dissabte, 9 de maig de 2009

Polítics bocamolls

Què voldrà dir, a l’argot dels brivalls, un “paper”, un papelorio, segons expressió d’un polític local? És un bitllet de deu, de cent euros? Si hem de creure les afirmacions —no desmentides— dels seus opositors, segons les quals el polític en qüestió es ficaria tots els anys a la butxaca uns 85.000 euros de l’erari públic —és a dir, uns 7.000 euros mensuals—, el “paper” deu ser el bitllet roig. Ai els bitllets roigs, verds i... morats. Quants se n’hauran obtingut, anys enrere, de tantes i tantes operacions urbanístiques amb tuf especulatiu... Quants bitllets haurà proporcionat, posem per cas, el PAI de l’antiga Papelera de San Jorge, aquell complex industrial que —ves per on— també es dedicava a fabricar paper. Aleshores, ningú no se’n recordava, del sou que guanyava un professor de secundària aguantant tots els matins un grapat d’adolescents en edat difícil. En aquell temps, qualsevol fanfarró s’atrevia a preguntar a un grup d’alumnes: «I vosaltres, per què estudieu? Jo no he llegit un llibre en ma vida i ací estic» (indicant, potser, que estava pujat en una fotracada de bitllets marrons, verds o morats).

Ara, com estem en crisi, com la bombolla immobiliària ha fet un pet d’escala planetària, els ha vingut certa por —no molta, no vagen vostès a creure— als especuladors i llurs amics instal·lats en les institucions. Durant molt de temps, s’havien refocil·lat als territoris del poder polític i econòmic. «Es té poder —confessà certa cotorra amb comandament en plaça— per a eixir a la foto, per a ser un ídol. A mi m’agrada ser important. Des que mane, els policies es quadren davant de mi». Amb una mentalitat com aquesta, la possibilitat —ni que siga remota— de quedar-se sense poder provoca certa dosi de neguit. Els exabruptes que llancen alguns polítics locals són, doncs, producte del desfici. Jo també tinc desfici.

Deia Álvaro Mutis l’altre dia: «Només els infeliços escrivim». He de reconèixer que aquesta afirmació em va deixar pensarós. A qui es referia l’autor de Maqroll el Gaviero? A tot aquell que pren una ploma, una màquina d’escriure o un ordinador? S’ha de considerar que els autors de columnes periodístiques també som infeliços? Podria ser... Tanmateix, jo sempre m’he considerat una persona totalment venturosa. Com no ho hauria de ser? Visc a Xàtiva —ciutat plena d’ecos italians i andalusins— voltat d’amics i persones que em volen. «Tan se val si sou solament idea, / fugaç imatge o bella aparició, / car, esguard il·lusionat, jo us he vist», deixà dit, durant el seu sojorn xativí, el poeta Ibn Hzam, autor de Tawq al-hamāma (El collar de la Coloma). No, gairebé no tinc motius per a ser desgraciat!

I dic gairebé perquè —ara que ho pense— done classe tots els dies a alumnes de secundària. I, sense cobrar 800 papelorios al mes, em pague jo mateix l’assegurança del cotxe, les jaquetes, els pantalons i —quan m’he de quedar a Moixent, en alguna sessió d’avaluació— el meu dinar. Hi ha, en canvi, polítics que porten cotxe oficial, xofer i mengen de franc als restaurants que tenen adjudicat el servei institucional. Si les pedres de Montsant parlaren, sabríem els dinars de polítics (des de temps de Zaplana ençà) que s’han carregat a compte de l’erari públic. «Per a quedar bé», diuen les nostres autoritats. Jo crec, però, que gastar 1.120 euros en un dinar per a companys de partit (32 euros per persona) és retratar-se per una misèria. El panorama està ple de miseriosos. Heus ací un exemple: els capitosts de menor rang, sense dret a cotxe oficial, volen que el contribuent els pague l’assegurança del vehicle privat. «És la meua eina de treball», afirmen. Clar! Deu ser que l'altra gent que treballa fora de casa el pren tots els dies per gust, per a fer turisme...

En fi, ja hauran sentit vostès les darreres notícies: servidor és membre d’un gremi que, de forma metafòrica —supose—, va a ser rematat, per penjar la foto d’un conseller boca per avall —o per dir “aleshores” i “gairebé”, perquè jo no recorde haver penjat ningú—. Doncs (“doncs”, altra expressió maleïda!)... ja està clar! L’escriptor colombià autor d’Empresas y tribulaciones de Maqroll el Gaviero devia referir-se a la infelicitat metafísica dels qui escriuen. «Els exabruptes d’un polític bocamoll són motiu suficient per a sentir-se desventurat?», es demanaran molts lectors. Desventurat metafísicament sí, perquè els amics i les persones que vull —i molts de vostès— no es mereixen aquestes sortides de to dels nostres personatges locals.

(publicat a Levante-EMV, el 09/05/09)

4 comentaris:

Teresa ha dit...

Els profes també hauríem de tindre un cotxe pagat per anar a treballar, sobretot quan ens tenen exiliats. Ah, i si hem de quedar-nos a treballar de vesprada, que ens paguen dietes!

Trobe que ho podríem proposar per a una propera manifestació :-)

Anònim ha dit...

Em passe algunes vegades pel teu blog i veig que algunes entrades les has publicat al Levante, però jo, llevat d'una o dues vegades, crec recordar, mai no he vist aquests articles al periòdic.

Ximo ha dit...

Col·labore quinzenalment amb l'edició de la Costera, la Canal i la Vall d'Albaida, de Levante-EMV. Només els qui adquireixen el diari en aquestes comarques poden llegir les meues columnes. I sí, ocasionalment, ha sortit publicat algun escrit meu a la secció "El trinquet" o a les pàgines generals d'opinió.

Ximo ha dit...

Ja m’imagine, Teresa, que parles mig seriosament mig en broma. Trobe que proporcionar un cotxe a cada professor o professora que treballe lluny de sa casa no seria ni viable ni ben entès per altres col·lectius professionals o laborals que tenen la seua feina en un lloc apartat. Al final és més lògic pagar a tothom unes retribucions decents (que contemplen, si cal, certes circumstàncies personals) i que cadascú es pague les seues despeses. I aquest principi s’hauria d’aplicar també als polítics, als diputats autonòmics o als regidors d’alguns ajuntaments, posem per cas, que ja cobren uns sous ben substanciosos. Tinc entès que els regidors de València, fins i tot els socialistes, tenen cotxe oficial i xofer. I clar, així, com han de fer els socialistes una oposició coherent? En principi, no tinc res en contra dels cotxes oficials. Ara bé, la seua disposició s’hauria de limitar als alts càrrecs i només per a usos “exclusivament” oficials. No és de rebut que totcristo tinga cotxe a càrrec de l’erari públic, costum de nous rics que s’ha estès per totes les administracions valencianes. Si damunt el vehicle oficial es fa servir per a assumptes privats, la cosa ja és directament de jutjat de guàrdia.