L'humor de Coll

El dret d'escapar

El fenomen de les migracions és tan antic com la humanitat. Centrant-nos en els temps històrics, coneixem nombrosos moviments migratoris provocats per causes variades: canvis climàtics, fams, fugides de conflictes bèl·lics, persecució religiosa... Convé no confondre les migracions amb les conquestes militars, impulsades per l'afany imperialista de domini, o per altres motius econòmics, polítics o religiosos. El cas és que, entre migracions i conquestes, tots tenim al nostre ADN petjades d'ancestres llunyans que arribaren a casa nostra des de llocs remots. Els hispans han estat pobles d'emigrants i exiliats des de fa segles. Hi hagué emigració a Amèrica, després de la conquesta i fins a dates ben recents. (No debades els argentins anomenen gallecs els espanyols.) Uns fugien de la pobresa. Altres havien d'exiliar-se per a evitar la repressió política. En 1939, vora 500.000 republicans (soldats vençuts i col·lectius de població civil) hagueren de travessar els Pirineus, marxar al nord d'Àfrica o emigrar a Amèrica, com a conseqüència dels últims episodis de la Guerra Civil. I tothom haurà sentit parlar també dels xiquets de la guerra.

Però encara hi hauria una nova diàspora durant la dictadura. El pla d'estabilització econòmica de 1959 provocà la sortida massiva de treballadors cap a l'Europa industrialitzada, cap a Alemanya, Suïssa, França, el Regne Unit, Països Baixos, Bèlgica... Alguns emigrants optaren per països sud-americans com Veneçuela, Xile, Argentina... S'ha dit que la centúria passada fou "el segle dels absents". Quasi dos milions d'espanyols nodriren durant els seixanta la denominada emigració econòmica. No hauria de ser difícil d'entendre que els immigrants d'avui —inclosos xiquets no acompanyats— arriben a casa nostra impel·lits pels mateixos motius que obligaren els nostres pares i avis a marxar a l'estranger. Però tornem a les migracions antigues. El món ha canviat molt des del final del feudalisme. A poc a poc, les comunitats polítiques embrionàries es van constituir en estats moderns. Va sorgir el concepte de ciutadania. Es promulgà la Declaració Universal de Drets Humans. Per tant, caldria preguntar-se si existeix un dret a emigrar. D'acord amb l'establert per la Declaració Universal, pot semblar que sí, però la cosa no està tan clara.

Segons l'article 13 de la DUDH, «1. Tota persona té dret a circular lliurement i a elegir la seua residència en el territori d'un Estat. 2. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i a tornar.» Com veiem, la Declaració Universal només reconeix els drets a sortir de qualsevol país i a tornar-hi, i els drets a circular lliurement i a fixar la residència en el territori d'un estat, però no en el de tots i cadascun dels existents. Fa l'efecte que els redactors de l'article pensaven en l'Antic Règim, en les deportacions forçoses de Stalin o en l'apartheid. Els estats democràtics reconeixen la llibertat ambulatòria a l'interior del seu territori. En la pràctica, però, la legislació internacional no reconeix el dret a migrar, és a dir, a entrar en un país procedent d'un altre. Té la seua lògica; l'existència d'un dret a migrar implicaria que els estats no tindrien autoritat per a controlar llurs fronteres, ni per a restringir l'entrada generalitzada de gent en llurs territoris, cosa que implicaria la pèrdua d'un dels elements fonamentals de la seua sobirania. Encara més: l'entrada de qualsevol en un país democràtic posaria en perill la seua democràcia.

En certa ocasió, Jorge Verstrynge va dir açò: La frontera abierta es la muerte de la democracia. Una frontera es aquello que nos permite decidir nuestro destino. Si no hay frontera, nuestro destino lo puede decidir cualquiera. (Convé advertir que controlar la frontera no vol dir tancar-la hermèticament, sinó vigilar qui la depassa.) Ara bé, encara que no existisca un dret a emigrar, hauria d'estar reconegut internacionalment el "dret de fuga". Cal admetre que la mobilitat entre fronteres mereix ser considerada en certs casos com un dret humà que protegeix altres drets —el de subsistència, per exemple. La mobilitat internacional motivada per la urgència de fugir de la pobresa extrema mereix protecció. Permetre que el "fugitiu" accedisca a països on puga satisfer les seues necessitats més bàsiques donaria un nou significat al "dret de fuga". L'expressió no remetria a la irreductible individualitat de l'emigrant, sinó a l'abandó d'unes condicions de vida constrenyedores, que dificulten la supervivència (pobresa, fam, desastres ambientals i persecucions polítiques, religioses o ètniques), i al dret d'escapar en cerca d'una qualitat de vida millor.

La fira de l'art

Durant els dos anteriors períodes municipals i els mesos transcorreguts del vigent, l'equip de govern local ha desplegat una programació cultural ben estimable en àmbits diversos: artístic, literari... Podem recordar les magnífiques exposicions antològiques dedicades a Artur Heras, Andreu Alfaro, Rafael Armengol i Manuel Boix, l'exhibició de la col·lecció d'art de Raimon i Annalisa, l'exposició de Joan Ramos, els actes del mil·lenari d'El collar de la coloma... Encara podem veure a la Casa de l'Ensenyança Museari Queer Art i i una selecció d'obres d'Armengol. D'altra banda, la Fira d'Agost sempre brinda l'ocasió de gaudir de l'art. Mentre escric aquestes línies, continuen exhibint-se a la Casa de Cultura les obres seleccionades per al Premi Nacional de Pintura Juan Francés, la Mostra de Pintors i Escultors de Xàtiva i el Saló Local de Fotografia Ciutat de Xàtiva. Com sol ser habitual, al Premi Nacional de Pintura hi ha hagut participació de moltes obres informalistes, bé que la pintura guanyadora, Las moscas también muerden, d'Álex Gambín, és figurativa. Treinta y un segundos, d'Estefanía Serrano, ha obtingut menció d'honor.

A la Mostra de Pintors i Escultors, la presència d'obra figurativa és major. Hi destaquen algunes peces interessants d'autors locals coneguts. Em vénen al cap els noms de José Ramón Blesa, Toni Espinar, Javier Soro, Josué Perales, Pepe Mallea —traspassat fa ben poc—, Miguel Soro, Pepe Castells, Rafaela Prats, Lola Torres, Fina Caldes, Miquel Mollà, Inma Abarca... El visitant de la Casa de Cultura també pot contemplar les obres seleccionades, en diferents apartats (color, blanc i negre, fira...), del Saló Local de Fotografia. Han estat premiats Eduard Francés Sanchis, Vicent Marchirant, Eduard Francés Fuster, Quique Climent, Josep Ricard Soler... Altre element relacionat amb la creació plàstica és el cartell de la fira. Existeix una tradició —poques vegades interrompuda— d'encarregar-ne la creació a artistes de renom (pintors, dibuixants, il·lustradors, dissenyadors gràfics...). Gràcies a això, l'Ajuntament atresora una bona col·leció de cartells de Renau, Vernia, Heras, Boix, Antoni Miró, Adrià Pina, Michavila, Genovés, Armengol, Xavi Sellés, Luis Matèu, Vicent Tormo, Patricia Albiol, Paco Roca, Malota, Patricia Bolinches...

