El fenomen de les migracions és tan antic com la humanitat. Centrant-nos en els temps històrics, coneixem nombrosos moviments migratoris provocats per causes variades: canvis climàtics, fams, fugides de conflictes bèl·lics, persecució religiosa... Convé no confondre les migracions amb les conquestes militars, impulsades per l'afany imperialista de domini, o per altres motius econòmics, polítics o religiosos. El cas és que, entre migracions i conquestes, tots tenim al nostre ADN petjades d'ancestres llunyans que arribaren a casa nostra des de llocs remots. Els hispans han estat pobles d'emigrants i exiliats des de fa segles. Hi hagué emigració a Amèrica, després de la conquesta i fins a dates ben recents. (No debades els argentins anomenen gallecs els espanyols.) Uns fugien de la pobresa. Altres havien d'exiliar-se per a evitar la repressió política. En 1939, vora 500.000 republicans (soldats vençuts i col·lectius de població civil) hagueren de travessar els Pirineus, marxar al nord d'Àfrica o emigrar a Amèrica, com a conseqüència dels últims episodis de la Guerra Civil. I tothom haurà sentit parlar també dels xiquets de la guerra.
Però encara hi hauria una nova diàspora durant la dictadura. El pla d'estabilització econòmica de 1959 provocà la sortida massiva de treballadors cap a l'Europa industrialitzada, cap a Alemanya, Suïssa, França, el Regne Unit, Països Baixos, Bèlgica... Alguns emigrants optaren per països sud-americans com Veneçuela, Xile, Argentina... S'ha dit que la centúria passada fou "el segle dels absents". Quasi dos milions d'espanyols nodriren durant els seixanta la denominada emigració econòmica. No hauria de ser difícil d'entendre que els immigrants d'avui —inclosos xiquets no acompanyats— arriben a casa nostra impel·lits pels mateixos motius que obligaren els nostres pares i avis a marxar a l'estranger. Però tornem a les migracions antigues. El món ha canviat molt des del final del feudalisme. A poc a poc, les comunitats polítiques embrionàries es van constituir en estats moderns. Va sorgir el concepte de ciutadania. Es promulgà la Declaració Universal de Drets Humans. Per tant, caldria preguntar-se si existeix un dret a emigrar. D'acord amb l'establert per la Declaració Universal, pot semblar que sí, però la cosa no està tan clara.
Segons l'article 13 de la DUDH, «1. Tota persona té dret a circular lliurement i a elegir la seua residència en el territori d'un Estat. 2. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i a tornar.» Com veiem, la Declaració Universal només reconeix els drets a sortir de qualsevol país i a tornar-hi, i els drets a circular lliurement i a fixar la residència en el territori d'un estat, però no en el de tots i cadascun dels existents. Fa l'efecte que els redactors de l'article pensaven en l'Antic Règim, en les deportacions forçoses de Stalin o en l'apartheid. Els estats democràtics reconeixen la llibertat ambulatòria a l'interior del seu territori. En la pràctica, però, la legislació internacional no reconeix el dret a migrar, és a dir, a entrar en un país procedent d'un altre. Té la seua lògica; l'existència d'un dret a migrar implicaria que els estats no tindrien autoritat per a controlar llurs fronteres, ni per a restringir l'entrada generalitzada de gent en llurs territoris, cosa que implicaria la pèrdua d'un dels elements fonamentals de la seua sobirania. Encara més: l'entrada de qualsevol en un país democràtic posaria en perill la seua democràcia.
En certa ocasió, Jorge Verstrynge va dir açò: La frontera abierta es la muerte de la democracia. Una frontera es aquello que nos permite decidir nuestro destino. Si no hay frontera, nuestro destino lo puede decidir cualquiera. (Convé advertir que controlar la frontera no vol dir tancar-la hermèticament, sinó vigilar qui la depassa.) Ara bé, encara que no existisca un dret a emigrar, hauria d'estar reconegut internacionalment el "dret de fuga". Cal admetre que la mobilitat entre fronteres mereix ser considerada en certs casos com un dret humà que protegeix altres drets —el de subsistència, per exemple. La mobilitat internacional motivada per la urgència de fugir de la pobresa extrema mereix protecció. Permetre que el "fugitiu" accedisca a països on puga satisfer les seues necessitats més bàsiques donaria un nou significat al "dret de fuga". L'expressió no remetria a la irreductible individualitat de l'emigrant, sinó a l'abandó d'unes condicions de vida constrenyedores, que dificulten la supervivència (pobresa, fam, desastres ambientals i persecucions polítiques, religioses o ètniques), i al dret d'escapar en cerca d'una qualitat de vida millor.
