L’actual dreta espanyola mai no ha exhibit una fermesa excessiva en les seues conviccions religioses. Sota el paraigües ideològic del PP, conviuen famílies molt diverses: l’extrema dreta reaccionària, el populisme, la democràcia cristiana, el liberalisme... Només una d’aquestes famílies –la democràcia cristiana– és partidària d’aplicar la doctrina de l’Església als assumptes temporals; els altres corrents veuen en la religió un mer instrument al servei dels seus interessos electorals. L’alineament dels populars amb les tesis eclesiàstiques sona, per tant, a oportunisme i a pura hipocresia.
El partit conservador compta, entre les seues files, amb nombroses biografies marcades per les infidelitats conjugals, pels divorcis o per les relacions homosexuals, ço és, per comportaments contraris al dogma que prediquen els bisbes (comportaments que no tenen res d’extraordinari; reflecteixen, simplement, la nostra realitat social). ¿Qui no coneix casos pròxims de militants o simpatitzants del PP –homes o dones– que, segons la teoria dels bisbes, viuen en “pecat”? ¿Els protagonistes d’aquestes biografies estarien disposats a adoptar, com a principis programàtics del seu partit, els dogmes morals de l’Església Catòlica?
No crec! De fet, els podrien haver aplicat durant les dues legislatures anteriors. Recordem, però, que els populars no gosaren tocar, al seu període de govern, ni un punt ni una coma de la legislació sobre divorci o sobre avortament. ¿Us imagineu, per exemple, que el senyor Álvarez Cascos hagués reivindicat la supressió del divorci?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada