Dies enrere, vaig mantenir un diàleg extens i força interessant amb l’amic Rafael Company. Vam confrontar les nostres discrepàncies (que en realitat no són tantes) sobre vexil·lologia i sobre altres assumptes relacionats. Afirmava jo que algunes persones provenints del “neovalencianisme fusterià” han hagut de reflexionar sobre les seues errades tàctiques impel·lits per la penúria que envolta el projecte de recuperació nacional, és a dir, obligats per les circumstàncies, i també han hagut de revisar els seus objectius estratègics, decidint, per exemple, si es dóna prioritat al projecte d’alliberament nacional o al d’alliberament de classe (partint d’una evidència: que tan utòpics són, a hores d’ara, l’un com l’altre).
Això ha significat, a més, ficar en qüestió un vell postulat fusterià: que el País serà d’esquerres o no serà. Si acceptem que la recuperació nacional té, ara mateix, la màxima prioritat, caldrà considerar l’assumpte com un element transversal; només el podrà abordar una formació nacionalista de caire interclassista que deixe per a més endavant altres projectes emancipadors (així, de pas, tindrem temps per a discutir si el concepte marxista de classe ha esdevingut o no un anacronisme). Ara bé, una orientació com aquesta ha començat a reportar als nacionalistes —als seguidors del Bloc, per exemple— alguns inconvenients.
Se’ls ha posat, posem per cas, un bon capçal: que són de dretes. I clar, amb aquest rerafons, tornar a discutir si la bandera ha de ser tal o tal no sembla el punt cabdal d’un debat més ample (perdre’s en detalls, quan hi ha qüestions d’enorme fondària, provoca fàstic). Si al final s’han d’abandonar posicions que fins ara semblaven irreductibles, s’haurà de fer per necessitat, no perquè als “fusterians” els haja entrat ara la dèria de combregar amb rodes de molí. I en aquest context, les qüestions de simbologia haurien de passar a un segon pla —allò més important hauria de ser la cosa simbolitzada, no el símbol—.
Qui coneix els rudiments de la semiòtica sap que els símbols són signes convencionals. Les banderes només tenen la importància que cadascú els vol donar. Els nacionalistes exacerbats (espanyols, per exemple) pensen que qualsevol ultratge a la sagrada bandera de la seua pàtria és un crim de lesa humanitat; en canvi, els nacionalistes agnòstics i tranquils es miren la qüestió de les “sagrades banderes” amb una certa displicència. En principi, per a mi no seria massa problema acceptar la senyera de la franja blava com a bandera oficial dels valencians. És més: jo crec que l’esquerra va cometre un error de dimensions siderals, en rebutjar als anys seixanta i setanta aquesta senyera, que al cap i a la fi també enlaira les quatre barres.
De vegades, però, em venen al cap les imatges de la bomba a la llibreria La Costera, dels escamots feixistes, de la dreta reaccionària present a totes les viles i ciutats del País (i presidint aquestes escenes, sempre la bandera de la franja blava!). I clar, és molt dur haver d’acceptar com a propi l’estendard adoptat per l’enemic (per molt que nosaltres mateixos permetérem que caigués a les seues mans). Rafa Company afirmava: «La millor cosa que es pot fer amb una errada és corregir-la, i com més prompte millor». És possible. Ara bé, quan l’errada s’ha mantingut molt de temps —cinquanta anys— i ha acabat arrelant, l’eradicació no serà fàcil. Això sense comptar que s’ha esvanit la circumstància de la immediatesa.
Deia Rafa Company: «Els dolors no els tinc lligats a les senyeres amb blau; la bandera de l’odi no necessita de cap tela, i posats a recordar els successos, no caldrà fer massa esforç per tal d’esbrinar quina bandera portarien al cor els inductors d’aquelles violències...». És possible que certes persones no tinguen lligats els dolors a la senyera amb blau, però moltes altres sí. I hauran de donar un pas psicològicament dolorós si finalment han d’abandonar els seus símbols i n’han d’adoptar de nous (no tant per por a ser titllades de traïdores pels altres, sinó pel propi sentiment de culpabilitat). Quan hom diu «no permetré que grupuscles violents m’esborren del cervell cap senyera “coronada” onejada per nacionalistes anteriors a Franco, o cap bandera amb blau feta servir pels republicans valencians», parla l’il·lustrat; hi ha molta gent que ja no guarda aqueixa memòria. A més, alguna d’aquelles banderes d’època republicana era estelada, no coronada.
