Reflexionava, en un post anterior, sobre la violència exercida per la dreta valenciana i sobre el refús de molts nacionalistes a la bandera que emparava aquella violència (lògicament, no em referia sols a la violència física; al·ludia també a la violència moral, molt més punyent). Durant el meu diàleg amb Rafa Company, intentí d’aclarir el meu punt de vista amb un exemple: Una bona part de l’esquerra espanyola no acaba de pair la bandera rojigualda. Per què? Pel munt d’emocions que encara suscita en moltes persones. Només la dretona de tota la vida l’oneja sense complexos (n’usa i abusa a tort i dret; només cal recordar les darreres manifestacions pels carrers de Madrid). Potser, les generacions més joves (els xicots que celebren les victòries de la roja) abordaran l’assumpte amb altre tarannà, influïdes, no cap dubte, per la propaganda dels mass media espanyols.
Però la cosa no acaba ací: des de certes instàncies, es demana als seguidors del valencianisme fusterià que repensen una pàtria petita en comptes d’una gran, que repensen la llengua (amb l’inconvenient que això suposa, per exemple, per a la viabilitat de la nostra literatura i de la nostra indústria editorial), que accepten l’himne del mestre Serrano... En definitiva, se’ls demana massa. D’altra banda, podríem esmentar, arribats ací, un concepte ben nostre, la coentor. La simbologia de l’Estatut és coenta a matar! Els valencians, d’acord amb el text estatutari, som una “comunitat” i tenim un himne de sarsuela i una bandera que sembla l’estendard d’un ateneu musical. Que hagen d’acceptar banderes amb simbologia monàrquica (sense distingir entre la senyera nua i la senyera coronada; ambdues són monàrquiques) aquelles persones que, a més de nacionalistes, es reclamen socialistes i republicanes és... per a partir-se de riure.
Damunt, no està provat —com pensen els oriünds del Cap i Casal o gent que hi viu— que tot açò connecte amb la “immensa” majoria dels valencians. Els problemes de qualsevol projecte nacionalista rauen, en bona mesura, a València, una ciutat coenta, bé que necessària per al projecte de recuperació nacional (que no reeixirà mentre l’espai electoral romanga sota mínims al Cap i Casal i a les comarques alacantines més meridionals). En altres contrades, però, les coses són distintes: a l’ajuntament de Xàtiva, per exemple, hi ha hagut quasi sempre, des del 1979, representació nacionalista. Els daltabaixos d’aquesta representació no han estat provocats en absolut per qüestions simbòliques; han estat provocats per la percepció dels candidats i dels seus programes que tenia l’electorat (a les darreres eleccions, el Bloc hi duplicà la representació, bé que això no servis per a res, perquè el PSOE no havia fet “els deures”).
Però la cosa no acaba ací: des de certes instàncies, es demana als seguidors del valencianisme fusterià que repensen una pàtria petita en comptes d’una gran, que repensen la llengua (amb l’inconvenient que això suposa, per exemple, per a la viabilitat de la nostra literatura i de la nostra indústria editorial), que accepten l’himne del mestre Serrano... En definitiva, se’ls demana massa. D’altra banda, podríem esmentar, arribats ací, un concepte ben nostre, la coentor. La simbologia de l’Estatut és coenta a matar! Els valencians, d’acord amb el text estatutari, som una “comunitat” i tenim un himne de sarsuela i una bandera que sembla l’estendard d’un ateneu musical. Que hagen d’acceptar banderes amb simbologia monàrquica (sense distingir entre la senyera nua i la senyera coronada; ambdues són monàrquiques) aquelles persones que, a més de nacionalistes, es reclamen socialistes i republicanes és... per a partir-se de riure.
Damunt, no està provat —com pensen els oriünds del Cap i Casal o gent que hi viu— que tot açò connecte amb la “immensa” majoria dels valencians. Els problemes de qualsevol projecte nacionalista rauen, en bona mesura, a València, una ciutat coenta, bé que necessària per al projecte de recuperació nacional (que no reeixirà mentre l’espai electoral romanga sota mínims al Cap i Casal i a les comarques alacantines més meridionals). En altres contrades, però, les coses són distintes: a l’ajuntament de Xàtiva, per exemple, hi ha hagut quasi sempre, des del 1979, representació nacionalista. Els daltabaixos d’aquesta representació no han estat provocats en absolut per qüestions simbòliques; han estat provocats per la percepció dels candidats i dels seus programes que tenia l’electorat (a les darreres eleccions, el Bloc hi duplicà la representació, bé que això no servis per a res, perquè el PSOE no havia fet “els deures”).
La bandera de Xàtiva, roja amb les quatre barres, oneja al balcó de l’ajuntament, al reial de la fira i a la salòquia del castell, sense que ningú no diga res (i governa el senyor Alfonso Rus!). El fet que la senyera amb franja blava siga oficial no implica “necessàriament” que “tothom” connecte amb ella (tornem a recordar l’exemple de la bandera espanyola). En definitiva, cal prescindir d’adorns literaris o sentimentals, i fer un esforç de concisió per tal d’aïllar les qüestions fonamentals del debat que hem mantingut durant les setmanes precedents. L’assumpció d’alguns postulats de la “Tercera Via” exigeixen els corresponents treballs d’anàlisi i consens. Habitualment, les coses no són —i menys en política— blanques o negres. Sembla que el Bloc ha encetat, ja fa temps, les tasques d’anàlisi. És evident que alguns voldrien anar més de pressa. Els processos de maduració, però, requereixen el seu temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada