Se'n va el patró dels indignats

Motu proprio

El 29 de novembre de 1268, moria Climent IV a Viterbo. Acabades les exèquies papals, començà una llarguíssima seu vacant. Les deliberacions per a elegir nou pontífex s’eixamplaren 34 mesos, fins a l’any 1271. El col·legi cardenalici estava dividit entre els partidaris de la casa d’Anjou i els seus detractors. A finals de 1269, els magistrats de Viterbo decidiren de tancar els porprats al palau papal, llevar-los el sostre de la sala de deliberacions —perquè l’Esperit Sant els pogués il·luminar millor— i restringir-los l’aliment a pa i aigua. A causa d'aquestes i altres pressions, els electors acordaren cedir llurs facultats en una comissió que prengué una decisió de compromís; elegí papa l’ardiaca Tebaldo Visconti, que calgué ordenar sacerdot i bisbe abans de la seua coronació papal. Visconti adoptà el nom de Gregori X. El nou pontífex decidí d’aprovar, durant el segon Concili de Lió (1274),  la constitució apostòlica Ubi periculum, que establia les estrictes normes que havien de regir els conclaus a partir de llavors, inspirades en les mesures preses pels magistrats de Viterbo (els cardenals electors han d'estar tancats i no poden comunicar-se amb l'exterior). Adrià V les abolí en 1276, però Celestí V, que tampoc no era cardenal en el moment de la seua elecció, restablí la constitució. Doncs bé, l'encara papa Benet XVI acaba de promulgar un motu proprio (document breu per a regular una qüestió concreta) a fi d’agilitzar la celebració del conclau en què s’ha d’elegir el pròxim papa.
 

La presumpció d’innocència

Des que es va destapar l’assumpte Bárcenas, nombrosos representants de la dreta política i mediàtica s’han afartat de reivindicar la presumpció d’innocència. Oye, habrá que respetar la presunción de inocencia. Si no, ¿en qué clase de país vivimos?, li he sentit dir al director de La Razón. Paco Marhuenda oblida que la dreta tampoc no sol respectar la presumpció d’innocència dels seus adversaris polítics. Recordem, posem per cas, la campanya d’assetjament que patí el socialista Demetrio Madrid, després de guanyar les primeres eleccions autonòmiques en Castella i Lleó. L’acusaven d’haver infringit la legislació laboral en la seua empresa. Dimití del seu càrrec en 1986. Tres anys després, els tribunals l’absolgueren de totes les acusacions. El PSOE ja no tornaria a recuperar la Junta de Castella i Lleó. En fi, deixant a banda aquestes històries passades, el senyor Marhuenda, que és doctor en dret i periodista, no deu ignorar que la presumpció d’innocència és d’escassa aplicació al món de la política; aquest principi s’aplica al dret penal i pot ser contrarestat pels indicis de delicte i les corresponents mesures cautelars.

La presumpció d’innocència fou una conquesta de les revolucions liberals (mai no s’havia aplicat al sistema penal inquisitiu del règim absolutista). Els primers a reivindicar-lo foren Hobbes, Montesquieu, Beccaria... Aquest principi garanteix la llibertat i evita els abusos. En el sistema inquisitiu d'orígens medievals, la mera denúncia contra una persona, recolzada per dos testimonis del denunciant, era prou per a detenir el denunciat. En aquest model d’encausament s’invertia la màxima actori incumbit probatio, cosa que tenia com a conseqüència, fins i tot quan no hi havia proves suficients, la privació de llibertat dels acusats. La forma inquisitiva de processament criminal fou un dels pilars de la ideologia absolutista. Entre els seus atributs personals, el sobirà absolut comptava amb el poder de castigar (i aquest poder incloïa la facultat de decretar presó extraprocessal per als incriminats). Per tant, el monarca i els seus representants disposaven arbitràriament de la llibertat dels seus súbdits, sense necessitat de cap judici. El principi de presumpció d’innocència acabà amb aquesta indefensió total.



Beccaria, en la seua obra capital, Dels delictes i les penes, estableix que un home no pot ser anomenat reu abans de la sentència d’un jutge. Salta a la vista que tot açò té poc a veure amb els polítics de les actuals democràcies. En l’activitat política regeix un principi distint: el de responsabilitat, que el governant ha d’exercir fins i tot quan és innocent. Generalment, la responsabilitat política se substancia amb la dimissió. Podem recordar altra història antiga. En maig de 1974, el llavors canceller alemany Willy Brandt presentà la dimissió. S’havia descobert que un assistent seu, Günter Guillaume, era espia de l’Stasi (servei d'espionatge de l’Alemanya de l’Est). Willy Brandt era innocent; desconeixia totalment les activitats de Guillaume. Així i tot, només tardà quinze dies a dimitir. Recentment, s'han produït dimissions de ministres al Regne Unit i Alemanya. En canvi, a la pell de brau no dimiteix ningú. Fa pocs dies, vaig sentir una frase de Jordi Évole que em va fer molta gràcia: «Dimitir no és un nom rus.»

