dimarts, 5 de març del 2013

¿Té moltes inquietuds culturals, el professorat?

En una entrada anterior, afirmava que la nostra societat té escàs interès pel saber i la cultura. Doncs bé, dels professors, que també formen part de la societat, es podria predicar el mateix: en termes generals, llur preocupació pel saber i la cultura és ínfima. Sé perfectament de què parle; he format part de molts claustres. També conec l’ambient dels centres privats concertats, perquè tinc molts amics i coneguts que donen classe en ells —jo mateix hi vaig treballar, a l’inici de la meua trajectòria docent. Dubte si faig bé de dir aquestes coses; la Hermandad de San Casiano digereix molt malament que un dels seus rente en públic els draps bruts del gremi. Però un poc d’autocrítica mai no està de més. El nivell cultural dels docents és manifestament millorable. Llevades les excepcions de rigor, el cas de mestres o professors que no han llegit cap llibre des que van acabar la carrera està absolutament generalitzat. El problema és més greu en primària; com que els mestres són majoritàriament generalistes, no solen sentir necessitat d’actualitzar l’enfocament epistemològic de cap matèria en concret. En tot cas, llegeixen el llibre de text que han de comprar els seus alumnes i prou. En secundària, la situació no és molt distinta, però el major grau d’especialització obliga els docents a repassar més sovint els coneixements de certes matèries. En fi, els professors no són aliens al clima social imperant: els de lletres ignoren la ciència i les matemàtiques; els de ciències desdenyen les humanitats (bé que sempre hi ha alguns que escapen a la norma). A les sales de professors, els temes de conversa més recurrents són el futbol i les dones (entre els homes), els fills i la Thermomix (entre les dones) i la política. També hi sovinteja el comareig. (Faig abstracció, naturalment, dels temes més “professionals”: la baixada de sou; la pèrdua de sexennis; el mal comportament dels alumnes; la poca col·laboració de pares i mares; l’augment de l’edat de jubilació...) Trobar col·legues amb qui es puga parlar d’història, ciència, literatura, art o filosofia és ben difícil. I qui dóna mostres d’estar interessat per aquests temes s’exposa a ser titllat de pedant o saberut. «¡Quin cregut! ¿Què s’haurà pensat?», li penjaran per l’esquena. Aquest panorama és terrible, perquè els professors haurien de ser teòricament els encarregats d’inculcar als alumnes l’amor per la lectura, pel coneixement, per la creació... En resum: mentre no milloren la cultura i la formació del professorat, els canvis a la legislació educativa serviran de ben poc. Els xiquets i els joves tenen pocs referents on emmirallar-se.
 

5 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

Ostres, Ximo, trobe que parles una miqueta a la lleugera i fent una generalització no massa legítima, una inducció poc contrastada. Dius que la preocupació cultural del professorat "és ínfima" i que ho saps perquè "has estat en molts claustres". En quants? Jo n'he conegut 5. Posem que tu coneixes deu, vint... Tan sols en Torrent n'hi ha quatre instituts públics i no sé quants col·legis. En tota L'Horta Sud de segur que n'hi ha més claustres dels que tu has pogut conéixer. Com pots fer afirmacions com les que fas? Puc dir-te que en els cinc instituts on he trevallat (Alaquàs, Mislata, Bocairent, Catarroja i Albal) i d'altres que per diverses raons he conegut (a Ontinyent, Aldaia, Utiel, Torrent) sempre he trobat companys i companyes molt (però molt) interessats en allò que genèricament anomenes "inquietuds culturals": algunes de les crítiques literàries més agudes que he sentit eren d'un company biòleg, he conegut filòsofs amb tants coneixements de matemàtiques com alguns especialistes, matemàtics amb estudis teològics, porfessors de llatí amb estudis de Dret, mestres i professors dedicats al teatre i a la música, professors de literatura que són bons crítics cinematogràfics... Dir que el "nivell cultural del professorat és manifestament millorable" és no dir res: quin col·lectiu professional té un nivell cultural no millorable?
Aquest article em sembla molt superficial i injuts, Ximo, perquè no fomenta l'autocrítica sinò l'autoflagelació. Com a molt el que fa es donar arguments als que pensen que el pitjor (com pràctivament vens a dir) dels sistema educatiu són els professors.

Tadeus ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Tadeus ha dit...

Hi ha una cosa pitjor que un professor que no llig: un professor que escriu literatura.

Jesús Párraga ha dit...

I els pitjors de tots, els dramaturgs! ;-)

Ximo ha dit...

Home, Jesús, el meu discurs està prou modulat («en termes generals», «llevades les excepcions de rigor», «bé que sempre hi ha alguns que escapen a la norma»...). Et puc acceptar que no he estat, possiblement, massa afortunat dient que «he format part de molts claustres». Matisaré la meua afirmació: he conegut molts claustres de primària (vaig ser mestre durant uns anys de la meua carrera professional) i de secundària, ara perquè n’he format part, ara perquè els he conegut directament (també vaig ser assessor de l’antic CEP de Xàtiva, actual CEFIRE), ara perquè els conec indirectament (a través de visites, o d’amics i persones que me’n parlen). I he de dir-te que, per a fer una inducció bastant ajustada a la realitat, sobra amb una mostra representativa. Evidentment, no tinc pretensió d’exactitud (no he fet cap enquesta —que, per cert, també s’hauria de fer sobre una mostra representativa—). Molts centres compten amb minories il·lustrades en què es poden incloure persones com aqueixes que esmentes al teu comentari.

Jo també conec físics o matemàtics que es dediquen a la literatura —Joan Olivares, posem per cas—, o filòlegs que saben un ou d’història, o llicenciats en llengües clàssiques interessats per la música, el cine, la zoologia o la botànica. Però es tracta d’excelses minories. Una gran majoria de col·legues té unes escasses inquietuds culturals. I als col·legis de primària —llocs on s’han d’assentar les bases dels futurs interessos dels alumnes—, la situació és encara pitjor. I no pretenc induir ningú a l’autoflagel·lació. Només intente constatar una evidència. I no crec que els afectats tinguen tota la culpa; el sistema premia l’especialització i menysprea els sabers "accessoris". Per altra banda, el menyspreu per la cultura no és privatiu dels docents; altres col·lectius (metges, enginyers, arquitectes) pateixen d’un mal semblant, cosa que no pot servir de consol. I una observació final: quan la majoria d’individualitats que formen un col·lectiu coixeja, hom pot sospitar que la coixesa és tret característic d’aqueix col·lectiu. I tant!