dilluns, 7 de maig de 2012

La llei Lomonosov-Lavoisier

Suposem que deu persones, que han estalviat 100.000 euros cadascuna, ingressen els seus estalvis en un banc. El banc els destina a préstecs hipotecaris, per la seua elevada rendibilitat. Els 980.000 euros —ha de reservar 20.000 com a coeficient de caixa— li desapareixen en un tres i no res. Llavors, demana a un banc alemany un préstec de deu milions, per a seguir donant crèdits hipotecaris (pensa que guanyarà diners suficients per a tornar el principal i els interessos, i que encara obtindrà beneficis). Com que el banc dóna tants crèdits, comença de nou a quedar-se sense liquiditat per a continuar oferint-los. Llavors, recorre al procediment de convertir els drets hipotecaris en títols. Mitjançant aquest procés, el banc ven els papers que garanteixen els drets a una entitat (concretament, un fons d’inversió) creada per ell mateix. D’aquesta manera, surt paper del seu balanç i entra liquiditat (diners comptants i sonants) amb què pot concedir més crèdits. El fons d’inversió fa el mateix: emet nous títols (els mateixos papers que ha comprat al banc amb altres noms i un interès més elevat) que ven a nous inversors. Ja es veu com els diners van canviant de mans i multiplicant-se. Els títols entren al tràfec de paper que practiquen diferents agents: especuladors, inversors institucionals (altres bancs, companyies d’assegurances, fons de pensions, fons d’inversions, hedge funds...), que es dediquen a comprar i vendre contínuament paper de moltes entitats, aprofitant-se de les variacions de preus que sovint provoquen ells mateixos al mercat. Les hipoteques inicials s’escampen per tot el sistema financer, en forma de productes financers derivats, i van canviant de mans contínuament. De sobte, esclata la gran bombolla immobiliària i el banc comença a tenir problemes. Deu a una entitat alemanya uns diners que no pot pagar. No podria tornar els diners als deu primers dipositants si es presentaren tots alhora a retirar els dipòsits. Tampoc no pot prestar diners a particulars i petites empreses, amb la qual cosa augmenta el nombre de persones insolvents que no poden fer front a les seues hipoteques. Executar pisos sobrevalorats i de difícil venda no soluciona els problemes. Hi ha altres entitats bancàries que es troben en idèntica situació. Estan tots a la vora de la fallida. Finalment, l’estat els ha d’injectar diners públics, per a evitar que s’afonen. A causa de les ajudes, l’estat comença a experimentar un dèficit fiscal preocupant. Llavors, diverses entitats financeres i els mateixos bancs que han rebut préstecs de l’estat a un interès molt baix compren deute públic de l’estat deficitari a un interès més elevat. En altres paraules: les entitats creditícies que ha rebut diners de l’estat presten aqueixos diners al mateix estat —mare meua, quin embolic. A més, els adquirents del deute públic intenten disparar la prima de risc (perquè, amb interessos alts, els guanys són més sucosos). En fi, tot aquest panorama recorda un principi físic molt famós: la llei Lomonosov-Lavoisier. La matèria, segons aquest principi, ni es crea ni es destrueix, sols es transforma. Einstein perfeccionà l’enunciat expressant-lo d’aquesta manera: la massa relativista equivalent —el total de massa i energia— es conserva sempre. Doncs bé, la llei Lomonosov-Lavoisier es podria aplicar a l’economia: els diners ni es creen ni es destrueixen, sols canvien de mans (amb una matisació: es poden multiplicar en mans dels banquers, ja ho hem vist). Si aplicàrem el principi de la conservació de la matèria a la situació econòmica actual, entendríem millor el que està passant. Fa l’efecte, per exemple, que desapareixen molts diners dels particulars, de les llars, de les empreses, de l’Estat (que veu com augmenta a poc a poc el seu dèficit fiscal). ¿Es destrueixen realment aqueixos diners? No. Canvien de mans. ¿I a quines mans van a parar? A mans de bancs, fons d’inversió, especuladors financers... Van a parar a mans de gent que es fa immensament rica. ¿I ningú no pot ficar fre a la situació? ¡Bona pregunta!