dijous, 28 de novembre de 2013

¡Quina banda!

Diuen que una imatge val més que mil paraules. A principis de setmana, veia un reportatge de Gonzo, periodista de laSexta. Increïblement, l’havien acreditat par a poder treballar a l’interior del palau de les Corts Valencianes. Amb treballs periodístics com els de Gonzo s’explica que els polítics fugen de les càmeres com de la pesta. (Atenció, no aprove el seu costum de negar-se a comparèixer davant els periodistes; només dic que comprenc la seua al·lèrgia a les càmeres.) Els retrats que dibuixà Gonzo, dels diputats peperos que seuen al parlament, eren sòrdids. Em recordaven l'obra Chulos y chulas de José Gutiérrez Solana. ¡Quins “musells”! ¡Quina galeria de personatges! Andrés Ballester, Alfonso Rus, Milagrosa Martínez, Rita Barberá, Rafael Maluenda, Ricardo Costa... En veure el periodista, intentaven escórrer-se ràpidament. També resultava patètica la figura d’Alberto Fabra, a qui no deixaven contestar les preguntes de Gonzo. El president només se sosté al càrrec perquè és un titella de Madrid. ¿I que podríem dir de les contestacions d’alguns? Parece que al presidente Fabra no le ha gustado su petición de indulto para un condenado por corrupción, se li deia al promotor de la iniciativa. Si al señor Fabra no le parece bien, a mí y a cuarenta y muchos sí nos lo parece, contestava Andrés Ballester. La frase menyspreava l’autoritat del president i els límits marcats als càrrecs condemnats per corrupció. ¿Por qué ha firmado usted la petición de indulto?, preguntava Gonzo. Hernández Mateo no tiene que cumplir condena porque es amigo mío, contestava Rus. ¿Perquè és amic meu? ¿Quina classe de motiu per a no entrar en presó és aquest? Tots els delinqüents tenen amics. Els polítics del PP valencià porten massa temps instal·lats al poder. Creuen que no han de donar explicacions de res a ningú. Es recolzen els uns als altres. Hoy por ti, mañana por mí. L’electorat els importa un rave. Practiquen l’omertà, la llei sagrada de la màfia. La banda que ens governa ha afonat les principals entitats financeres valencianes, ha propiciat la major crisi coneguda de la nostra economia, el nombre més elevat d’aturats de tot l’Estat, ha destruït el nostre territori, està desmantellant a poc a poc la sanitat i l’ensenyament públics, s’ha carregat la radiotelevisió valenciana... Però la seua preocupació màxima és, ara mateix, salvar la pell d’un col·lega condemnat a tres anys de presó per prevaricació i falsedat. ¡Quina banda!