En març de 1995, els responsables municipals es posaren en contacte amb Andreu Alfaro, per a oferir-li el disseny del cartell. Alfaro acceptà l’encàrrec. Vingueren, però, eleccions municipals, les guanyà el PP i el pòster acabà firmat per Vicente Lorenzo, un cartellista vinculat al món faller. Va córrer la veu que el nou equip de govern havia vetat l'escultor. La realitat era més simple. Alfaro no volia col·laborar amb un ajuntament del PP i havia regalat l’esbós, que ja tenia fet, al seu amic Joan Juan Barberà. I açò ens remet a l'estrany Llibre de la Fira d'enguany. L'article firmat per Vicent Molins conté dues inexactituds. Diu que «En 1995 l'escultor Andreu Alfaro era el triat per a fer el cartell de la Fira. Una decisió política ho va evitar». ¡No! Sabem que ho va evitar el mateix Andreu Alfaro. Tampoc no és correcta la reproducció de l'esbós que il·lustra el text de Molins. Quan es presentà el cartell en Sant Domènec, el passat mes de juny, es podien veure junts l'esbós i la reinterpretació feta per Andrés Alfaro Hofmann, fill de l'artista.

No millora gens el dibuix del pare; el rostre central, que evocava les antigues màscares gregues, ha esdevingut un gargot mancat de gràcia. Llevat de la llegenda «fira d'agost 1995», escrita a mà, el pare no tenia decidida la tipografia completa. Potser pensava utilitzar alguna font sans serif per als altres textos (futura, helvètica, òptima), és a dir, combinar tipografia d'impremta amb text autògraf. Però tornem al llibre. Causa estranyesa l'antítesi que amaga: un bon contingut dins un continent banal. El contingut prescindeix de l'habitual historiografia local i se centra en els vessants artístics de la Fira: la música, el teatre, el concurs de pintura, el disseny gràfic dels cartells —tipografia, fonts, estils... (Inclús Pablo Camarasa aborda al seu text la influència de la Bauhaus en algunes propostes cartellístiques.) Tanmateix, el llibre físic, imprès a Lleó, té una maquetació manifestament millorable i manca de disseny. Conté, això sí, bons articles amb algunes firmes molt conegudes i altres inèdites. ¡Volum sense art per a reflexionar sobre l'art!

(publicat a Levante-EMV, el 24/08/2024)

L'embolic del finançament singular

Anem a tenir durant molt de temps un debat crispat sobre el finançament singular de Catalunya —que han acordat ERC i el PSC, la marca catalana del PSOE. Tot allò que afecta Catalunya és immediatament instrumentalitzat com arma política per tots els partits espanyols sense excepció. Des de temps immemorials, l'Espanya profunda considera els antics reialmes de la Corona d'Aragó terra conquerida. Se'ls dóna, per tant, un tracte colonial o que se li assembla molt. Catalunya, País Valencià i Illes Balears arrosseguen des de fa dècades un dèficit fiscal que permet finançar el funcionament de territoris com Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura, Andalusia... L'Estat espanyol mai no estarà disposat a renunciar al 30% del PIB i els beneficis fiscals que se'n deriven. Sense entrar en els detalls del pacte PSC-ERC, que encara no es coneixen, ja estan servits els principals elements de l'enorme trifulga política. Primerament, tenim la polèmica sobre la denominació del sistema pactat. El PSOE afirma que no serà un concert econòmic amb la quota corresponent (semblant al cupo basc). ERC ja ha sortit a dir que serà un concert o es trencarà la baralla.

Lògicament se'ns planteja una pregunta: legalitat en mà, ¿es possible concedir el règim de concert a Catalunya? Sí. En contra del que molta gent opina, el concert basc no figura amb totes les lletres en cap article o disposició de la Constitució de 1978. L'addicional 1ª reconeix i empara els drets històrics —un dels quals és el concert— dels territoris forals, però no nomena expressament el règim fiscal. En realitat, el règim basc de concert econòmic, aprovat per una llei ordinària (Llei 12/1981, de 13 de maig), fou establert per l'article 41 de l'Estatut d'Autonomia del País Basc (Llei Orgànica 3/1979, de 18 de desembre). Per tant, res no impedeix que una reforma del vigent Estatut de Catalunya incloga el concert i que aquest entre en vigor mitjançant una llei ordinària aprovada a les Corts Generals. ¿Res no ho impedeix? Mmm. Això és dir massa. Vistes les reaccions que ha suscitat el tema entre les mateixes files del PSOE, és possible que no hi haja majoria parlamentària suficient per a tirar endavant el finançament singular, ni —molt menys— el concert. El PSOE podria haver promès a ERC allò que és impossible de complir.

Ho ha fet per a guanyar temps i assegurar la investidura d'Illa com a president de la Generalitat. Però també cap la possibilitat que Sánchez mai no haja tingut previst complir la promesa; costa de creure que les elits madrilenyes del PSOE hagen experimentat una sobtada conversió a la fe confederal i hagen decidit tractar Catalunya com cal, renunciant a polítiques extractives de caire colonial. Si s'ha fet una promesa falsa, ¿què es pot esperar de l'acordat? Els escenaris són diversos. De moment, el PSOE ja està prometent un clàssic, el cafè per a tots, ço és, «anem a donar a tots el mateix que donem a Catalunya». Però això significa que el finançament català ja no seria singular i planteja una pregunta: ¿d'on es pensen traure els ingressos fiscals que deixen de percebre's d'un sistema generalitzat de "singularitats"? ¡Uf! La cosa no cola. Ni els mateixos socialistes es posen d'acord. María Jesús Montero, ministra d'Hisenda, afirma que no s'ha pactat un concert econòmic. Borrell diu que és un concert, cosa que li sembla injusta —català capgirat.

L'economista Gonzalo Bernardos descarta un concert com el basc. Diu que Euskadi transfereix el cupo com a contribució a les càrregues de l'Estat no assumides per la comunitat autònoma, però no aporta cap quota de solidaritat. El parer de l'economista —altre català peculiar— és que Catalunya sí hauria d'aportar quota de solidaritat, és a dir, Euskadi no la paga, però les altres comunitats l'han de pagar. ¿Per quina regla de tres? En fi, l'escenari més probable és que el govern central concrete una proposta que no satisfaça ni ERC ni Junts. Si només Junts vota en contra, quan la "singularitat" s'haja d'aprovar al Congrés, el PSOE tindrà l'excusa perfecta; les coses no han arribat a bon port per culpa de Puigdemont. Però ERC també podria votar en contra d'una cosa distinta del concert, o votar en contra dels pressupostos generals de l'Estat, o llevar-li el suport a Illa, o tot alhora. ¿I què farà Pedro Sánchez? ¿Prorrogar els pressupostos de nou? ¿Dissoldre les Corts i convocar eleccions anticipades? ¿Plantejar una qüestió de confiança?

¡Mare meua, quin embolic! Veig més probable que el president parle discretament amb la gent d'ERC i Junts i els pregunte: «¿Realment us van bé unes eleccions anticipades?» En qualsevol cas, jo aposte a la singularitat catalana aigualida, o a cap reforma de la fiscalitat catalana, que tot podria ser. I mentrestant, la dreta va augmentant el seu arsenal contra el govern. Borja Sémper, ciutadà d'una autonomia que no paga cap quota de solidaritat, critica que Sánchez vulga, segons Sémper, carregar-se la solidaritat. ¡Desimboltura, hipocresia i contradiccions a dojo! L'assumpte del finançament singular dóna ales a la catalanofòbia transversal; tots els partits espanyols la fan servir amb finalitat electoral, inclús moltes sucursals del PSOE. A la dreta li val tot: l'amnistia, la causa judicial contra Begoña Gómez, els immigrants, Catalunya, Puigdemont... A casa nostra, tenim peculiaritats. El PP sempre tira mà dels perillosos Països Catalans. ¿I què diu Compromís de la millora del finançament autonòmic? Que els valencians no volem el sistema de concert. A mi no m'ho han preguntat. Cal recordar que el País Valencià arrossega un dèficit fiscal crònic.

Evocant Hergé

 

 

Reinterpretació de Puigdemont en el país de Hergé, de Tomás Serrano

Set de venjança

Si el jutge Llarena activa l'ordre de detenció europea, costa de creure que les autoritats judicials belgues concedisquen l'extradició de Puigdemont; coneixen bé el cas i saben que el legislatiu espanyol ha aprovat una llei d'amnistia. A més, descobriran que el Tribunal Suprem espanyol ha deixat en paper mullat la reforma del delicte de malversació en afirmar que sempre té ànim de lucre (ha deixat buits de contingut els articles 432 bis i 433 del Codi Penal.) En tot cas, si els tribunals belgues concediren finalment l'extradició, lliurarien Puigdemont amb la condició que només puga ser jutjat per la malversació. En canvi, si l'expresident s'hagués lliurat a Llarena, aquest podria haver ampliat l'acusació a nous delictes, inventant càrrecs que puguen escapar de la llei d'amnistia. Per tant, l'opció de tornar a Waterloo no tenia massa alternatives. D'altra banda, el perseguit per la justícia no té cap obligació de lliurar-se a la policia, encara que s'arrisca a les conseqüències penals de fugir —lleus si el presumpte delicte de què se l'acusa no exigeix unes mesures extremes. Mentre no siga jutjat i condemnat, el reu encara no ha comès cap delicte.

Per tant, els qui han ajudat Puigdemont a marxar a Bèlgica no poden ser acusats d'encobriment. (En el cas del seu advocat, això no admet discussió.) Tampoc no està gens clar que policies fora de servei puguen ser acusats d'obstrucció a la justícia o encobriment. El delicte d’obstrucció a la justícia, recollit a partir de l’article 463 del Codi Penal, és atribuït a aquell «citat formalment que deixe voluntàriament de comparèixer sense causa justa davant d'un jutjat o d'un tribunal, en un procés amb reu en presó provisional, provocant la suspensió del judici oral». També és castigat qui coaccione un testimoni o un denunciant. Els penalistes sostenen que el paper d’acompanyants de Puigdemont durant el retorn d'aquest a Catalunya, fet per Turull i altres persones, no encaixa en el tipus penal. Quant al delicte d’encobriment recollit a l’article 451 del CP castiga amb pena de fins a tres anys de presó aquelles persones que ajuden el presumpte responsable d'un delicte a eludir la recerca de l'autoritat o els seus agents, o a sostreure's a la seua cerca i captura.

Però hi han de concórrer certs requisits, com ara que «el fet encobert siga constitutiu de traïció, homicidi del rei o la reina, de qualsevol dels seus ascendents o descendents, de la reina consort o del consort de la reina, del regent o d'algun membre de la Regència, o del príncep o la princesa d'Astúries, genocidi, delicte de lesa humanitat, delicte contra les persones i béns protegits en cas de conflicte armat, rebel·lió, terrorisme, homicidi, pirateria, tràfic d'éssers humans o tràfic il·legal d'òrgans». L'expresident Puigdemont només és perseguit pels delictes de malversació i desobediència. Per tant, el seu cas no encaixa en cap dels supòsits exigits per l'article 451. Finalment, l'acusat d'un presumpte delicte com la malversació agreujada, pendent de resolucions del Tribunal Constitucional i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que podrien declarar la inexistència del delicte o la seua possibilitat d'amnistia, no hauria de ser sotmès a presó cautelar incondicional, com sembla que pretenia el magistrat Pablo Llarena.

Si finalment l'expresident català se'n sortís davant els tribunals esmentats, el dany d'una mesura cautelar extrema seria irreparable. Com a màxim, se li podrien aplicar mesures lleus: retirada del passaport, obligació de presentar-se periòdicament en un jutjat... Però alguns membres de la cúpula judicial espanyola estan en oberta rebel·lia contra l'ordenament jurídic i li tenen moltes ganes a l'expresident Carles Puigdemont. Consideren que s'ha burlat i tenen set de venjança. Com ja s'ha dit a l'inici, l'opció de tornar a Waterloo no tenia massa alternatives. És possible que l'objectiu dels jutges en desacatament siga múltiple: castigar l'independentisme català, enviar un avís a navegants, per si encara hi ha gent disposada a intentar de nou el procés secessionista, i fer-li la guitza al govern de Sánchez —a qui també emprenya el jutge Peinado, que instrueix la causa inventada contra la dona del president. A final d'octubre, veurem quines perspectives de supervivència té la legislatura. Sense el suport de Junts, PSOE i Sumar no podran legislar. Amb un panorama polític tan enrevessat, la guerra bruta d'una colla de jutges no presagia res de bo.

Només podem fer suposicions

Durant uns dies no se n'ha parlat d'altra cosa: Puigdemont s'ha tornat a escapolir. Si hem de fer cas del que diu la gran majoria dels mitjans de comunicació, l'expresident català no ha pogut caure més baix. Se l'acusa d'indignitat, de covardia, d'haver faltat a la seua paraula, de ser una mena de Houdini, d'haver muntat un híbrid d'esperpent i mascarada, de no tenir responsabilitat... També n'hi ha hagut per als cossos policials espanyols i català: ridícul espantós, desprestigi per a Espanya, operació dirigida per Moncloa per a no posar en perill la legislatura de Sánchez... A l'hora de fer anàlisis més fines, molts opinants coincideixen a dir que Puigdemont ha perdut crèdit, que l'independentisme ja no reeixirà... ¡Uf! ¿Hi ha opinions de signe contrari? ¡Alguna, sobretot a Catalunya! Crida l'atenció que el corrent majoritari d'opinió no fique el focus en la cúpula judicial, que està en rebel·lia oberta contra l'ordenament. Tenim jutges que es neguen a aplicar lleis emanades del legislatiu, magistrats (d'òrgans judicials de Barcelona, de l'Audiència Nacional o de la Sala Segona del Tribunal Suprem) que retorcen la llei amb finalitat política.

Amb diferents subterfugis —alguns surrealistes—, han inaplicat la modificació del Codi Penal referent a la malversació sense ànim de lucre i tampoc no volen aplicar la Llei d'Amnistia als polítics que lideraren el procés independentista. No persegueixen la justícia, sinó la venjança. Algun mitjà estranger, La BBC per exemple, se sorprèn: «Aproven una llei d'amnistia, però no la concedeixen.» La revista nord-americana Newsweek parla d'una extralimitació judicial que desafia directament la sobirania legislativa. De manera que molt del ridícul, i del subsegüent desprestigi espanyol a l'estranger, el provoca l'actitud d'uns jutges en desacatament. Però d'això parlen pocs columnistes. En realitat, Puigdemont deu ser execrat per la majoria dels espanyols. Les campanyes d'intoxicació han fet el seu efecte. Encara és massa d'hora per a extraure dels fets de dijous passat unes conclusions amb validesa general. Es plantegen dilemes que no porten enlloc; cadascú defensarà el seu parer sense massa possibilitats d'arribar a punts d'acord. Però podem assajar de fer un primer intent de relat basat en fonts habitualment ben informades.

Pel que es veu, l'expresident Puigdemont es trobava a Barcelona des de dos dies abans de la sessió d'investidura d'Illa. La seua intenció era intervenir al debat. Ell i el seu equip de seguretat van sospesar totes les opcions per a intentar l'entrada al parc de la Ciutadella. El dispositiu dels Mossos, d'unes dimensions que semblaven pensades per a una amenaça terrorista, féu descartar qualsevol possibilitat d'accedir per sorpresa al parlament. ERC i PSOE tenien bones raons per a organitzar aquest dispositiu: els republicans no acaben de pair que Junqueras, Forcadell i altres s'hagen xuplat anys de presó, mentre Puigdemont estava lliure per Europa, ni que Junts recupere l'hegemonia a l'espai polític independentista; al PSOE li podia venir bé un ostatge. Però tornem al relat. Si Puigdemont no podia entrar a l'hemicicle, no hi havia raons polítiques per a anar més enllà de la presència al míting davant els simpatitzants que li havien de donar la benvinguda. Sols quedaven dues opcions: lliurar-se a les forces de seguretat per a ser detingut o desaparèixer amb molta rapidesa i, enmig del gran caos regnant, tractar d'emprendre viatge de tornada a Waterloo.

El pla era difícil, però sortí bé. Puigdemont arribà a Bèlgica, després de travessar la Jonquera. El departament d'Interior i els Mossos han explicat que no esperaven un comportament indigne de l'expresident, que s'havia compromès a participar al debat d'investidura. ¡Ha! I ací sorgeixen els dilemes. ¿Quina cosa malmet la dignitat d'un expresident de la Generalitat de Catalunya, lliurar-se a jutges arbitraris com Llarena o escapolir-se'n per a mantenir encesa la flama de les aspiracions d'independència? ¿Què convé més, ser un màrtir o un fugitiu? ¿Quina cosa és millor, quedar desactivat en Extremera o Soto del Real, o continuar agitant les aigües en llibertat? ¿Què és preferible, deixar-se engabiar o traure els colors a l'Estat? Tothom s'ha afanyat a donar respostes a les preguntes, però serà l'electorat català qui responga els interrogants. Ara, només podem fer suposicions. No cal compartir les idees de Puigdemont. Jo no el votaria; encapçala un partit de dretes. Però la meua tendència natural m'inclina a simpatitzar amb qui és injustament perseguit. I l'allau d'improperis vessats des de la dreta contra l'expresident reafirmen la meua inclinació.

Cent d'Estellés

 

Va transcorrent 2024, any dels "Cent d'Estellés". (El proper 4 de setembre farà cent anys del naixement de Vicent Andrés Estellés.) Abans dels comicis locals i autonòmics, les institucions valencianes —la Generalitat entre elles— enllestien tots els preparatius per a la commemoració. Dissortadament, el resultat del comicis permeté l'entrada de Vox al govern de la Generalitat. El Consell, per pressions dels ultres —ara "barallats" amb el PP—, es desvinculà de l'efemèride estellesiana. El PP no necessitava molta empenta, però li vingué bé la coartada de Vox. Estellés era un home d'esquerres, sí, però mai no va tenir una militància concreta. A més, es veu obligat a dissimular la seua tirada durant el franquisme. En 1943, amb només dinou anys i sense el necessari batxillerat, havia entrat en l'Escola de Periodisme gràcies a les gestions del director de Jornada davant les autoritats franquistes. Este joven promete como periodista, es va argumentar des del periòdic, però no ha podido estudiar per falta de medios económicos. El jove faria les pràctiques a Levante i més endavant, en 1949, ingressaria en la plantilla de Las Provincias.

Tot açò ho contà Miquel Alberola en un article publicat al suplement del Llibre de la Fira de 1993. Estellés, que arribaria a ser cap de redacció, tindria com a directors Martí Domínguez i José Ombuena, i com a subdirectora María Consuelo Reyna, membre de la família propietària del diari, els Doménech, i qui manava realment. Ombuena i Reyna foren els promotors del viratge de Las Provincias cap a la catalanofòbia. Qualsevol pot imaginar com seria la convivència d'Estellés amb aquests personatges. En 1978 es produeixen dos fets concatenats: Vicent acut a Barcelona a rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i és acomiadat del diari. L'article d'Alberola adés esmentat es titulava "—Estellés se la ha jugado —va dir ella". A María Consuelo no li havien agradat les declaracions d'Estellés a Barcelona. L'escriptor es quedà sense feina. En realitat, les dissensions no eren noves. Des de l'inici de la Transició, Vicent Andrés Estellés havia estat temptat per polítics de tots els signes, inclús per Manuel Broseta, que acabaria militant en UCD.

