dissabte, 23 de maig de 2009

Qui ha tingut el gust que tinga el disgust

Aquests dies, el debat suscitat pel projecte de llei de l’avortament és notícia de primera plana. Què en pensa la gent de Xàtiva? Doncs... hi ha divisió d’opinions, com a tot arreu. L’assumpte es comenta al carrer, al treball... El clergat xativí repeteix la consigna oficial: tot allò que és pecat ha de ser considerat un delicte. La gent assisteix bocabadada a la trifulga. Des de la trona de la Seu, per exemple, es predica una teoria força pelegrina, segons la qual la mòrula és un ésser humà amb tots els ets i uts (quan, a tot estirar, només és una persona en potència). Els rectors semblen haver oblidat aquella antiga metafísica de l’aristotelisme tomista que distingia clarament entre potència i acte. I clar: el corol·lari d’aquesta afirmació és lògic: si un embrió de tres setmanes és un ésser humà, l’avortament voluntari implica cometre un homicidi.

Veritat que és fort? I tant! Però aquesta és la teoria que defensen els grups antiavortistes més radicals, entre ells l’Església. I clar, el xativí corrent no se’n sap avenir. «Seré realment una assassina?», es demana més d’una dona, quan les circumstàncies obliguen a considerar, ni que siga remotament, la possibilitat de l’avortament. La resposta és no. A l’anterior sil·logisme, li falla la primera premissa. En tot cas, dilucidar si un embrió d’escassos dies o setmanes és un ésser humà, acabat o no, és un debat d’índole filosòfica i moral, bé que alguns vulguen remetre la qüestió a l’àmbit científic. Els científics, que també tenen diferents idees filosòfiques i morals, estan tan dividits com la resta de la societat. Per tant, el seny de la gent corrent encerta plenament en considerar que l’avortament, un mal menor, no és desitjable, però de cap manera ha de servir per a empresonar una dona, com una vulgar homicida.

I què en pensen els metges xativins? Contaré un cas real. Fa uns anys, a la dona d’un amic meu, que s’havia quedat embarassada, se li diagnosticà una greu malformació del fetus. L’afectaven, doncs, dos dels supòsits (de la màxima gravetat) contemplats a l’article 417 bis del Codi Penal, que encara regula la matèria. Aquest article diu que no serà punible l’avortament «necessari per tal d’evitar un greu perill per a la vida o la salut física o psíquica de l’embarassada» o quan «es presumisca que el fetus haurà de nàixer amb greus tares físiques o psíquiques». L’esposa del meu amic complia, a més, el requisit exigit per la norma: dictamen previ emès per un o dos especialistes distints d’aquell que haja de practicar l’avortament. Doncs bé: tot açò no serví de res. Els meus amics protagonitzaren una veritable odissea. Hagueren de pelegrinar per una munió de centres públics que es negaven a practicar l’operació.

Al Lluís Alcanyís, el cap del servei d’obstetrícia i ginecologia (no sé si encara hi haurà la presència d’aquest personatge al centre hospitalari) els amollà: «Aneu a una clínica privada. En aquesta “santa” casa, mentre jo hi siga, no es farà cap avortament». Aquest episodi no fa sinó confirmar allò que la majoria de ciutadans ja coneix: que quasi tots els ginecòlegs de la sanitat pública es neguen en rodó a practicar avortaments, adduint motius de consciència. És que són tots persones absolutament religioses? No! La qüestió és altra. En general, el metges pertanyen a les classes mitjanes acomodades o s’hi senten identificats. Certs sectors d’aquestes classes estan imbuïts d’un integrisme, en matèria de religió i costums, que l’activisme de grups i sectes com l’Opus, els “Quicos” o els Legionaris de Crist accentua cada vegada més.

Molts membres del col·lectiu mèdic són —si jutgem per les aparences— persones absolutament “paganes”, però ni ells ni l’Organització Mèdica Col·legial volen contradir públicament els valors imperants als cercles conservadors. Són partidaris de rentar els draps bruts discretament. «Qui ha tingut el gust que tinga el disgust o que se’n vaja a una clínica privada», sembla ser la consigna. Els metges de la sanitat pública no volen afrontar el refús de la societat benpensant. I si un d’ells mostra la mínima intenció de practicar avortaments, trobarà que els companys li posen tota mena de traves (restriccions a l’ús dels quiròfans, horaris ben dolents...). Se li farà la vida impossible. El govern hauria d’abordar, per tant, un assumpte previ a la llei de terminis: l’ús abusiu i, potser, il·lícit que fan de l’objecció de consciència els ginecòlegs de la sanitat pública. Mentre no s’acote aquesta objecció, les dones continuaran passant un veritable calvari.

(publicat a Levante-EMV, el 23/05/09)

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Ximo, des de la trona de la Seu, es predica a un públic format, majoritàriament, per gent que ja no està en edat fèrtil. Dubte que entenga què és això de la mòrula o, encara menys, la metafísica aristotèlica i les distincions entre potència i acte.

Anònim ha dit...

Interessant article i lamentable incient el de l'hospital que contes.
Diuen dels jutges que si són intocables però els metges, que?

Sanitari ha dit...

D’acord amb la norma que esmentes, no calia ni el dictamen, perquè altre paràgraf del mateix article diu: «En cas d’urgència per risc vital per a la gestant, podrà prescindir-se del dictamen».

Carme ha dit...

Una amiga meua passà per una experiència molt pareguda i també l’enviaren a una clínica privada. El ginecòleg del centre públic li va dir que La Seguretat Social es faria càrrec de totes les despeses. Tinc una curiositat. Com va acabar la història que contes en el teu article?

Ximo ha dit...

La dona del meu amic acabà tenint un avortament espontani.

Aquil·les Sisternes ha dit...

El primer anònim diu que el públic de la Seu no sabrà que és això de la mòrula. Home, no faces tan estúpida la gent. A més, no crec que l’abat utilitze eixa expressió en els seus sermons. Parlarà d’embrió o de fetus. I, evidentment, l’abat si sap què és el tomisme i quina diferència hi ha entre potència i acte. Resulta curiós que l’Església, defensora a ultrança de la filosofia escolàstica, s’oblide d’aquesta diferència i tinga la barra de dir homicides (o, segons les circumstàncies, assassins) a la dona que avorta, al metge que l’ajuda i a les persones que hi col·laboren.

Ximo ha dit...

Com dic al meu article, aquest no és el sentir general de la gent (la jerarquia eclesiàstica imputa la desafecció al relativisme moral que ho envaeix tot). I precisament per això, els grups ultraconservadors han de muntar els seus “happenings”. Convèncer els escèptics que la interrupció voluntària de l’embaràs és un crim resulta, però, molt complicat. Així s’expliquen les comparacions tremendistes entre l’avortament i les campanyes d’extermini nazis, i les dramatitzacions amb simulacres sangonosos i altres “numerets” que es munten a les portes de les clíniques avortistes o en alguns col·legis concertats. Hom pretén imbuir una percepció de pecat que, en termes generals, no existeix. Lògicament, la pretensió última, d’acord amb el programa submergit (clarament teocràtic) dels ultrareligiosos, és convertir en delicte punible allò que només hauria de ser una transgressió moral prohibida a les ovelles del ramat cristià.