dijous, 7 de març de 2013

Coincidències curioses

En fer-se pública la renúncia de Ratzinger, els departaments de documentació dels mitjans de comunicació es ficaren ràpidament mans a l’obra. Van descobrir dos papes que havien pres la decisió de tornar l’Anell del Pescador: Celestí V i Gregori XII. En realitat, el cas de Gregori XII no serveix com a precedent; fou un dels tres pontífexs (els altres dos foren Joan XXIII i Benet XIII, més conegut com "Papa Luna") que l’Església arribà a tenir  simultàniament a primeries del segle XV. Per a solucionar el problema, es convocà el concili de Constança. Joan XXIII, que l’Església considera antipapa, fou obligat a abdicar; Gregori XII, de grat o per força, va renunciar a la tiara i acabà els seus dies com arquebisbe; Pere Martínez de Luna, també considerat antipapa, fou deposat dos anys després. L’elecció d’un nou papa, Martí V, que fou reconegut per tothom, posà fi al Cisma d’Occident. Tot açò no té res a veure, però, amb la renúncia de Joseph Ratzinger. En realitat, els actuals esdeveniments vaticans tenen un precedent més clar al segle XIII, en la peripècia vital de l’ermità Pietro Angeleri, també dit Pietro di Morrone o Pere Celestí.

Aquest personatge havia ingressat en un monestir benedictí de la diòcesi de Benevento, al sud d’Itàlia. A causa d’una extraordinària predisposició a l’ascetisme, acabà retirant-se, però, en una cova emplaçada als Abruços. Després d’un període de total aïllament, fundà l'orde dels celestins. Mentrestant, s’esdevingué la mort del papa Nicolau IV, el 4 d’abril de 1292. Començà un conclau que s’allargaria fins al 5 de juliol de 1294. Onze cardenals deliberaren durant vint-i-sis mesos sense posar-se d’acord; estaven totalment dividits entre dues faccions: els Orsini i els Colonna. Els dos cardenals Orsini defenien els interessos de França; els dos cardenals Colonna eren partidaris de la Corona d’Aragó. (Hom diu que Jaume II havia finançat la facció Colonna amb vàries bosses d’or.) Després de llargues deliberacions en diferents seus (Santa Maria Maggiore i Santa Maria sopra Minerva a Roma, i el Palazzo delle Canoniche a Perusa), els porprats van rebre una carta en què Pietro di Morrone afirmava haver rebut una revelació divina: Déu amenaçava de castigar-los si continuaven demorant l’elecció de nou papa.

Com que tots coneixien l’ermità i la seua fama de santedat, el cardenal degà el va proposar com a candidat. Aviat, tots els porprats van arribar a un acord. El 5 de juliol de 1294, Angeleri fou elegit papa. El vell octogenari va rebre la notícia a la seua cel·la del mont Morrone. En principi, es mostrà refractari a acceptar. Finalment fou coronat a la ciutat de L’Aquila. Adoptà el nom de Celestí V i va instal·lar la cúria a Nàpols. Tanmateix, el nou pontífex, que tenia escassos dots polítics, veié aviat que no podia sostreure’s a la influència de Carles II d’Anjou, rei de Nàpols. Als cinc mesos de pontificat, sentint-se incapaç d’exercir el seu ministeri, l’ancià renuncià al papat i es retirà de nou a la vida eremítica. El nou papa, Bonifaci VIII, tement que el poble napolità exigís la reposició de Pietro di Morrone, ordenà que l’eremita fos tancat en un castell del Laci. El vell Angeleri hi va morir el 19 de maig de 1296. En 1313, fou canonitzat. La seua festivitat se celebra el 19 de maig. El seu cos incorrupte descansa a la basílica de Santa María de Collemaggio, un edifici de L'Aquila molt afectat pel terratrèmol italià de 2009.


El personatge serví d’inspiració als literats. Dant el va col·locar a la porta de l’infern de la seua Divina Comèdia junt als inútils que es troben davant del vestíbul. Tanmateix, criden l’atenció els múltiples paral·lelismes que mostren les vides de Celestí V i el protagonista del Llibre d'Evast e Blanquerna, una de les obres més conegudes de Ramon Llull. Blanquerna, que està a punt de casar-se amb Natana, decideix de dedicar-se a la vida contemplativa. Llavors, ambdós joves ingressen en sengles monestirs. Elegit bisbe, Blanquerna restaura l'ordre a la seua diòcesi i, durant un viatge a Roma, és elevat al pontificat. Per mitjà dels seus cardenals fa triomfar les virtuts a tot el món i finalment renuncia al papat per tal de lliurar-se a la vida eremítica, que considera l’estat suprem de perfecció. L'obra conclou amb el Llibre d'Amic e Amat i L'Art de contemplació, que figuren escrits pel mateix Blanquerna. Aquesta novel·la va influir molt en la narrativa de l’Edat Mitjana i els escriptors posteriors. Descriu de manera ben vivaç i realista la vida medieval, en contrast amb les novel·les de cavalleries de l'època, molt fantàstiques.

Hi ha, però, nombroses incògnites sobre la data de la seua redacció, encara desconeguda. Els múltiples viatges de Llull per Europa i el nord d’Àfrica, i els escassos  testimonis epistolars compliquen molt la tasca d’establir una cronologia exacta de la seua producció. Són molt útils les notes que, des de 1290, solia posar a l'acabament dels seus tractats, indicant el lloc i la data de la seua composició. Però quan manquen aquestes dades, com passa amb Blanquerna, sols és possible de datar les obres de manera aproximada. Durant molt de temps es va discutir si Pere Celestí havia conegut l’obra de Llull —i volgué imitar la peripècia del protagonista— o si, pel contrari, Llull, després de saber que el pontífex havia renunciat, basà el seu relat en els fets reals. És possible que Celestí V conegués l’obra de l’escriptor mallorquí; la fama de Ramon Llull s’havia escampat per molts països d’Europa. Tanmateix, a hores d’ara es creu que el Llibre d'Evast e Blanquerna fou redactat en diverses etapes, entre 1283 i 1285, a Montpeller. Però aquesta primera versió podria haver estat modificada després de la renúncia del papa.

En qualsevol cas, la retirada de Ratzinger en un convent —on pensa dedicar-se a l’oració, l’estudi i l’escriptura— ens fa recordar el Blanquerna de Llull i la figura de Pietro Angeleri. I encara hi ha altres paral·lelismes: a finals de 2012, Benet XVI concedí un jubileu extraordinari a la col·legiata xativina de Santa Maria; per la seua banda, Celestí V instaurà la perdonanza, jubileu especial que se celebra tots els anys a finals d’agost a la basílica de Santa María de Collemaggio de L'Aquila. Es tracta —ja es veu— de coincidències ben curioses.

(una versió més resumida d’aquest article ha estat publicada
a Diario de Mallorca, el 05/03/2013, i a Levante-EMV, el 06/03/2013)