegats, i gent que no ha fet un brot en sa vida.) Els homenatjats, alguns d’ells fervents partidaris de l’ensenyament  públic i laic, escolten el panegíric florit pronunciat pel president provincial d’un partit polític que vol introduir de nou l’encens i la cera en les aules.

Fins ara, recordava alguna absència aïllada, com la de Francesc Úbeda, antic director del CEIP Taquígraf Martí. El proppassat dilluns hi hagué, però, nombroses inassistències. Sé que algunes eren deliberades. ¡Lògic! Acudir a rebre l’escut de la ciutat de mans d’un company de files del ministre Wert no quadra amb la trajectòria de determinats emèrits, homes i dones progressistes, valencianistes i defensors de la llengua. «Alguns mestres, ixos que diuen aleshores i gairebé, són uns gilipolles», va dir temps enrere l’alcalde —hi ha gent que no sap parlar sense ofendre. En fi, vàries faltes al paperot d’enguany, celebrat el passat dia 25, podrien correspondre a persones disgustades amb l’edil. Els brinde, amb aquesta columna, el meu modest homenatge.
 
(publicat a Levante-EMV, el 30/11/2013)

4 comentaris:

Anònim ha dit...

"Son honorats indiscriminadament tots els docents que s'han jubilat..."
Gracies Ximo, tu des de el teu pedestal t'has retratat. Nomes els que son i pensen com tu s'ho mereixen.
Igualite y fraternite.

Aquil·les Sisternes ha dit...

No es tracta d’estar en un pedestal, ni de fer-se un retrat. Es tracta de corporativisme pur i dur. Tots els mestres són igualets de bons i feiners. Igualite y fraternite.

Anònim ha dit...

D'aixo es tracta el Socialisme, no? Que tots som iguals i que tenim que guanyar el mateix, treballes molt o poc, no? Cobrar mes o menys segons el teu rendiment, aixo es Capitalisme, no?

Aquil·les Sisternes ha dit...

No ho sé. No entenc de política. Em va pel cap, però, que Marx va dir el següent: «de cadascú segons la seua capacitat, a cadascú segons la seua necessitat.» De tota manera, ens apartem de la qüestió que planteja l’article, el repartiment de medalles. ¿Cal honorar igualment tots els treballadors jubilats? ¿Han de rebre igual reconeixement els abnegats i els mantes? En aqueix cas, més que d’una medalla al mèrit, sembla que parlem d’un complement retributiu automàtic: «Tot aquell, o aquella, que es jubile tindrà dret a la liquidació de la part proporcional de les pagues meritades, una medalla commemorativa i el panegíric de l’alcalde.» Au, cacau.