dimecres, 23 de maig de 2012

Viure per damunt de les possibilitats

Com més va, més s’escampa la idea que “tots” hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. ¿És cert, això? Depèn. Primer convindria aclarir el concepte. Des del meu punt de vista, viure per damunt de les possibilitats és endeutar-se —sovint de per vida— per tal d’accedir a cotes de consum que no abasta el poder adquisitiu de la renda. Per analogia, una empresa o una administració pública també pot gastar per damunt de les seues possibilitats. Efectivament, una franja de la població s’embarcà, durant el període de vaques grosses, en un consum desaforat: casa, apartament, cotxe, viatges, electrodomèstics, gadgets... També les administracions públiques feren despeses de dubtosa rendibilitat social o econòmica. Bon indici per a saber si la gent portava un tren de vida exagerat era la taxa d’estalvi; a menor estalvi, major nombre de vividors. (Conforme anà agreujant-se la crisi econòmica, anà creixent la taxa d’estalvi, senyal evident que molta gent havia gastat més del compte, durant l’etapa de bonança.) Però no totes les persones havien llançat la casa per la finestra.

D’altra banda, la descripció d’allò que realment ha passat no estaria completa si no prenguérem en consideració altres factors. Alguns, com ara la incitació al consum, el nivell dels salaris i l’estratègia de les entitats creditícies, són especialment rellevants. Respecte del consum, cal recordar que és el principal motor de l’actual model de creixement —model que, com ja sabem, posa en perill la supervivència del planeta. Naturalment, en la decisió de consumir per damunt de la pròpia capacitat econòmica hi ha una part de responsabilitat personal innegable. Però la maquinària consumista desplega amb molta agressivitat una estratègia persuasiva a la qual resulta difícil sostreure’s. Tenim exemples per a donar i vendre. La publicitat, posem per cas, acaba convencent molts que la roba de l’anterior temporada i el penúltim gadget han quedat obsolets. Molta gent cau al parany i es veu psicològicament impel·lida a adquirir les últimes novetats. La por a quedar antiquat fa que la roda continue rodant. De fet, quan el consum s’atura, moltes activitats industrials i comercials entren en fallida i nombrosos treballadors van a l’atur. 

Hi ha casos realment sagnants: si un pontífex de la moda decreta que s’han d’estilar els pits grossos, milers de joves voldran posar-se implants de silicona; si l’any següent, el mateix pontífex decreta que tornen a estilar-se el pits menuts, les mateixes xiques voldran passar de nou pel quiròfan per a llevar-se els implants. La bogeria per mantenir el consum obliga el sistema a fer coses contradictòries: innovar i fabricar productes d’obsolescència programada, pagar salaris molt baixos per tal d’augmentar la competitivitat i fabricar productes molt cars... I ací entra en joc l’estratègia de les entitats creditícies. Un banc minorista de tota la vida té un negoci massa esquifit. Guanya més diners el banc d’inversions que transforma en paper els drets crediticis de què és titular, crea derivats i els negocia als mercats secundaris. Això requereix un augment exponencial del crèdit. Ara bé, si els salaris són alts, la gent no necessita demanar préstecs. Per a les entitats financeres és més favorable una situació en què el salari mitjà siga tan baix que la gent es veja obligada a demanar crèdit per a pagar la casa, els electrodomèstics, el cotxe, un viatge, un banquet de primera comunió o una operació de cirurgia estètica.


Fins a dates ben recents, els bancs intentaven embotir els préstecs fins i tot per telèfon. La meua dona protagonitzà una anècdota curiosa. Rebé la trucada d’un banc. El comercial li oferia un crèdit de 3.000 euros. «Segur que vostè tindrà alguna necessitat...» La meua dona contestà que no. «Va, senyora, no m’ho crec.» Ella penjà. Igualment divertida fou l’anècdota protagonitzada per la meua filla major. En aquesta ocasió, el comercial que trucava va dir: «¿Vol que li done 6.000 euros?» La meua filla: «¡Sí!» Llavors, l’home començà a desgranar les condicions. La meua filla va interrompre: «¿Però no havies dit que em donaves els diners?» El comercial: «Dona, es tracta d’un préstec.» La meua filla: «Doncs no el vull.» I penjà. Per a obtenir més beneficis, els bancs arribaven a donar préstecs hipotecaris a gent amb perfil NINJA (no income, no job, no asset: sense ingressos, sense treball i sense patrimoni), préstecs d’altíssim risc però amb interessos molt elevats. Eren les denominades hipoteques subprime. Que ara els bancs i els polítics neoliberals vinguen dient que “tots” vivíem per damunt de les nostres possibilitats...