Però encara hi hauria una nova diàspora durant la dictadura. El pla d'estabilització econòmica de 1959 provocà la sortida massiva de treballadors cap a l'Europa industrialitzada, cap a Alemanya, Suïssa, França, el Regne Unit, Països Baixos, Bèlgica... Alguns emigrants optaren per països sud-americans com Veneçuela, Xile, Argentina... S'ha dit que la centúria passada fou "el segle dels absents". Quasi dos milions d'espanyols nodriren durant els seixanta la denominada emigració econòmica. No hauria de ser difícil d'entendre que els immigrants d'avui —inclosos xiquets no acompanyats— arriben a casa nostra impel·lits pels mateixos motius que obligaren els nostres pares i avis a marxar a l'estranger. Però tornem a les migracions antigues. El món ha canviat molt des del final del feudalisme. A poc a poc, les comunitats polítiques embrionàries es van constituir en estats moderns. Va sorgir el concepte de ciutadania. Es promulgà la Declaració Universal de Drets Humans. Per tant, caldria preguntar-se si existeix un dret a emigrar. D'acord amb l'establert per la Declaració Universal, pot semblar que sí, però la cosa no està tan clara.
Segons l'article 13 de la DUDH, «1. Tota persona té dret a circular lliurement i a elegir la seua residència en el territori d'un Estat. 2. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i a tornar.» Com veiem, la Declaració Universal només reconeix els drets a sortir de qualsevol país i a tornar-hi, i els drets a circular lliurement i a fixar la residència en el territori d'un estat, però no en el de tots i cadascun dels existents. Fa l'efecte que els redactors de l'article pensaven en l'Antic Règim, en les deportacions forçoses de Stalin o en l'apartheid. Els estats democràtics reconeixen la llibertat ambulatòria a l'interior del seu territori. En la pràctica, però, la legislació internacional no reconeix el dret a migrar, és a dir, a entrar en un país procedent d'un altre. Té la seua lògica; l'existència d'un dret a migrar implicaria que els estats no tindrien autoritat per a controlar llurs fronteres, ni per a restringir l'entrada generalitzada de gent en llurs territoris, cosa que implicaria la pèrdua d'un dels elements fonamentals de la seua sobirania. Encara més: l'entrada de qualsevol en un país democràtic posaria en perill la seua democràcia.
En certa ocasió, Jorge Verstrynge va dir açò: La frontera abierta es la muerte de la democracia. Una frontera es aquello que nos permite decidir nuestro destino. Si no hay frontera, nuestro destino lo puede decidir cualquiera. (Convé advertir que controlar la frontera no vol dir tancar-la hermèticament, sinó vigilar qui la depassa.) Ara bé, encara que no existisca un dret a emigrar, hauria d'estar reconegut internacionalment el "dret de fuga". Cal admetre que la mobilitat entre fronteres mereix ser considerada en certs casos com un dret humà que protegeix altres drets —el de subsistència, per exemple. La mobilitat internacional motivada per la urgència de fugir de la pobresa extrema mereix protecció. Permetre que el "fugitiu" accedisca a països on puga satisfer les seues necessitats més bàsiques donaria un nou significat al "dret de fuga". L'expressió no remetria a la irreductible individualitat de l'emigrant, sinó a l'abandó d'unes condicions de vida constrenyedores, que dificulten la supervivència (pobresa, fam, desastres ambientals i persecucions polítiques, religioses o ètniques), i al dret d'escapar en cerca d'una qualitat de vida millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada