dijous, 21 de març de 2013

Arguments dèbils

Dies enrere, vaig publicar una entrada en què parlava de les escasses inquietuds culturals dels docents. El meu text estava prou modulat (acceptava que poden haver excepcions en una situació generalitzada de desídia per l’adquisició de sabers enciclopèdics). Fins i tot afirmava que tota la culpa no és dels docents. El sistema propicia la situació. Doncs bé, vaig rebre alguns comentaris que em desautoritzaven totalment. Bona part d’aquests comentaris es van fer en Facebook. Lamente no haver participat al debat en aqueix fòrum; tenir una presència més activa en Facebook implica consumir un temps del qual no sempre dispose. (De fet, mantenir aquest blog ja m’exigeix moltíssima dedicació.) Se’m va dir, posem per cas,  que no m'havia guiat per l’experiència, sinó pels prejudicis, a l’hora de fer les meues afirmacions. Però les objeccions al meu article eren molt dèbils; s'afirmava, per exemple, que tots els ensenyants tenim les mateixes experiències, «pam amunt, pam avall», i que, en funció de les nostres dèries personals, fem generalitzacions que esdevenen judicis sobre la realitat. Si acceptàrem aquesta premissa, tots estarien desfigurant la realitat (tant els partidaris de la meua tesi com els seus detractors). Jo pensava que només el corporativisme enterboleix la visió de nombrosos col·legues. En fi, per una d’aquelles casualitats de la vida, uns dies després d’haver penjat l’entrada, El País publicava una notícia demolidora: Así fue el examen de oposición a Primaria que suspendió el 86% de aspirantes. Els opositors al cos de mestres de Primària de la Comunitat de Madrid havien contestat, durant hora i mitja, un test amb preguntes sobre matèries diverses. Bàsicament, totes les preguntes eren de cultura general. Els redactors de la notícia enumeraven alguns dels errors, bestieses i faltes d’ortografia que havia perpetrat la immensa majoria dels aspirants, gent que òbviament deu ser graduada en magisteri. (Clarament,  alguns dels opositors suspesos no eren competents per a explicar a xiquets de Primària la diferència entre subjecte i predicat o la suma de fraccions.) Podem acceptar que la prova estigués esbiaixada, que la filtració dels resultats fos producte d’una estratègia deliberada de la Comunitat de Madrid —atès el rerefons de retalls de plantilla, augments de ràtios i privatització dels serveis públics—, però una anàlisi detinguda de la informació subministrada pel diari menava a una conclusió inapel·lable: els candidats a docents tenien un nivell cultural baixíssim. (Fa feredat pensar que alguns d’ells arriben a treballar en l’ensenyança privada, o en la pública com a interins.) Repetiré una cosa que ja vaig dir l’altre dia: tota la culpa no és d’ells. La conclusió que s’ha de traure (jo l’he treta fa temps, i així ho he fet constar en textos més antics que el post objecte de debat) és molt clara: després de cada elecció general, el partit guanyador introdueix reformes legislatives en el sistema educatiu, però rarament aborda d’una manera efectiva i coherent els plans de formació del professorat. A ningú no pot estranyar, doncs, que els canvis educatius estiguen condemnats al fracàs per aquesta mancança de base. Ara bé, jo mai no diré que l'educació del país és una «merda» (sic), ni condemnaré moralment el col·lectiu docent per unes qüestions (els plans d’estudis, els sistemes d’accés a la docència i els programes de formació permanent) que no són responsabilitat seua, sinó del legislador i les administracions públiques. Això sí, sóc de l’opinió que tots els ensenyants haurien de tenir una cultura i uns coneixements enciclopèdics mínims (entre ells, nocions de música culta, d'art, de filosofia, d’història, de literatura, de ciències, de matemàtiques...). Altrament, ¿quina classe de mestres i professors tindran els xiquets?

9 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

Et demane disculpes, Ximo, si t’he fet pensar que els meus comentaris a la teua entrada et “desautoritzaven totalment”. Els he rellegit al teu blog i al facebook i considere què els d’aquest últim mitjà són una mica desafortunats doncs cauen en el sarcasme i en la hipèrbole desqualificadora: és ben cert, per exemple, que en cap lloc dius que el sistema educatiu vigent siga una “merda”. Torne a demanar-te disculpes. Ara bé, vull intentar donar arguments menys “dèbils” tot considerant que tu et reafirmes en els teus. Dius que si acceptem la premissa que els nostres judicis sobre la realitat provenen no de l’observació contrastada (“experiencia” no és sinò “experiment no massa rigorós”) sinò de prejudicis previs “tots estaríem desfigurant la realitat”. Tanmateix tu mateix dius que “el corporativisme enterboleix la visió de nombrosos col•legues”. En què quedem? D’ací tan sols es pot inferir que alguns desfiguren (desfigurem) la realitat i altres la veuen tal com és. Una mica pretensiós... Sense entrar en la inacabable discussió filosòfica sobre l’accés a la “realitat” trobe que estarem d’acord en les següents “premisses”:
1.- Excepte en la descripció científica, qualsevol judici sobre la realitat (i més sobre la realitat socio-política) és mediatitzat per alguna forma de filtre ideològic (en sentit amplíssim) que produeix necessàriament una “falsa consciència de la realitat”.
2.- Generalment aquesta posició ideològica prèvia, moltes vegades inconscient (no parlem de prejudicis), està relacionada amb la situació, la posició o els interessos de classe, subjectius o objectius, de cada qual.
3.- Si acceptem això (i caldrien arguments molt “forts” per no acceptar-ho) haurem d’admetre que en els nostres judicis, per honradesa intel•lectual i moral hem de cercar la veritat, cert, però considerant que “necessàriament” ens equivoquem... equivoquem-nos, si més no, “a favor” dels nostres.
Sobretot perquè “els nostres” no constitueixen una casta privilegiada amb “sprit de corps” sinò un col•lectiu social extraordinàriament maltractat, miserablement denostat, objectivament proletaritzat i injustament depauperat. És en aquest context que el teu judici, en tant que extremadament parcial i subjectiu, doncs està basat tan sols en la teua limitada experiència personal, em sembla que “non è vero” i, en funció de la situació real del professorat (i la duríssima baixada de salari i l’empitjorament de les condicions laborals són dades prou objectives i reals) tampoc “è ben trovato”.
Pots considerar que la meua postura es “corporativista”. Jo crec que no ho és. Però puc equivocar-me... a favor del professorat. La qüestió, pense, és: ¿a favor de qui ens equivoquem si considerem argument provatori “fort” dels nostres judicis una notícia del contingut de la qual és desrpén que “podem acceptar que la prova estigués esbiaixada, que la filtració dels resultats fos producte d’una estratègia deliberada de la Comunitat de Madrid —atès el rerefons de retalls de plantilla, augments de ràtios i privatització dels serveis públics—“? De desmuntar aquest muntatge s’han ocupat a la xarxa, que jo sàpia, Agustín Moreno i Lucía Etxebarria i trobe que els arguments que donen són prou “forts”. I l’única “conclusió inapel•lable” que podem extraure’n és una obvietat, una “perogrullada”: un examen l’aprova qui sap més i el suspén qui sap menys. Que solen ser la majoria.
La prova de El País no prova res, com no siga la complicitat d’alguns periodistes en la destrucció social del professorat.
I trobe que estem com al principi: alguns hem tingut l’experiència (i ho dic honradament, sense cap “corporativisme”) de què, llevat d’una minoria, els nostres companys professors i mestres tenen moltes inquietuds culturals. De fet tinc la intuïció (alguna enquesta hauria d’haver per ahí!) que el col•lectiu professional que més consumeix productes culturals és el dels professorat. I no puc donar més arguments... Com no siga fer un llistat dels meus mestres i professors i de la majoria dels meus companys. Potser he tingut la sort de tindre els millors i jo pensava que eren com tots.

Professor de Secundària ha dit...

S’ha dit que en les oposicions de què parlava “El País” no va passar res extraordinari: aprovà la minoria i suspengué la majoria. D’acord! Però haurem de fer notar alguns detalls. Que només el 14% de gent amb batxillerat i una carrera universitària conteste acceptablement una prova de cultura general és descoratjador (com a mínim, dóna pistes sobre el nivell cultural dels aspirants a docents). Per altra banda, molts dels aspirants suspesos poden engrossir les bosses de treball, és a dir, acabar treballant com a interins (o com a professors d’un centre privat). Finalment, s’ha de dir que els professors funcionaris de carrera són, en alguns instituts, minoria. (En el meu, per exemple, el 45%; la majoria del professorat, l’altre 55%, és, per tant, interí.

Ximo ha dit...

Jesús, em preguntes com quedem. Quedem que mai no poden ser iguals les percepcions de qui pateix el mal del corporativisme i de qui no el pateix. Vaig a intentar resumir la situació.

Una persona veu la botella mig plena; altra, mig buida. Cap de les dues no pot estar segura, però, del que veu, perquè no estem segurs que la nostra percepció capte “objectivament” la realitat. Tampoc no ens podem fiar d’altres dades complementàries —els resultats d’un examen d’oposició, per exemple—, perquè determinades circumstàncies l’invaliden completament. Llavors, qui veu la botella mig plena decideix que, posats a equivocar-se, prefereix fer-ho a favor dels seus (i adverteix que això no pot ser considerat de cap manera “esperit de cos”).

Crec haver resumit prou bé l’estat de la qüestió. Doncs bé, si les coses estan així, no puc fer altra cosa que traure bandera blanca. Però caldrà recordar que la “realitat” —no importa quina siga aquesta— continuarà impertorbable.

Anònim ha dit...

La protesta d’estar lliure del mal del corporativisme serveix de poc. Normalment, cap geperut es veu la seua gepa. El mateix Párraga acaba el seu comentari fent aquest tipus de protesta. Diu que “parla honradament, sense cap corporativisme”; que “ha tingut els millors mestres i pensava que tots eren iguals”; que “alguna enquesta hi haurà que ho prove”...

Jesús Párraga ha dit...

Vull recordar que l'origen del debat no és la formació i la qualificació professional dels "aspirants" a docents sinó el nivell d'inquietuds culturals, es a dir, extraprofessionals, dels docents realment existents; i que "corporativisme" i "solidaritat de classe" són coses ben diferents. Vaig sentitr una vegada un professor meu dir que "ací (es referia als professors de batxillerat) tots ens pensem que som ducs". Això era als finals dels setanta. Ara com ara de "ducs" o amb falsa consciència de ducat a l'ensenyament n'hi ha ben pocs... de gent que té dificultats per pagar la hipoteca, alguns.

Jesús Párraga ha dit...

Allò de l'enquesta era un "desideratum" i si voleu dir-li "corporativisme" a la defensa del col·lectiu d'ensenyants poc s'hi pot fer. De nominalismes ens lliure el Senyor. De fet aquesta acusació també las vaig sentir a l'AMPA de l'insitut del meu fill quan, com a pare, vaig defensar que, precisament com a pares, havíem de solidaritzar-nos amb els professors. Una mare em va dir que el nostre deure era preocupar-nos per la qualitat de l'ensenyament, no pel salari dels professors... en fi.

Jesús Párraga ha dit...

No vull ser pesat (qui ho diria!) però jugant al mateix joc de "poseu-li un adjetiu qualificatiu al seu oponent dialèctic i ja està tot fet", tant s'hi val dir "mai no poden ser iguals les percepcions de qui pateix el mal del corporativisme i de qui no el pateix" com dir "mai no poden ser iguals les percepcions de qui pateix el mal del auto-odi i de qui no el pateix."
:-)

Ximo ha dit...

El debat comença a semblar-se a un arbre frondós al qual li surten branques, és a dir, assumptes col·laterals. Tothom sap distingir perfectament entre corporativisme i solidaritat de classe: defendre a capa i espasa el propi gremi —sense veure-hi defecte— és corporativisme; defendre el benestar de tota la gent que ven el seu treball en canvi d’un salari —sense entrar ara en majors precisions— és solidaritat de classe. En aquest sentit, els professors formem part de la classe treballadora (bé que la consciència de classe és més aviat escassa al nostre col·lectiu). Dintre de la classe treballadora, la desviació cap al gremialisme és molt habitual.

De vegades, els sindicats defenen causes que van en contra de l’interès general. Les defenen perquè afecten sectors en què tenen una forta implantació. Ficaré un exemple: l’automòbil ha esdevingut l’eix sobre el qual gira tot el nostre model social, amb les seqüeles subsegüents (consumisme, endeutament, contaminació, problemes de mobilitat, accidents...). Però hi ha una forta implantació sindical entre els treballadors del sector. Per això, els sindicats mai no gosaran anar en contra d’aquesta aristocràcia obrera, encara que, objectivament, la hipertròfia del sector perjudique l’interès general.

Tot açò té poc a veure, però, amb allò que estem discutint. L’objecte del debat és la molta o poca inquietud cultural del col·lectiu docent. Acceptar que és poca no posa en perill el lloc de treball de ningú. Tampoc no posa ni lleva res a la consideració social dels ensenyants. Durant molt de temps, es pensava que aquesta era molt baixa. Tanmateix, algunes enquestes han desmentit tal suposició. En realitat, els professors són un reflex de la societat. No crec que l’escassa inquietud cultural siga factor determinant a l’hora de formar l’estat d’opinió sobre el nostre gremi, valorat positivament per la importància de la seua tasca.

En tot cas, les mancances culturals han de suscitar l’autocrítica, perquè incideixen negativament en els resultats acadèmics dels nostres alumnes. I, de veritat, és molt graciós això de voler equilibrar la balança oposant autoodi a corporativisme. Jesús, el concepte d’autoodi, encunyat per la sociolingüística, s’aplica a qui odia la seua llengua materna, a qui voldria eliminar-la. En l’assumpte que ens ocupa, podríem establir una analogia i dir que pateix autoodi el professor que odia la seua professió. Però no és el cas; si jo critique l’escassa cultura del professorat és perquè estime molt la tasca docent i voldria millorar-la.

Ximo ha dit...

El País publicava ahir un article molt interessant d’Enrique Moradiellos, relacionat amb l’assumpte que discutim. També Rafael Argullol ha reflexionat sobre la incultura generalitzada en molts col·lectius socials, incloent els polítics.