Veien en Estellés el poeta del poble. Però ell es decantà per l'esquerra i el valencianisme, influït per gent com Joan Fuster. I la dreta mai no li ho ha perdonat. Des de la seua eixida forçosa de Las Provincias, Vicent es dedicà íntegrament a la creació literària. I a partir de llavors, les seues vingudes a Xàtiva es feren freqüents. He dedicat més d'una columna a recordar la seua figura, tan vinculada a la nostra ciutat. Hom podia veure’l al festival de la cançó, en diferents aplecs, en presentacions de llibres, concerts... El moment àlgid d'aquesta presència es produí en 1979. Va rebre l’encàrrec d’escriure un llibre per a l’Associació d’Amics de la Costera, que era presidida en aquell moment pel desaparegut Joan Juan Barberà. El poeta i la seua dona sojornaren uns dies a casa nostra. Estellés escriví posteriorment els poemes que acabarien completant el llibre Xàtiva. Aquesta obra preciosa, dedicada a la nostra ciutat, va a reeditar-se. Fa tres dècades que ens va deixar l'enyorat Vicent Andrés Estellés. Durant aqueix temps, Xàtiva mai no ha cessat de recordar-lo. En 1993, any del seu traspàs, el suplement del Llibre de la Fira ja inicià el seguit d'homenatges.

Tanmateix, la dreta sempre ha tingut col·locat el poeta al panteó dels rebutjats en vida i després de morts. Això explica que les màximes institucions del país (la Generalitat, dues diputacions i ajuntaments importants en mans del PP i Vox) no hagen volgut celebrar oficialment el centenari del poeta valencià més gran des d'Ausiàs March. Però Xàtiva, fidel a la tradició, està recordant la figura d'Estellés. Amics de la Costera ha programat rutes literàries, reedicions i presentacions de llibres, recitals i exposicions per a celebrar els “Cent d’Estellés”. Jo tinc la satisfacció d'estar col·laborant en un projecte atractiu, la reedició en altre format d'aquell suplement de què ja s'ha parlat, el Quaderns de Xàtiva nº 5 (1993), avui difícil de trobar, per a posar-lo a l’abast de nous lectors. Recull firmes de diversos autors (Jesús Huguet, Joan Francesc Mira, Marc Granell, Toni Martínez, Jaume Pérez Montaner...) que glossen la vida i l'obra del poeta des de diferents punts de vista. En fi, tindrem tardor plena d'homenatges a Estellés. Continuem evocant la seua figura.

(publicat a Levante-EMV, el 10/08/2024)

Por a un contagi inexistent

Al seu compte d'X (antic Twitter), el PP escrivia el següent: ¿De dónde va a sacar el Gobierno el dinero para pagar los servicios públicos cuando Cataluña deje de aportar a la financiación común? ¿Nos van a subir los impuestos? A l'autor del missatge el traïa l'inconscient. Venia a dir que bona part dels serveis públics dels espanyols els paga Catalunya, és a dir, donava la raó a les aspiracions independentistes. En realitat, el pacte PSC-ERC fa referència explícita a l'actual fiscalitat catalana. Ambdues parts es comprometen a no promoure propostes de deflactació de l'IRPF i a mantenir els imposts de successions i patrimoni als tipus actuals. Per tant, el PP, que governa comunitats autònomes —com ara la madrilenya o la valenciana— on es fa justament el contrari, ataca l'autonomia que manté els imposts sobre la riquesa i pensa mantenir-los. (De fet, a la patronal catalana no li ha agradat massa l'acord; hagués preferit un pacte amb Junts.) Encara més: Catalunya continuarà fent aportacions al finançament comú; està estipulat a l'acord PSC-ERC. Des de la dreta es propaga la bola que l'esquerra catalanista no vol ser solidària, però s'amaga que l'Espanya profunda i els diversos poders que la controlen volen postergar Catalunya sense desmantellar-la, sense posar en perill la seua aportació fiscal —almenys fins que Madrid s’ho haja engolit tot. Retenir el PIB català (quasi un 20% de l'estatal), i els ingressos fiscals que se'n deriven, i voler alhora —com pretén el deep state— afeblir econòmicament Catalunya en benefici de Madrid són aspiracions difícilment compatibles. El nacionalisme espanyol creu que es pot aconseguir una cosa i l'altra paralitzant tant com es puga el desenvolupament econòmic, cultural i polític de Catalunya. Aquesta estratègia —que combina repressió, exacció fiscal, subordinació política, assimilació cultural i economia dependent— s'ha assajat amb èxit rotund al País Valencià i les Illes Balears, dos de les comunitats autònomes amb majors índexs de pobresa de l'Estat espanyol. En resum: l'establishment vol desactivar zones potenciament pròsperes, però no al preu de perdre un bon pessic de tot el pastís global. (Catalunya, País Valencià i les Illes Balears aporten més del 30% al PIB estatal.) Tot açò explica perfectament la dèria del PP valencià per un projecte de Països Catalans que no existeix, i contra el qual volen lluitar Carlos Mazón i José Antonio Rovira. ¡Molins de vent! ¡Por a un contagi també inexistent!

 

Solidaritat

Últimament es parla molt de solidaritat en abordar les imperfeccions del sistema de finançament autonòmic. L'assumpte de la possible singularitat fiscal catalana ha posat d'actualitat un terme que té diversos vessants, morals i jurídics sobretot —en dret es parla d'obligació solidària, creditor solidari... En realitat, ens hem de remetre a l'ètica. Segons el diccionari, solidaritat és «el fet d’ésser solidari amb altres, de compartir-ne les idees, els propòsits i les responsabilitats.» La solidaritat és una virtut, i les virtuts són voluntàries. (Inclús en dret, les obligacions solidàries s'adquireixen per contracte, que també se subscriu voluntàriament.) El diccionari afegeix altra nota a la solidaritat: «Relació de fraternitat, de companyonia, de recíproc sosteniment, que lliga els diversos membres d’una comunitat, col·lectivitat, en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d’uns interessos comuns.» No abandonem, per tant, el terreny de la virtut. Parem esment en l'expressió «sentiment de pertinença a un mateix grup.» El súmmum de la virtut és ser solidari amb persones alienes al grup (amb tot el gènere humà, posem per cas).

En fi, només metafòricament es pot utilitzar el mot "solidaritat" per a referir-se a coses que en realitat s'haurien d'anomenar d'altra manera: redistribució, harmonització fiscal... Objectiu bàsic de les polítiques fiscals progressistes és la redistribució, per a disminuir les desigualtats entre territoris o grups poblacionals. La redistribució és un principi de funcionament de la UE. Durant molt de temps, Espanya rebia ajudes a càrrec del FEDER (Fons Europeu de Desenvolupament Regional), destinades a reduir diferències entre els nivells de desenvolupament de les regions europees i millorar el nivell de vida en les més desfavorides. A hores d'ara, Espanya continua rebent fons —del Pla Europeu de Recuperació, Transformació i Resiliència, per exemple. Naturalment, els mecanismes de redistribució vénen establerts per llei. Per tant, són obligatoris. La redistribució consisteix a prendre dels qui tenen més per a transferir (rendes, subsidis, serveis públics...) als qui tenen menys. Ara bé, el sistema ha de tendir a l'equilibri —que el transmissor s'empobrisca i el receptor s'enriquisca no té trellat ni forrellat— i ha d'establir un límit temporal.

Les balances fiscals publicades en 2008, referides a l'any 2005, dibuixaven un mapa aclaridor: tres territoris de l'antiga Corona d'Aragó (Catalunya, País Valencià i Illes Balears) tenien dèficit fiscal, és a dir, donaven més del que rebien a canvi (Aragó oscil·lava entre el dèficit o el petit superàvit segons el mètode de càlcul utilitzat). Calculat pel mètode del flux monetari, el total de dèficit de les tres comunitats autònomes pujava a 23.574 milions d'euros de l'època. Madrid també tenia dèficit fiscal, però s'havia d'haver descomptat l'efecte capitalitat en la recaptació d'imposts, per tal que no semblés la campiona de la "solidaritat". Es pot pensar que la situació que mostra el mapa és justa. No, no ho és. Els valencians, posem per cas, tenim una renda 'per capita' inferior a la mitjana estatal. Ja s'ha dit abans: no té trellat que el transmissor s'empobrisca i el receptor s'enriquisca. La Corona d'Aragó continua existint, encara que d'una manera virtual. Aquests dies s'ha dit que Sánchez vol pagar amb els diners de tots els espanyols la investidura d'Illa. També hi ha qui diu que els catalans volen que tots els espanyols els paguem la festa.

Un polític català va contestar: «No. Nosaltres ens pagarem la nostra festa. Que els altres facen igual. Que cadascú es pague la seua.» I és que s'ha estès per tota la pell de brau una visió si més no cridanera: uns —els catalans sobretot— són uns agarrats, uns fenicis que només pensen en la pela, i els altres —castellans, extremenys, andalusos—, gent generosa que aspira al bé de tots. Aquesta visió ha fet molta fortuna. Respon a una mentalitat transversal, que comparteixen tant votants de la dreta com de l'esquerra. Causa estupor que molts valencians, que són víctimes de la fal·làcia, combreguen amb rodes de molí. ¡La realitat és justament la contrària! Catalans, valencians i balears paguem bona part de la festa. ¿Esperit solidari? No, mentalitat extractiva i colonitzadora de l'Espanya profunda i els poders que la controlen, que han convertit Madrid en una aspiradora —sobretot arran del procés. S'ha promès un tracte fiscal singular per a Catalunya que podria ser l'enèsim engany; si l'acordat s'ha de convertir en llei, toparà amb molts esculls (majoria parlamentària necessària per a aprovar-la, possibilitat de recurs davant els tribunals...).

Podem recordar les paraules que va dir en 2016 José María Lassalle, secretari d'Estat d'Agenda Digital del govern de Rajoy: No vais a ganar. No podéis ganar al Estado. No lo dudes. El PSOE juega a lo mismo. Es dirigia a Ferran Mascarell, delegat de la Generalitat de Catalunya a Madrid. Les elits socials, econòmiques i mediàtiques madrilenyes mai no permetran que ningú s'escape. No toleraran que l’aportació fiscal de Catalunya, País Valencià i Illes Balears minve. Sense el nostre dèficit fiscal, l’Estat espanyol trontollaria. Els catalans intenten almenys millorar la situació. Els valencians... Compromís ja ha renunciat a demanar un tracte fiscal singular per al nostre país. En tot cas, ¿el PSOE posarà en perill l’aportació fiscal dels nostres territoris a les arques generals de l’Estat? Vol mantenir-se al poder, però l'assumpte català pot provocar moltes vies d'aigua en el govern i posar en perill la legislatura, igualment complicada sense el suport de Junts i ERC. ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?, es titula el film de Manuel Gómez Pereira. ¿Per què li diuen solidaritat quan volen dir mentalitat extractiva i colonialista?

Recuperar la credibilitat

Culpar de tots els mals l'estranger i acollir-se a creences identitàries i mites inventats —obviant els veritables culpables de la injustícia, ço és, els privilegiats de l'establishment— són estratègies que han mostrat la seua eficàcia moltes vegades al llarg de la història. La irracionalitat sempre ha estat present a la conducta humana. El discurs d’odi que naix en les zones deprimides també respon a la insatisfacció dels desfavorits, que se senten oblidats pels partits tradicionals i les institucions, i a l'enuig de gent que té la convicció de pertànyer a la perifèria del món. Tot plegat genera la irracionalitat, l'odi i el rebuig a les polítiques de gènere, la multiculturalitat, les accions per a frenar el canvi climàtic, la laïcitat, la normalització de les llengües minoritzades... A falta de programes polítics sòlids, l'extrema dreta hispana embolcalla els seus missatges amb la bandera monàrquica i la catalanofòbia. Això explica que Vox i altres formacions feixistes obtinguen els millors resultats electorals en zones benestants i en col·legis electorals propers a seus de funcionaris uniformats, però també, i ben significativament, en els barris populars i marginals. ¿Com és frena tot això? La resposta és difícil. Potser recuperant la credibilitat de les propostes polítiques d'esquerres.

