dimarts, 5 de novembre de 2013

Corea del Nord està massa lluny

Amb molts dies de retard arribava un comentari a la meua entrada Vaga general al sector educatiu. El comentarista incògnit començava molt bé: «Tenir majoria no dóna la raó. Només dóna la majoria.» Efectivament, la raó —i no entraré ara a discutir quina cosa siga tenir raó— no sol estar subjecta a l’aritmètica. En democràcia ha de prevaler, però, amb raó o sense ella, la voluntat de la majoria. Ara mateix, assistim a una confrontació entre dues majories igualment legítimes: la parlamentària i la social (s'ha de fer notar que la parlamentària es forma sovint sense suport social majoritari, gràcies a la llei electoral). En aquests moments, el PP compta amb majoria al parlament. Però no s’esforça per consensuar els seus projectes amb els partits de l’oposició, els sindicats d’ensenyants i els pares d’alumnes. En legislar sense cap acord social, la vida de les seues lleis acabarà sent molt efímera.

Per altra banda, el comentarista anònim mostrava les seues reticències sobre el paper de l’Estat com a garant de la pluralitat, l’absència d’adoctrinament i la llibertat d’expressió —que no pot ser absoluta als ensenyaments primaris i secundaris. L’inici del seu raonament era impecable: l’Estat no garanteix per si mateix aquestes coses. Se li oblidava d’aclarir, però, quines altres premisses calen per a garantir l’ensenyament lliure. N’hi ha una d’evident: només l’Estat de dret i democràtic garanteix la pluralitat i la independència dels docents. Ni Cuba, ni Corea del Nord, ni l'Espanya de Franco serveixen com a model d’estat democràtic. Efectivament, l’ensenyament estatal de Corea del Nord no fomenta la llibertat de pensament —inexistent quan l’alumne és adoctrinat—, ni el pluralisme ideològic, ni res de res. Quan jo parlava al meu post de «països republicans i laics del nostre entorn», em referia implícitament a estats europeus regits pel dret, a estats plenament democràtics com Finlàndia o França, els sistemes educatius dels quals són predominantment públics (Finlàndia obté, a més, uns magnífics resultats als informes PISA).

En un estat democràtic poden accedir al sistema educatiu públic persones amb diferents conviccions ideològiques. Precisament per això, el professorat del nostre ensenyament públic és molt divers; hi ha docents d’esquerres i de dretes, espanyolistes i valencianistes, creients i ateus...  I tothom pot expressar lliurement les seues opinions —és fals que els docents dels instituts i els col·legis públics no puguen exterioritzar els seues punts de vista; la gent no es talla de dir el que pensa. Al meu institut, posem per cas, tothom sap de quina cama coixeja cada col·lega. Quan hi ha convocatòria de vaga, ningú no se sent coaccionat. En canvi, els col·legis concertats de l’Església demanen uniformisme ideològic al seu professorat. Si el sistema educatiu caigués en mans de l’Església, la nostra ensenyança s’assemblaria prou —veges quina paradoxa— a l’educació que reben els xiquets dels règims totalitaris. La jerarquia eclesiàstica alberga un desig gens dissimulat: que tots els alumnes reben la mateixa doctrina i els dictats de la Santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana en matèria de moral i costums. ¡Visca la pluralitat!


En fi, els règims autocràtics o dictatorials de Cuba i Corea del Nord estan molt lluny, però les aspiracions teocràtiques de bisbes, monges i capellans les tenim ben a prop. Continue pensant que l’educació pública subministrada per un estat democràtic i laic potencia la pluralitat, el coneixement i la llibertat de pensament. En canvi, l’ensenyança beata i doctrinària impartida pels centres concertats de l’Església i les seues organitzacions satèl·lits promou l'uniformisme i la falta d'esperit crític. Sóc defensor de l'ensenyament públic; aconseguir una societat plural i tolerant és un objectiu prioritari, per raons d’higiene democràtica.