dilluns, 18 de març de 2013

Falles a Irlanda

L’emigrant ha viscut ben a gust al petit llogaret d’AdareÁth Dara en gaèlic—, localitat d’uns 3.000 habitants situada al nord del comtat de Limerick, a l’oest d’Irlanda. En aquest poble, la llengua gaèlica, parlada per poquíssima gent, és l’idioma oficial. Totes les institucions locals tenen, per tant, un nom ben estrany: l’ajuntament és el comhairle cathrach; l’alcalde, el méara; la diputació —en realitat, el consell del comtat— es diu comhairle contae; el president de la diputació és el buirg tUachtarán. I així successivament. ¡Mare meua! ¡Quin cacau lingüístic! Això sí, tots els habitants d’Adare són catòlics, apostòlics i romans. Fins i tot tenen fogueres, com a València i Alacant. Celebren el Bealtaine, el Bon Foc, a primeries de maig. Aquesta antiga diada cèltica encara sobreviu a moltes localitats del comtat de Limerick.

Per als ancestres dels actuals irlandesos, la nit de Bealtaine marcava l’inici de l’estiu pastoral, l’època de portar els ramats a terres de pastura. L’emigrant recorda que les falles de València marquen l’inici de la primavera. En llengua gaèlica, mi na bealtaine és el mes de maig. A València, el més faller és març. La principal activitat del Bealtaine és encendre focs de significat ritual i polític. El costum dels focs s’ha escampat per tot el comtat de Limerick. Igualet, igualet que les falles, que s’han escampat per moltes comarques valencianes. Per tant, Adare també té la seua fogata. En definitiva, el nostre protagonista només troba a faltar els ninots de Paco Roca. Bo, i l’ofrena, la paella al casalet, els bunyols, les mascletades, la caloreta de les latituds mediterrànies... En fi, les diferències entre Irlanda i casa seua són només de matís.

 
Ja se sap, però, que la felicitat completa dura poc. Fins ara, tot ha anat bé. ¡Massa bé! Fa cinc dies, l’empresa en què treballa, la constructora O’Riordan & Company, ha anunciat una downsizing, una reducció de personal. A causa de la crisi immobiliària irlandesa, tant la construcció com l’obra pública han experimentat una davallada brutal. Aquesta nit de Bealtaine, l’emigrant ha acceptat el suggeriment d’un company de feina, Liam Heaney, que li ha proposat d’anar a la crema. Volen distreure’s, aparcar momentàniament els seus problemes laborals.

Quan arriben a l’indret cerimonial, una colla de joves prepara el gran apilament. Dos pèl-rojos estan col·locant a la part més alta del monument un enorme ninot de palla sense trets definits. Per megafonia sona la cançó Precious Time, de Van Morrison. No massa lluny, els venedors ambulants agencen les seues parades, assortides de nombroses productes: hamburgueses, llaminadures, joguines, insígnies...  Els músics d’una banda èmula de The Chieftains trauen dels cofres els seus instruments: una gaita irlandesa, un violí, un bodhrán, una flauta... S’aproxima l’hora de la gran lluminària.

—Liam, ¿què representa el ninot de palla? —pregunta l’emigrant.
—Representa el méara.
—¿El méara? —s’estranya el nostre home.
—¡Sí! Existeix la tradició de cremar a la foguera, durant la nit de Bealtaine, aquell polític que haja robat o prevaricat durant el seu mandat.
—¿I quin furt ha perpetrat el méara, si es pot saber?
—¿Vius en Adare i no estàs al corrent de la seua actualitat política? —s’estranya Liam.
—La gent no sol garlar de política davant meu —s’excusa l’emigrant—. Va, explica’m quina proesa ha protagonitzat el méara.
—És una història llarga de contar —fa Liam—. Resulta que un antic granger, Seamus Kavanagh, tenia uns coberts al barri oriental de la vila, Gcomharsanacht na Mosc. Com que li vencien uns préstecs hipotecaris i la seua economia no era massa boiant, necessitava vendre els rafals. Això sí, anava a traure quatre centaus, perquè les normes urbanístiques d’Adare només permetien alçar tres altures a Gcomharsanacht na Mosc. Per això, el granger Kavanagh, comhairleoir cathrach durant l’anterior període municipal...
—¿Parles del conseller municipal Seamus Kavanagh? —interromp el nostre home.
—Efectivament —assenteix Liam—. Doncs bé, com t’anava dient, Seamus parlà amb el méara, Flann O'Casey. Seamus i Flann es professaven una mútua malvolença. El primer, militant del Sinn Féin, romania a l’oposició; el méara dirigia el conservador Fianna Fáil, guanyador de les eleccions. Per un d’aquells misteris de la vida, el méara O'Casey va prometre que el seu grup recolzaria la requalificació urbanística de Gcomharsanacht na Mosc. Aparentment, va complir la seua paraula; en un plenari del comhairle cathrach es va aprovar la requalificació de tot el barri oriental d’Adare. A partir de llavors, s’hi podrien bastir edificis de set altures. Però quedava un tràmit: l’acord municipal s’havia d’enviar a la capital, al comhairle contae, organisme superior encarregat de supervisar tots els plans urbanístics locals.
—¿I com acabà la cosa? —interromp de nou l’emigrant.
—Passaren els mesos —prossegueix Liam— i ningú no sabia res de la requalificació. Un dia, Seamus Kavanagh va trobar pels carrers de Limerik l’arquitecte del comhairle contae i li va preguntar per l’assumpte. «He informat favorablement el projecte de requalificació, però el buirg tUachtarán ha donat ordes de paralitzar-lo», contestà el tècnic. He d’aclarir-te que el buirg tUachtarán, és a dir, el cap del Consell del Comtat, Sean Behan, oriünd d’Adare, era correligionari i amic del méara. I clar, en saber que el tàndem O'Casey-Behan havia paralitzat la requalificació, el pobre granger agafà un empipament que li provocà dos infarts. «Deu ser una venjança política», repetia constantment. La seua esposa, Eithne, li deia: «Seamus, millor perdre un poc que perdre-ho tot. La salut i la vida són més importants que els diners.» Però Seamus necessitava urgentment diners. Així que es veié obligat a vendre els rafals al promotor i constructor Brendan O'Brien. Al cap de poques setmanes s’escampà un rumor: el comhairle contae havia aprovat definitivament la requalificació de Gcomharsanacht na Mosc. Ben aviat s’hi instal·laren les primeres grues i començaren a prendre altura els primers edificis d’estil platger. Avui, tot està aturat, a causa de la crisi immobiliària, però el constructor O'Brien encara arribà a temps de fer un bon negoci a la zona.
—¿I com reaccionà Seamus? —la curiositat de l’emigrant va en augment.
—Un matí, Kavanagh coincidí amb O'Brien en una taverna. «Brendan, no pense contar-li-ho a ningú, però digues, ¿quants diners has hagut de pagar a Flann  i Sean?» El constructor no volia dir res, però l’antic granger insistia: «Només és per la petita satisfacció de saber amb seguretat que són uns lladres i uns fills de puta.» Finalment, el constructor li va confessar la veritat: «Vaig haver de donar 90.000 euros a Sean i 120.000 a Flann, però jo vaig guanyar 300.000 a l’operació. I no contes açò a ningú. Jo negaré haver-te dit res. I serà la teua paraula contra la meua. Entesos?»
—De tota manera, s’ha sabut la història —somriu l’emigrant—. ¿Com s’explica, si no, que estiguen a punt de cremar l’alcalde dalt del Bealtaine?
—La gent d’Adare sospita que els polítics locals del Fianna Fáil són uns lladres, però ignora, per absència de proves, els lladronicis concrets —somriu Liam—. En realitat, el ninot de palla al cim de Bealtaine no s’assembla a ningú en concret.
 
La crema ja és imminent. La bellesa local, miss Máiréad Kavanagh, presideix el ritual. Un jove encén un llumí i l’aproxima a la metxa. De seguida, una flàmula blavenca comença a zigzaguejar pel terra i s’escola per sota el gran apilament. En breus instants, una llarga crepitació d’espetecs, esclats i trons fa tremolar tota la tramoia. L’espectacle és fastuós. Les flames i el fum arriben al ninot de palla, que llança projectils, petaments, focs d’artifici, brams, fumerols... Fragments de brancatge i fullam, esdevinguts minúsculs encenalls, voleien per damunt dels espectadors. La concurrència retrocedeix, fugint de la fogor i dels corpuscles incandescents. Mentrestant, els èmuls de Chieftains deixen anar les seues melodies de gaites, flautes i violins. El jovent dansa i mou gatzara. Finalment, mentre el Bealtaine, el Bon Foc, es va consumint a poc a poc, un gran esclat de focs artificials il·lumina la nit d’Adare.

            —¿T’agrada? —pregunta Liam.
            —I tant. Tot és igualet que en València —s’emociona l’emigrant—. Canvies la música de Chieftains pel Fallero, reemplaces la constructora O’Riordan per l’empresa Planeres SA, tanques els ulls i et penses que estàs en Aixàtiva.
 
(Publicat a Contes del foc, suplement literari del Llibret 2012 de la Falla República Argentina)