L'humor de Miquel Ferreres

Móns paral·lels

És una sort viure a Xàtiva, bé que l'envaïsquen periòdiques ones d'alta temperatura, cosa que s'ha esdevingut tota la vida durant els mesos de juliol i agost. Hom passeja per carrers i places de la nostra ciutat, entra en negocis o seu en una terrassa i troba que la vida segueix el seu curs. La quotidianitat desmenteix la vida que narren els mitjans. Pel que es veu hi ha dues realitats paral·leles: una que fa niu a casa nostra i altra que pul·lula pels mitjans i les xarxes. S'ha de fer notar que els grans mitjans generalistes tenen les oficines centrals a Madrid. Per tant, molta vida política narrada és purament madrilenya. Ara bé, això no lleva que s'estiga desenvolupant un autèntic intent d'enderrocar el govern d'esquerres. En l'operació participen els partits de la dreta reaccionària, llurs mitjans afins i la cúpula judicial. Bocins de la realitat centralista s'escolen en cercles d'amics i familiars, però els xativins i les xativines del carrer tenen altres preocupacions: la carestia de la vida, com arribar a final de mes... Qui s'ho pot permetre pensa en vacances a la platja, Bixquert o qualsevol lloc. Juliol i agost haurien de ser mesos per a oblidar la política.

Al Cap i Casal també hi ha batalles —el conflicte lingüístic, per exemple— que no solen alterar el pols vital dels xativins. El català té des dels seus orígens dos dialectes constitutius: l’oriental i l’occidental. Aquesta diversitat és el rerefons de moltes polèmiques sobre la denominació de la nostra llengua. Hom creu que això només passa al País Valencià. ¡Falsa creença! Recorde un viatge meu a Noruega, on també hi ha controvèrsies lingüístiques. La geopolítica ha dividit en tres idiomes, danès, suec i noruec, parlars que haurien de ser dialectes d’una llengua germànica comuna hereva del nòrdic antic, que tenia, durant el segle X, un dialecte oriental, parlat a Suècia i Dinamarca, i un occidental, parlat a Noruega, Islàndia, Grenlàndia, les Illes Fèroe i les Illes Shetland (l’islandès oral conserva molts trets d’aquell nòrdic antic). El noruec és similar, per tant, a les llengües dels altres països escandinaus. Els parlants de noruec, suec i danès s’entenen molt bé entre ells. Els tres idiomes s'utilitzen en la comunicació entre habitants d’Escandinàvia.

¡Altra prova que totes les llengües del món tenen dialectes! Fins al segle XIX, el danès havia estat la koiné escrita de Noruega. Però els nacionalistes, que reclamaven la independència del país —unit a Dinamarca, durant 436 anys, i a Suècia, fins a 1905—, van iniciar la controvèrsia. Reclamaven una llengua nacional noruega diferenciada del danès. Tanmateix, els seus intents topaven amb una realitat: la majoria dels noruecs parlava danès —empeltat, això sí, de trets dialectals autòctons. Alguns lingüistes van proposar un idioma nou, basat en els dialectes de les zones rurals i més diferenciat del danès. Sorgiren dos estàndards i dues ortografies alternatives que han acabat denominant-se bokmål i nynorsk (el bokmål és hegemònic i més afí al danès; el nynorsk és la llengua creada amb pretensions de purisme nacionalista). Durant un temps, les institucions oficials intentaren fondre bokmål i nynorsk en una llengua comuna, el samnorsk, però el caos ortogràfic aconsellà d'abandonar la idea. I encara hi ha més propostes minoritàries: la norma riksmål, pràcticament idèntica al danès, i l’høgnorsk, més "purista" que el nynorsk.

Una minoria pretén elevar a estàndard el col·loquial parlat a les barraques. A València, alguns volen el mateix. Ara bé, com que els noruecs viuen en latituds fredes, la sang mai no ha arribat al riu. A l’escola s’imparteixen tant el bokmål como el nynorsk, tot i que el 86% de la població fa servir el bokmål com a llengua escrita quotidiana. La Radiotelevisió Noruega emet programes en bokmål i nynorsk, i totes les institucions oficials tenen obligació d’admetre les dues varietats. El bokmål s’utilitza al 92% de les publicacions (llibres, premsa escrita...). Finalment, cal dir que gran part dels noruecs sap parlar altres llengües. Anglès, alemany i francès són considerats els principals idiomes estrangers. Els estudiants universitaris poden utilitzar qualsevol d’aquests a l’hora de presentar les seues tesis. (Els dialectes ugrofinesos sami, parlats especialment al nord, també són oficials.) Mentrestant, el conseller José Antonio Rovira veu incompatibles el català bokmål i els dialectes que es parlen a l’Horta. Sort que la vida continua al marge dels polítics.

(publicat a Levante-EMV, el 27/07/2024)

Després de la batalla

Sobre la guerra cultural, ja he reflexionat en alguna ocasió. Uns dels antídots més efectius amb què comptaven els treballadors per a combatre les rentades de cervell que intentaven els amos, en temps de la meua joventut, eren la consciència i la cultura de classe. Ambdues descansaven sobre valors, com la solidaritat, que van permetre la conquesta de nombroses millores socials. L'oligarquia va descobrir que podia triomfar en la lluita de classes amb una estratègia incruenta, la guerra cultural, el combat contra els valors de la classe treballadora. Tota la dreta hi està immersa. Enfrontar les persones empobrides amb gent encara més desesperançada li dóna vots. L'acollida d'immigrants menors no acompanyats ha estat l'excusa de Vox per a trencar les aliances de govern en cinc comunitats autònomes —en la nostra, per exemple. En fi, ¡a l'enemic que se'n va, pont de plata! Això sí, el fins ara vicepresident i conseller Vicente Barrera ha tingut un any per a dinamitar la política cultural del Botànic. Ha escapçat l'IVAM, el Centre del Carme i l'institut Valencià de Cultura. Ha retirat ajudes públiques a entitats defensores de la unitat de la llengua.

Els efectes de la destrossa decretada per Barrera s'anaven a sentir a Xàtiva. S'han modificat els criteris que regien el funcionament del Circuit Valencià Cultural, una eina que facilitava l'accés dels municipis al teatre, la dansa, la música... El nou model lleva autonomia als ajuntaments. Per exigències de Vox, la Generalitat no ha volgut commemorar el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés, el gran poeta que mantingué vincles estrets amb la nostra ciutat. Hi ha casos concrets que el públic desconeix. Al País Valencià, tenim un dels millors grups europeus de música antiga, Capella de Ministrers, dirigit per Carles Magraner. Aquesta formació, que els melòmans xativins han escoltat sovint, ha obtingut dues vegades els prestigiosos ICMA (Premis Internacionals de Música Clàssica), considerats els "Grammy" europeus de la música culta, amb els discos Quattrocento (2018) i El collar de la paloma (2023). CdM, un dels representants més excelsos de la cultura valenciana en tot el món, és altra víctima del conseller Barrera i els seus.