Això ha significat, a més, ficar en qüestió un vell postulat fusterià: que el País serà d’esquerres o no serà. Si acceptem que la recuperació nacional té, ara mateix, la màxima prioritat, caldrà considerar l’assumpte com un element transversal; només el podrà abordar una formació nacionalista de caire interclassista que deixe per a més endavant altres projectes emancipadors (així, de pas, tindrem temps per a discutir si el concepte marxista de classe ha esdevingut o no un anacronisme). Ara bé, una orientació com aquesta ha començat a reportar als nacionalistes —als seguidors del Bloc, per exemple— alguns inconvenients.
Se’ls ha posat, posem per cas, un bon capçal: que són de dretes. I clar, amb aquest rerafons, tornar a discutir si la bandera ha de ser tal o tal no sembla el punt cabdal d’un debat més ample (perdre’s en detalls, quan hi ha qüestions d’enorme fondària, provoca fàstic). Si al final s’han d’abandonar posicions que fins ara semblaven irreductibles, s’haurà de fer per necessitat, no perquè als “fusterians” els haja entrat ara la dèria de combregar amb rodes de molí. I en aquest context, les qüestions de simbologia haurien de passar a un segon pla —allò més important hauria de ser la cosa simbolitzada, no el símbol—.
Qui coneix els rudiments de la semiòtica sap que els símbols són signes convencionals. Les banderes només tenen la importància que cadascú els vol donar. Els nacionalistes exacerbats (espanyols, per exemple) pensen que qualsevol ultratge a la sagrada bandera de la seua pàtria és un crim de lesa humanitat; en canvi, els nacionalistes agnòstics i tranquils es miren la qüestió de les “sagrades banderes” amb una certa displicència. En principi, per a mi no seria massa problema acceptar la senyera de la franja blava com a bandera oficial dels valencians. És més: jo crec que l’esquerra va cometre un error de dimensions siderals, en rebutjar als anys seixanta i setanta aquesta senyera, que al cap i a la fi també enlaira les quatre barres.
De vegades, però, em venen al cap les imatges de la bomba a la llibreria La Costera, dels escamots feixistes, de la dreta reaccionària present a totes les viles i ciutats del País (i presidint aquestes escenes, sempre la bandera de la franja blava!). I clar, és molt dur haver d’acceptar com a propi l’estendard adoptat per l’enemic (per molt que nosaltres mateixos permetérem que caigués a les seues mans). Rafa Company afirmava: «La millor cosa que es pot fer amb una errada és corregir-la, i com més prompte millor». És possible. Ara bé, quan l’errada s’ha mantingut molt de temps —cinquanta anys— i ha acabat arrelant, l’eradicació no serà fàcil. Això sense comptar que s’ha esvanit la circumstància de la immediatesa.
Deia Rafa Company: «Els dolors no els tinc lligats a les senyeres amb blau; la bandera de l’odi no necessita de cap tela, i posats a recordar els successos, no caldrà fer massa esforç per tal d’esbrinar quina bandera portarien al cor els inductors d’aquelles violències...». És possible que certes persones no tinguen lligats els dolors a la senyera amb blau, però moltes altres sí. I hauran de donar un pas psicològicament dolorós si finalment han d’abandonar els seus símbols i n’han d’adoptar de nous (no tant per por a ser titllades de traïdores pels altres, sinó pel propi sentiment de culpabilitat). Quan hom diu «no permetré que grupuscles violents m’esborren del cervell cap senyera “coronada” onejada per nacionalistes anteriors a Franco, o cap bandera amb blau feta servir pels republicans valencians», parla l’il·lustrat; hi ha molta gent que ja no guarda aqueixa memòria. A més, alguna d’aquelles banderes d’època republicana era estelada, no coronada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada