divendres, 1 de març de 2013

Ací, ningú no ret comptes

Els fundadors de la democràcia liberal (el sistema vigent a tots els països mal anomenats “occidentals”) professaven una visió pessimista de l’ésser humà. Un dels precursors del liberalisme, Thomas Hobbes, ja havia popularitzat en el segle XVII la frase homo homini lupus est (l'home és un llop per a l'home). D’aquesta visió pessimista sortí la divisió de poders de Montesquieu, que s’inspirà en el sistema de checks and balances (controls i contrapesos) del constitucionalisme anglosaxó. Els primers liberals pensaven que no es podia deixar tot el poder en unes soles mans, perquè l’ésser humà tendeix per natura a l’abús. D’aquesta desconfiança cap als governants sortí el principi de responsabilitat política, plenament consolidat a les democràcies representatives més antigues. El dret processal penal es guia pel principi que tothom és innocent mentre no es demostre el contrari. L’activitat política es regeix justament pel principi oposat: tothom és susceptible de corrompre’s mentre no es demostre el contrari. Per això, el governant ha d’estar disposat a posar el seu càrrec a disposició de la representació popular tan aviat com sorgeixen indicis fundats d’abús, prevaricació o engany. Al cap i a la fi, el seu càrrec no és una propietat vitalícia. És més: en democràcia, ningú no és imprescindible. En el Regne Unit, posem per cas, ha dimitit un ministre que, en ser “caçat” conduint amb excés de velocitat, havia intentat convèncer les autoritats de trànsit que la conductora era la seua exdona. A casa nostra, el parlamentari del PP Nacho Uriarte provocà un accident de trànsit per conduir ebri i no va lliurar la seua acta de diputat. Tornant al Regne Unit, convé recordar que els primers ministres britànics poden cessar si perden una moció de censura o una qüestió de confiança plantejada al si del seu grup parlamentari. Les peculiaritats del sistema electoral britànic permeten usar tal mecanisme. Margaret Thatcher hagué de renunciar per aquest motiu. Cameron també podria enfrontar-se pròximament a una qüestió de confiança; la rebel·lia dels diputats conservadors euroescèptics l’obligarà a plantejar-la. Totes aquestes coses són impensables en les Espanyes, sobretot entre les files conservadores. Ací, els parlamentaris no han de retre comptes als electors de les respectives circumscripcions. És més: una cabra col·locada al primer lloc de la llista electoral trauria l'acta de diputat. A ningú no pot estranyar, per tant, que cresquen el pessimisme i la desconfiança dels ciutadans envers tota la classe política.
 
 
Il·lustracions de Javier Jaén