Florilegi

Generalment, el poder —sobretot quan és absolut— ha de manifestar-se amb solemnitat, pompa i majestat. Si hom repassa mentalment les imatges vistes en galeries de personatges il·lustres d’antigues pinacoteques reials, cancelleries, ministeris o governacions, recordarà la parafernàlia que sol envoltar els retratats: globus terraquis, uniformes de gran gala, sables, plànols de camps de batalla, canons presos a l’enemic, condecoracions, toisons d’or, despatxos decorats amb fustes nobles, trons flanquejats per àguiles o lleons daurats, rostres greus i serens... I què tenim ací? Dos personatges terribles, capturats per la màquina de Marc Paeps, en situació de màxima incomoditat; el fotògraf els està furtant l’ànima —suposant que en tinguen—. Un i altre prenen els rams de flors com qui pren un pal o una destral. Jo me’ls imagine pensant: «La mare que t'ha parit! Que faig ací, d’esquenes a una paret llisa, amb un ramellet de floretes?». A Mahmoud Ahmadinejah, el president iranià, li ha entrat la rialla. «Ja us apanyaré jo, ja...», semblen dir els seus ullets diminuts. El gest de Vladímir Vladímirovich Putin és, però, ben patètic. El seu rostre de batraci es contrau en una ganyota d’absoluta desemparança; ell, antic coronel del KGB, cinturó negre de judo, tsar de totes les Rússies i martell de terroristes txetxens, posant amb un pomell de tulipes blanques, com una novieta de vint anys o com una miss neerlandesa... Pobret, quina vergonya degué passar!