diumenge, 20 de gener de 2008

Cosmopolitisme trampós

El Diccionari català-valencià-balear fa una definició de nacionalisme, “devoció a la pròpia nació, a la seva unitat, a la seva independència”, que multiplica enormement el nombre dels nacionalistes: tots els partits i les persones que senten i defensen aqueixa devoció serien nacionalistes. El concepte és tan ample que acaba englobant realitats molt diverses: tan nacionalista seria, en aqueix sentit, Rodríguez Zapatero com Carod Rovira. La vaguetat del terme obliga, per tant, a fer múltiples matisacions, distingint entre nacionalismes integradors o excloents, centralistes o perifèrics, moderats o exacerbats... Quina adscripció nacionalista tindrien, en vista d’aquesta diversitat, els distints partits espanyols d’àmbit estatal?

La contestació no és fàcil; amb la paraula “nacionalisme” passa el mateix que amb altres formulacions lingüístiques. La guerra, per exemple, és “ús legítim de la força”, si la declara l’estat, o “terrorisme”, si la protagonitza un grup armat independentista com el Front Polisario. Els espanyols (és a dir, aquells peninsulars que només s’identifiquen amb una nació, l’espanyola) i els partits que els representen no es proclamen nacionalistes (no ho necessiten; llurs aspiracions nacionals estan plenament acomplides); es declaren universalistes i cosmopolites. Nacionalistes, segons aquesta visió esbiaixada, resultarien ser només aquells (els catalans, els bascos...) que lluiten per allò que no tenen, la qual cosa no deixa, en realitat, de ser certa; si els bascos foren luxemburguesos, tampoc no es proclamarien nacionalistes.

Si utilitzàrem el llenguatge amb més propietat, les coses s’entendrien millor: les persones i els partits que volen anorrear, des de les institucions, als anhels patriòtics dels altres no són nacionalistes; són imperialistes (encara que exercisquen el seu imperialisme en una part de la pròpia comunitat estatal, és a dir, sense excedir el límits de l'estat). L’experiència demostra que, en topar amb l’obstacle de l’imperialisme, els pactes o les vies democràtiques són d’escassa utilitat per a les aspiracions nacionals. No és estrany, doncs, que molts partits nacionalistes acaben radicalitzant-se. I clar, en aquestes circumstàncies, els imperialistes adopten les disfresses de l’universalisme i del cosmopolitisme (fan creure que són ciutadans del món), i titllen els nacionalismes perifèrics d’exacerbats, d’insolidaris i de coses pitjors (des de l’esquerra, s’afirma que tots els nacionalismes són de dretes; des de la dreta, que tots són totalitaris).

Perquè clar, hi ha qui veu la palla a l’ull aliè i no veu la biga al propi. Els paladins del cosmopolitisme s’estan de dir, per exemple, que sota aquest concepte s’amaga una visió etnocèntrica del món emparentada amb el vell eurocentrisme; el cosmopolita típic és un baró occidental (principalment de raça blanca), culte i demòcrata, de posició econòmica acomodada, amant dels viatges, que mira les cultures i les tradicions exòtiques amb interès i amb cert aire de suficiència (pensa que les pròpies són superiors), i advoca per un món globalitzat regit pels valors vigents als països desenvolupats i capitalistes. Les tres quartes parts de la humanitat quedarien, per tant, fora d’aquest prototip.

Els polítics i els intel·lectuals espanyols que troben antigues, localistes i folklòriques les reivindicacions nacionals perifèriques (per contraposició als postulats propis, universals i moderns) engrosseixen les files del cosmopolitisme autòcton (variant paternalista de l’imperialisme). Volen salvar el linx ibèric, però no s’immuten si desapareix una llengua. De seguir les seues proclames, caminaríem sense remissió cap a un món absolutament pla, un món en què no hi hauria pluralitat, un món en què haurien desaparegut totes les diferències culturals (el final de la història, segons Fukuyama). Dissortadament, les coses semblen portar, molts dies, aquest rumb inexorable. Què farem?