¿Salaris molt elevats?

Em solen agradar molt els articles del nord-americà Paul Krugman, Premi Nobel d'Economia. Krugman és un economista keynesià. Dóna classes a la Universitat de Princeton. Fa pocs dies, El País publicava un avanç del seu nou llibre. Aquest professor explica les qüestions econòmiques amb un llenguatge que fins els més llecs poden entendre perfectament. En general, solc estar totalment d’acord amb les seues apreciacions. Respecte de la crisi europea, posem per cas, Krugman parla del Gran Engany, referint-se a les polítiques d’ajust fiscal que ens menen directament a l’abisme. Tanmateix, hi ha una opinió seua que no compartisc. El professor diu que els salaris espanyols són massa elevats. Afirma que la bombolla immobiliària propicià un augment desmesurat dels salaris. No dic que no tinga part de raó. Efectivament, al sector de la construcció es pagaven sous molt elevats. Conec paletes que arribaven a cobrar 3.000 euros mensuals (raó per la qual molts joves abandonaven els estudis). Aquests emoluments —que, en part, es cobraven en negre— eren molt més elevats que els d’un professor de secundària. Però el nivell salarial de la construcció no es podia extrapolar sense més als altres sectors econòmics.

Ignore, per tant, com haurà fet Krugman els seus càlculs. Jo no tinc dades exactes a l’abast. Tenim, però, indicis per a col·legir la via per què ha arribat a les seues conclusions. Posaré un exemple: suposem que el salari dels treballadors valencians hagués pujat un 1,5% anual de mitjana durant una sèrie de deu anys, de 2001 a 2010 (cal recordar que, fins a la recent “reforma” laboral del PP,  les puges salarials prenien com a referència els augments de l’IPC, estaven regulades pels convenis col·lectius i sempre eren inferiors a la inflació); un treballador que cobrés 1.000 euros a principi de dècada hauria acabat cobrant 1.160,5 al final de la sèrie. El seu salari hauria pujat un 16,05%. Aquest percentatge li pot semblar massa elevat a l’economista de Princeton. Però cal veure de quin nivell es partia: de 1000 euros. El proppassat mes de desembre, vaig publicar una columna a Levante-EMV en què donava xifres concretes: el 60% de les persones que encara conservaven el seu lloc de treball cobrava menys de 1.100 euros bruts mensuals (en Alacant, la millor terreta del món, el 50% dels treballadors cobrava menys de 800 euros mensuals). ¿D’on es trau Paul Krugman que els nostres salaris són massa elevats?

De fet, tres economistes espanyols, Vicenç Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón, posen de relleu en el llibre Hay alternativas l’enorme polarització que s’ha produït a les nostres contrades des de l’últim terç del segle XX: un increment molt notable de les rendes del capital enfront d’una paral·lela reducció de les rendes del treball. En els últims anys s’han aplicat polítiques de contenció salarial amb l’excusa d’aconseguir més competitivitat, lluitar contra la pujada de preus i crear ocupació. Així, mentre la participació dels salaris al PIB era del 73,63% en 1976, en 2008 havia baixat al 60,21%. Espanya és l’únic membre de l’OCDE on els salaris reals no han crescut durant els darrers quinze anys. Aquesta pèrdua de pes dels salaris ha provocat que siga un dels llocs amb major desigualtat d’Europa. Però tampoc no cal embolicar-se molt amb les xifres. Les coses són més simples. ¿Qui es creu que un salari mitjà de 1.000 euros és elevat? Una unitat familiar en què només entre un jornal d’aquesta quantia difícilment farà front a la hipoteca o el lloguer del pis, les lletres del cotxe, el consum de gasolina, les factures dels tallers, les despeses de la llar, el vestit, la manutenció, l’educació dels fills...