diumenge, 31 de maig de 2009

Potència i acte

Per als grecs, moviment era tota modificació d’un objecte o cosa, modificació que també podia afectar, naturalment, la seua posició a l’espai. El terme actual més pròxim al concepte grec del moviment seria, per tant, canvi. Aristòtils defineix el moviment com el pas de la potència a l’acte, o, d’una manera més tècnica com «l’acte d’allò que està en potència, en tant que està en potència». El moviment és un acte: es una realitat que li pot sobrevenir a una cosa. Dita cosa pot no tenir el moviment en acte, com quan està en repòs (si no moc el llapis i el tinc a la meua mà, el llapis té el repòs en acte —està quiet— i el moviment en potència, ja que el puc desplaçar en qualsevol moment).

Aqueixa realitat peculiar o acte en què consisteix el moviment la té un objecte en la mesura en què encara no ha actualitzat totalment allò que pot arribar a ser, ja que tan aviat com ho haja fet ja no estarà en moviment sinó quieta. L’acte del moviment del llapis cap a la taula en què el vull deixar el té el llapis en la mesura en què encara no està a la taula ―en la mesura en què té encara la potència d’estar a la taula, en la mesura en que està en potència respecte del seu poder estar a la taula―; quan el llapis ja està a la taula, cal dir que ja està en acte i no en potència, per la qual cosa el moviment deixa de donar-se, ha finalitzat (ha finalitzat, lògicament, respecte d’aquesta característica o determinació, perquè respecte d’altra encara pot estar canviant).

Segons l’ontologia aristotèlica totes les coses que podem percebre, totes les coses sensibles (tant les naturals com les artificials) tenen l’estructura d’acte i potència, i, donat que el moviment és el pas de la potència a l’acte, totes les coses sensibles tenen el moviment com un dels trets més característics i definitoris. Tanmateix, Aristòtils distingeix diversos tipus de canvi o moviment. Està, d’una banda, el canvi substancial, quan desapareix una substància i dóna lloc a altra (com quan cremem un paper i el convertim en cendra, o quan el gla esdevé una alzina).

També està el canvi accidental, quan una substància es modifica en algun dels seus atributs o característiques però roman sent la mateixa. Aquest canvi pot ser, a la vegada, de tres classes: canvi segons la qualitat (com quan passem de joves a adults, o quan una fulla canvia de color), canvi segons la quantitat (com el guix que es desgasta amb l’ús) i canvi de lloc (com quan ens traslladem d’un lloc a altre). Precisament, aquesta distinció entre canvi substancial i canvi accidental forma part de l’actual polèmica sobre l’avortament.

Alguns teòlegs cristians, com ara Agustí d’Hipona i Tomàs d’Aquino, consideraven substancial el canvi entre la fase embrionària i la fase fetal humana. A les nocions aristotèliques d’acte i potència, la metafísica de Tomàs d’Aquino afegeix dues de noves: la forma i la matèria. L’ànima és la forma de la matèria dels éssers vius. D’altra banda, el teòleg distingeix tres ànimes: vegetativa, sensitiva i intel·lectiva. Fins als quaranta o quaranta-sis dies, un embrió només tindria ànima vegetativa. Posteriorment, rebria l’ànima sensitiva i, a les fases de major desenvolupament (quan el fetus humà ja pot ser viable fora de l’úter matern), l’ànima intel·lectiva.

Els dos teòlegs consideren que l’avortament és un greu pecat, però només el consideren un homicidi quan afecta un fetus ja desenvolupat. Els sectors catòlics contraris a despenalitzar l’avortament afirmen que ara, en vista dels actuals coneixements sobre embriologia, Tomàs d’Aquino canviaria d’opinió. Altres, posats a fer hipòtesis, creuen que la distinció entre un ésser viu merament vegetal i un altre amb ànima intel·lectiva continua sent perfectament vàlida; un zigot només seria un ésser humà en potència, com el gla és una alzina en potència.

En qualsevol cas, independentment de les opinions contraposades sobre la metafísica tomista, caldria aclarir algunes qüestions: els no catòlics no han d’estar concernits per les creences sobre l’ànima o la noció de pecat, que només afecten els creients; les lleis estatals poden tipificar els delictes i castigar-los, però no han de ser aplicables a les transgressions morals de tipus religiós. En general, tothom rebutja l’avortament, però moltes persones entenen una cosa ben simple: que la llei no ha de considerar delinqüents ni la dona que decideix avortar dins dels terminis legals ni el metge que l’ajuda.