Des que es va crear, la Fundació Capella de Ministrers tenia la seu social en un espai cedit per la Biblioteca Valenciana. Doncs bé, la fundació ha estat expulsada del monestir de Sant Miquel dels Reis, s'ha prohibit que s'hi celebre un dels esdeveniments més interessants del curs musical, el Festival Renaixement, i s'han retirat les ajudes econòmiques al grup. I centrant-nos a Xàtiva, la Fundació Raimon i Annalisa i el Centre Raimon d'Activitats Culturals (CRAC), institucions que haurien de tenir seu a casa nostra, a l'antic monestir de Santa Clara, tenen compromès el seu futur. L'Ajuntament de Xàtiva adquirí el conjunt monàstic a un banc, però els diners necessaris per a la rehabilitació havien d'anar a compte de la Generalitat i la Diputació. Vicente Barrera era màxim responsable de la conselleria competent en matèria de restauració de béns patrimonials, la qual cosa ens mena a la pregunta del milió: ¿el canvi de titular posarà punt final a la barbàrie? Encara més: ¿revertirà la política cultural a la situació anterior? Ho dubte. José Antonio Rovira, conseller d'Educació, del PP, practica sense complexos el mateix desgavell educatiu i lingüístic.

No seran derogades ni la llei de llibertat educativa ni la llei de concòrdia. Crec que no canviarà res. Mazón tenia l'excusa perfecta per a les decisions extremes: Eso es cosa de Barrera. Ara ja no hi haurà coartada. ¡Tant li és! La guerra contra la cultura dels valencians no s'aturarà. Ens trobem voltats per territoris culturalment molt potents. Les inversions per a promoure la cultura castellana —i la seua variant andalusa— no tenen límits; és l'oficial de l’Estat —i d'una part de les nostres comarques. El govern valencià, que hauria de defendre la nostra identitat cultural, en perill de desaparició, ha decidit dedicar els esforços a encimbellar allò que ja està a bastament exaltat. Afortunadament es manté cert nivell de resistència. A Xàtiva, posem per cas, no ha deixat de celebrar-se el centenari de Vicent Andrés Estellés. La pistola se saca pa disparar. El que la saca pa enseñarla es un parguela, deia un personatge de la sèrie Callejeros. Abascal ha tret la pistola. Parafrasejant Juan Goytisolo, veurem com queda el paisatge després de la batalla.

(publicat a Levante-EMV, el 13/07/2024)

Notícia sorprenent sobre Sant Domènec

Fa quinze dies es publicava una notícia desconcertant: l'antic convent de Sant Domènec havia entrat en la llista roja que elabora Hispania Nostra amb béns patrimonials en perill. Després d'assimilar el primer impacte, tocava reflexionar sobre l'assumpte. Primerament cal preguntar-se què és Hispania Nostra i com funciona. És una associació sense ànim de lucre, declarada d'utilitat pública, que es dedica a defendre, salvaguardar i posar en valor el patrimoni cultural i natural espanyol. A més, Hispania Nostra és la delegada d'Europa Nostra en Espanya. El seu organigrama és molt cridaner. Trobem al seu comitè d'honor el bo i millor de la reialesa i l'aristocràcia: la reina, el duc d'Alba, el marqués de Santa Cruz... (També sobta que Pilar de Borbón i Plácido Domingo hagen estat presidents d'Europa Nostra entre 2010 i 2020.) Tot això és, supose, mer protocol. La junta directiva d'Hispania Nostra, que consta d'una comissió permanent (de què formen part la presidenta, el vicepresident i tresorer, el secretari i la directora general) i disset vocals, compta amb experts excel·lents —també els hi ha a l'equip tècnic i el conjunt de delegacions territorials.

Les delegades al País Valencià són Raquel Álvarez Valdeita i Carmen Pérez García, catedràtica de la Universitat Politècnica de València i antiga directora de l'Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals. ¿Com entra a la llista roja un element en perill? Per denúncia d'associacions o particulars, que han d'omplir una fitxa i enviar documentació complementària. Un comitè científic avalua la conveniència d'incloure en la llista l'element objecte de denúncia. Ha d'estar amenaçat per un risc greu de destrucció, desaparició o pèrdua irreversible dels seus valors patrimonials. ¿És el cas de Sant Domènec? Crec que no. Part del monument està restaurat i viu. A l'antiga església se celebren actes de tota mena: congressos, conferències, concerts... El claustre i l'aula capitular serviren d'espais expositius per a les antològiques d'Andreu Alfaro o Rafael Armengol. Els titulars periodístics del passat dia 12 es prestaven a l'equívoc. Calia llegir els subtítols. Només han entrat en la llista roja el refectori i les ales nord, est i oest del claustre. Alguns sentiran la temptació de donar-li tota la culpa a l'Ajuntament de Xàtiva. S'equivoquen.

En realitat fou l'Ajuntament qui inicià la recuperació del conjunt de Sant Domènec, declarant-lo d'utilitat pública i expropiant-lo en 1981. Un any després, seria declarat BIC. A partir de llavors, es desenrunà i s’iniciaren els primers estudis per a la seua rehabilitació. És evident que aquesta s'hauria de completar, però dir que les parts pendents estan en risc greu de desaparició sembla una mica massa. D'altra banda, com ja s'ha dit moltes vegades, l'Ajuntament no té disponibilitats pressupostàries per a rehabilitar tot el patrimoni degradat (banys àrabs, ermites de Sant Antoni i el Puig, antiga estació, Santa Clara, Sant Domènec, etc.). Sense ajuda dels governs central i autonòmic, no pot fer front a les despeses exorbitants que calen. De fet, Hispania Nostra preveu per al procediment d'avaluació de béns patrimonials en risc, en el caso de bienes protegidos por la legislación de Patrimonio Cultural, solicitud de información al organismo competente de la Comunidad Autónoma correspondiente. Però la Conselleria de Cultura deu estar pesant figues.

Els responsables municipals han d'ordenar, això sí, actuacions que costen poc de dur a terme: netejar espais, eliminar brossa, reparar desperfectes —els del tendal que protegeix l'ala nord del claustre de Sant Domènec, posem per cas—, resguardar les restes arqueològiques... També han de fer gestions insistents davant les administracions estatal i autonòmica, estar atents als anuncis d'ajudes publicats als butlletins oficials, sol·licitar les subvencions dins de termini, cerciorar-se que la documentació requerida està completa... No seria admissible que es perderen ajudes per defectes de forma en les sol·licituds o presentacions fora de termini. En fi, les coses no s'han de prendre per l’ansa que crema. La sorprenent inclusió de Sant Domènec en la llista roja ha de ser un revulsiu; la rehabilitació completa del conjunt conventual porta una dècada d'endarreriment. Ara bé, seria lamentable que alguns aprofiten l'assumpte per a donar la matraca i fer propaganda negativa de la ciutat. ¡Amb les temperatures més altes de tot el planeta ja en tenim prou!

(publicat a Levante-EMV, el 05/07/2024)