dissabte, 2 de novembre de 2013

Primeries de novembre

Més d’una vegada he homenatjat des d’aquestes planes persones que havien desaparegut. L’amistat o la trajectòria vital dels traspassats, caracteritzada per l’honradesa, la bonhomia i el compromís cívic, justificaven els meus elogis. Ara bé, les planes dels periòdics només solen dedicar notes necrològiques a morts il·lustres, a desapareguts de transcendència pública. Els finats humils i anònims s’acomiaden sigil·losament. El seu trànsit passa desapercebut. Només senten la seua absència els familiars i els amics més íntims. La sensació d’orfandat i l’enyorança queda circumscrita al cercle dels més pròxims. Diuen que la mort iguala tothom. En certa mesura, això no és cert; se sol guardar poca memòria de la gent corrent i molta de qui ha fet aportacions notables a la col·lectivitat. S’oblida que moltes persones silencioses fan, a escala reduïda, contribucions igualment valuoses. Precisament, és costum dedicar els dos primers dies de novembre al record d’aquesta gent anònima que ja no és entre nosaltres.

El costum començà al segle VII. El papa Bonifaci IV decidí que el Panteó de Roma (temple pagà dedicat a tots els déus —pan theon—) fos consagrat a la Mare de Déu i els màrtirs. El pontífex disposà que es recordés anualment aquesta consagració. Amb el temps, la diada acabà dedicant-se també als sants no martiritzats. Gregori IV en fixà la data, l’1 de novembre. (A finals del segle X li fou agregada la festivitat dels fidels difunts, que se celebra l’endemà, el 2 de novembre.) L’actual tradició d’honrar tots els sants, coneguts i desconeguts, fou instituïda definitivament per Urbà IV, a fi de compensar qualsevol inassistència dels fidels, durant l’any litúrgic, als ritus en honor dels distints sants i beats. Total: amb la festivitat de Tots Sants, hom volgué cristianitzar el culte pagà als avantpassats —molt arrelat a Europa— i el dia dels morts, o de les ànimes, celebració celta que s'esqueia per les mateixes dates (el monjo benedictí Odiló, cinquè abat de Cluny, fou el primer a formalitzar la diada dels fidels difunts).

Aquest 2 de novembre, ma mare, els meus germans i jo recordem mon pare, traspassat fa cinc mesos. Era oriünd d’Algemesí, però gran part de la seua vida havia transcorregut a Xàtiva. Quan desapareixen persones com ell, es perden fragments de la memòria col·lectiva. Se’n va gent que féu aportacions modestes en temps històrics convulsos. Moren persones que van conèixer moments crucials de la història recent del nostre país: la Guerra Civil, la dictadura i l’adveniment de la democràcia. El meu progenitor féu els seus estudis primaris durant la Segona República. (Conserve com un tresor una carpeta de treballs escolars seus orlats amb els colors de la bandera republicana.) A les acaballes de la Guerra Civil, sent encara un adolescent, contemplà l’horror provocat pel bombardeig de la línia fèrria que unia Almansa amb València. En Algemesí, aquesta incursió de l’aviació franquista provocà nombroses víctimes; els habitants de la població tenien el costum de passejar, al capvespre, per les andanes de l’estació.

En acabar el servei militar, mon pare vingué a Xàtiva, on havia trobat feina, i va conèixer ma mare. Els dos hagueren de pasar estretors per a tirar endavant els fills. (Aquestes estretors no eren privatives d’una sola família; molta gent travessà per circumstàncies semblants durant la postguerra.) A poc a poc, la prole anà independitzant-se. Arribaren la democràcia, els néts, la jubilació i un interès sobtat per l’actualitat política del país. ¡Pobre! Abans de marxar, l’home encara tingué temps de veure com el món bastit per la seua generació s’esquerdava perillosament. Dimecres passat, contemplant el nínxol del meu ancestre, vaig advertir, però, que jauen al seu voltant altres gents igualment abnegades i laborioses: Obdulia, mare del meu amic Xavi, Teresa Pérez Segrelles, finada dissabte passat...

Absència i enyor són els sentiments que s’experimenten aquests primers dies de novembre. Les llàgrimes ameren encara les parpelles dels afligits per la mort recent de la persona estimada; l’afecte, que flueix incontenible, troba a faltar la presència dels pares, l’esposa, el marit, el fill... Afortunadament, el temps que tot ho guareix acabarà difuminant l’aflicció. I continuaran succeint-se, cíclicament, les tardors, les primeries de novembre i les diades de difunts. I tornarem a baixar al cementiri. I seguirem recordant tendrament els nostres morts anònims.
 
(publicat a Levante-EMV, el 02/11/2013)

2 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Gràcies, Ximo, per la part que em toca. I per un article tan bonic i sentit.

Ximo ha dit...

De res, Xavi.