dimarts, 12 de novembre de 2013

A voltes amb les prohibicions

Ja he contat alguna anècdota relacionada amb la prohibició de fer fotos en esglésies i museus. No deixa de sorprendre’m la mansuetud amb què la mesura és assumida per algunes persones que, damunt, estan disposades a fer de “policies”, a vetllar desinteressadament pel compliment de la norma prohibitòria. L’estiu de 2012, la meua dona i jo vam sojornar quinze dies a terres de Galícia i Astúries. Oviedo és una bellíssima ciutat que ha encisat fins i tot Woody Allen. Però hi sovintegen les prohibicions. A l'Hotel de la Reconquista no pot entrar qui no estiga allotjat. Està prohibit de fer fotografies a la catedral, a San Miguel de Lillo, a San Julián de los Prados... Des d’ací, brinde un eslògan als responsables turístics asturians: Oviedo, la ciudad en que está prohibido fotografiar monumentos. En fi, un dels dies de la nostra estada a la capital asturiana, Carme i jo entràrem a la magnífica catedral. De seguida, vaig advertir el cartell: Prohibido hacer fotos. Eren primeres hores del matí. El museu i la Cambra Santa, que alberga el tresor, encara estaven tancats. A l’interior del temple hi havia, per tant, quatre gats.




Fidel als meus principis, em vaig afartar de fer fotos. Carme, nerviosa, m’advertia: «Ximo, acabaran cridant-te l’atenció.» Però jo seguia prement el botó de l’obturador. Tinc una Canon G11, ja prou amortitzada, que em permet, gràcies al seu monitor rotatori, passar prou inadvertit quan faig fotos d’amagatotis. Com que encara faltaven tres quarts d’hora per a l’obertura del tresor, decidírem sortir a passejar per la ciutat vella. Just abans d’arribar a les portes de la seu, em vaig girar a fer una darrera fotografia de les naus. En aqueix instant, també s’encaminava a la sortida una senyora de posat elegant. ¿Pues no ha visto que está prohibido hacer fotos?, amollà. «¡Sí!», faig fer jo, i no vaig voler dir-li res més. Una hora més tard, tornarem al temple per a visitar la Cambra Santa. Entràrem al recinte on es guarden la Creu dels Àngels i la Creu de la Victòria. Abundaven els vigilants i la seguretat electrònica. ¡Impossible fotografiar! Em vaig haver de conformar amb el llibre i les postals que vaig adquirir a la botiga.

Durant altre viatge, aquesta vegada a Terol, de nou vaig experimentar la reprovació “ciutadana”. Visitàvem la catedral de la capital aragonesa. Estava prohibit de fotografiar les voltes mudèjars. La guia que ens acompanyava ens ho va advertir. De fet, va cridar l’atenció a una persona que havia fet cas omís de l’advertència. Jo vaig fer vàries fotos furtives. Llavors, Carme em va xiuxiuejar que el xiquet menut d’un matrimoni que caminava darrere de nosaltres li havia dit a sa mare, mentre jo romania absort amb la meua càmera: Mira, mamá. Ese señor no hace caso a la guía y está haciendo fotografías. La mare li havia contestat al menut: Es que es un mal educado. Vaig estar temptat de dir al xiquet alguna cosa de l’estil cuando seas mayor ya aprenderás a esquivar los abusos del poder —fort, perquè ho sentiren els pares de la criatura—, però la meua dona, que m’endevinà el pensament, em va subjectar: «¿No estaràs pensant a dir-li alguna cosa al xiquet? ¡Deixem-ho estar! ¡Anem!» I vam baixar cap a les naus del temple.




¿Quin dia organitzarem alguna protesta, els bons aficionats a la fotografia? Sí, ja sé que és molt difícil, quasi impossible, però podríem convocar una concentració de dos-cents o tres-cents fotògrafs en una catedral on estiga prohibit fotografiar. Aniríem tots proveïts dels nostres aparells fotogràfics i, un cop dins del recinte, hauríem de començar a fer fotos tots alhora. ¿Quina seria la reacció dels vigilants o els encarregats de seguretat, en veure tanta gent passant-se la prohibició per l’arc triomfal? ¿Desconcert? ¿Cridarien els escamots antidisturbis?