dissabte, 19 de maig del 2012

¿Què li passa a l’Hermandad de San Casiano?

M’he preguntat —com també s’ho hauran preguntat altres persones— per què ha fracassat la vaga intermitent convocada pels sindicats docents. D’acord amb les dades més optimistes, facilitades pels convocants, resulta que només un 30% dels professors del conjunt del país hauria secundat el primer dia de vaga. A Xàtiva no hauria fet vaga ni el 10% del professorat. A la resta de la comarca, les dades serien desiguals: l’IES Moixent, posem per cas, hauria batut el rècord amb un 60% de participació. En principi, podia semblar que quasi tots els docents rebutjaven l’oferta de negociació —un veritable parany— presentada per Conselleria. (Almenys això deien els resultats del referèndum celebrat dies enrere en molts centres públics.) La majoria del professorat també semblava estar a favor de la vaga, segons les dades d’un sondeig realitzat pels sindicats —que volien saber si la piscina tenia aigua, abans de llançar-s’hi. Però finalment ha quedat clar que no és igual contestar enquestes que passar a l’acció. ¿Quines són les raons d’aquesta desautorització als sindicats? Se m’acuden vàries respostes provisionals a la pregunta.

Primerament, cal tenir present que els ensenyants no són immunes al quadre generalitzat de por, desmobilització, individualisme, fragmentació social i submissió fatalista als designis de forces ocultes. L’ensenyança té, però, especificitats pròpies. Tenim, per exemple, la desconfiança proverbial entre mestres de primària i professorat de secundària. (De fet, la vaga ha estat un fiasco especialment significatiu als centres de primària.) Hi ha, per altra banda, un baixíssim nivell de militància sindical. En realitat, les cotes més altes d’afiliació sindical es donen al col·lectiu d’interins. Seria interessant, doncs, comprovar si s’ha acomplert la següent hipòtesi: la vaga només hauria tingut un seguiment elevat als centres on hi ha molts interins. (Com que aquests veuen perillar el seu lloc de treball, llur predisposició a realitzar accions reivindicatives és màxima.) La hipòtesi no és desgavellada; les comarques alacantines, que concentren el major nombre d’interins, han registrat el percentatge més elevat de vaguistes.

Tampoc no s’hauria de descartar l’escassa incidència dels moviments de renovació pedagògica, tan presents entre els mestres durant la dècada dels vuitanta. (Encara recorde les activitats que organitzava el desaparegut Col·lectiu d’Ensenyants de la Costera.) Finalment, hauríem de prendre en consideració l’efecte dissuasori que suposa, per a moltes persones,  perdre els diners que detrau Conselleria per cada dia de vaga (jornal i part proporcional de les pagues extres i les vacances). «No pense regalar-li a la Generalitat ni un dia de salari», se sent dir en molts centres públics de Xàtiva. En definitiva, els docents només estarien disposats a realitzar, de manera encoberta, vagues a reglament, amb supressió d’activitats extraescolars i complementàries. Hi ha aspectes, però, dels quals ningú no parla en públic —bé que solen ser tema reservat de conversa a les sales de professors. És freqüent que els funcionaris de carrera, els professors amb plaça en propietat, acusen els interins d’incompetents i malfeiners, de voler obtenir la plaça per la cara, sense passar per les oposicions, gràcies a la pressió sindical...

També se sol malparlar, i molt, dels sindicats. Jo he sentit sovint expressions com «estic fins als nassos dels sindicats», «la gent dels sindicats fa el que vol», «els alliberats són uns desertors del clarió»... Ja dic: tot açò no es diu en veu alta, per no caure en la incorrecció política, però conec molta gent que ho pensa. El sector educatiu, que es presenta de cara a la galeria com un bloc combatiu i majoritàriament progressista, estaria en realitat ple de contradiccions. Causa tristor reconèixer-ho, però és possible que una part del professorat definitiu no se senta concernida pel drama d’un miler d’interins que perdran previsiblement el seu lloc de treball. Potser hi haja qui pense: «No hi ha mal que per bé no vinga» (ja era hora que uns quants incompetents anaren al carrer). En qualsevol cas —i aquesta és, com he dit abans, una apreciació provisional—, l’ambient entre els hereus de l’Hermandad de San Casiano (organització gremial del segle XVIII que agrupava els mestres) no convida a l’optimisme. La gent de Conselleria deu estar fregant-se les mans: «¡Molta protesta de passadís, però poca acció reivindicativa!» De fet, la consellera, María José Català, ja ha donat les gràcies als docents per ser tan bons xics.

(publicat a Levante-EMV, el 19/05/2012)

7 comentaris:

Elena vidal ha dit...

Totalment d'acord! Moltes compañías/es despotricant cada día a les sales de profesores pero a l'hora de la veritat .....

Xavier Aliaga ha dit...

Com sempre, una visió ajustada i equilibrada. No podem amagar les realitats.

Jesús Párraga ha dit...

Amb el teu permís, Ximo, li passe el enllaç del teu article a alguns amics i companys. :)

Ximo ha dit...

Elena, en honor a la veritat, s'ha de dir que aquesta falta d'esperit combatiu no és privativa del gremi docent.

Xavi, mai no he estat partidari d'amagar la realitat (almenys allò que a mi em sembla la realitat).

Jesús, gràcies per recomanar el meu article.

Enric Senabre ha dit...

Estic prou d'acord en general amb el teu anàlisi. Però no en el tema dels interins. A Alacant és cert que han estat molt combatius, però a València no tant. Al meu centre no n'hi ha molts, i la vaga ha tingut un seguiment del 50% el primer dia. El tema dels desplaçats alçarà moltes ferides, i aleshores vorem què ens queda.

Ximo ha dit...

El teu comentari aporta aspectes que jo no vaig contemplar al meu article per falta d’espai (Levante-EMV em marca un límit de paraules). Efectivament, les mesures de retall van a afectar interins i desplaçats. Probablement, no afectaran tants interins com diuen els sindicats, que fan una divisió massa simplista: tantes hores totals de classe d’un institut dividides entre les vint hores de l’horari lectiu, tants professors. I conclouen que sobraran no sé quants milers de docents, sense tenir en compte les reduccions de jornada (a nou o dotze hores), ni les característiques de cada centre que intervenen a l’hora de fer la confessió. Els desplaçats, gent amb l’oposició aprovada i plaça en propietat, també tindran un problema molt greu; es veuran obligats a acceptar reduccions de jornada o marxar a centres de poblacions veïnes, cosa ben complicada en determinades zones. ¿Com ha incidit la percepció del futur d’interins i desplaçats per a decidir si fer vaga o no? No ho sé. Precisament per això, parle al meu article de respostes provisionals al fracàs de la convocatòria. Sense dades reals a la mà, és impossible de fer afirmacions taxatives.

juan ramón ha dit...

La fragmentación del cuerpo de los docentes es manifiesta, de ello ya se ha encargado la propia administración con el "vist i plau" de los propios sindicatos y los mismos profesores. ¿Cómo es posible que al inefable -Font de Mora se le hicieran múltiples "vagues" por el dichoso inglés de la ciudadanía o por el futurible chino, mientras que ahora, cuando se nos ha tocado el bolsillo, las condiciones laborales e incluso peligra el puesto de trabajo la respuesta haya sido tan tibia? ¿Cuánta gente hizo huelga cuando el gobierno del más inefable aún Zapatero nos rebajó el siete por cien? De aquellos polvos vienen estos lodos. Hasta que no dejemos de lado las huelgas meramente ideológicas de pose progresista y no nos centremos en las huelgas ideológicas laborales, no hay nada que hacer. Y esto sólo acaba de empezar.