Paral·lelismes

Una persona ben estimada es jubila el dia 28. Va rebre la notificació administrativa fa un mes. I resulta que, per una d’aqueixes casualitats de la vida, el papa Benet XVI també es jubila el mateix dia. Acaba febrer, per tant, amb una barreja curiosa de jubilacions, jubileus, alegries, enyors i cobejances. El mot “jubilació” prové del substantiu llatí jubilatio, derivat a la seua vegada del verb jubilāre (fer crits d'alegria). Aquests mots llatins es creuaren amb la veu hebrea yōbēl (corn de carner amb què s’anunciava l’any jubilar al poble hebreu) i va sorgir la paraula jubilaeus (jubileu). En definitiva, totes aquestes expressions remeten a joia, goig. Els hebreus donaven bots d’alegria cada cinquanta anys, quan arribava el jubileu. El papa de Roma deu estar content de jubilar-se —almenys, això sembla indicar el seu somriure de felicitat. I segons les consideracions etimològiques que s’acaben de fer, els treballadors de tots els gremis també han de fer crits d’exultació —júbilo en castellà— quan es jubilen. (En llatí vulgar, jūbĭlum significa cant o esgarip d’alegria). ¿Està justificada, tanta joia? Depèn. Cada persona és un món.

La dona a qui dedique aquesta columna, ensenyant, experimenta emocions ambivalents: percep el seu retir com un alliberament del treball —molt pesant a certes edats—, però sent que fugen la joventut i la maduresa perdudes. És curiós: nombrosos funcionaris sospiren per arribar a temps de demanar el retir anticipat amb plenitud de drets passius —temen que canvien les condicions de jubilació a causa de la crisi—, però conec emèrits que continuen acudint al seu antic centre de treball. De tota manera, no tots els jubilats enyoren la feina. Als àmbits laborals sovintegen les fílies i les fòbies. Al Vaticà, posem per cas, algunes eminències reverendíssimes deuen sentir una alegria continguda. Les rivalitats i les enemistats ferotges serpentegen com els rius per les estances vaticanes. Són difícils de veure; s’amaguen sota la porpra i els gestos de caritat fraterna, o sota magnífiques pintures de Bernardino di Betto, Michelangelo i Raffaello. Però tothom sap com s’escampa el goig quan una persona menystinguda està a punt de tocar el dos; perdre de vista aquell que hom no suporta proporciona a molts intensos i secrets gaudis.

Jo puc imaginar alguns cardenals brindant per la marxa de Benet XVI, però la funcionària que estime no necessita imaginar res. Un col·lega de feina li va dir amb somrís murri: «Quan et jubiles, jo compraré les botelles de cava.» Això sí, al col·lectiu funcionarial és costum d’amagar aquestes misèries amb un àpat de comiat, un diploma i un rellotge. I quan es tracta de docents, l’ajuntament de Xàtiva se sol sumar a l’adéu (l’alcalde regala l’escut d’argent de la ciutat als professors emèrits). En canvi, el papa dimissionari serà acomiadat per una multitud de fidels que acudirà a rebre la benedicció urbi et orbi després de l’àngelus. ¿Com han reaccionat els “capelletes” locals en conèixer la renúncia de Ratzinger? Tot i sentir-se orfes, han aplaudit d’allò més la decisió. Per contra, el cristians progressistes es miren les coses amb distanciament. La seua indiferència té una lògica esclafant: sempre han dit que l’existència del Vaticà és motiu d’escàndol; sostenen que la Cúria Romana està molt allunyada dels pobres de la terra.

La reacció dels capelletes no té, però, cap lògica, perquè són capaços de dir alhora una cosa i la contrària. Quan l’anterior pontífex Joan Pau II donava mostres d’una enorme decrepitud, se suscità la polèmica: ¿havia de dimitir, Wojtyła? Sa Santedat tallà la controvèrsia; volia apurar el calze fins a l’última gota. Els capelletes no gosaren contradir-lo. La professora de religió del meu institut exclamava, quan se li recordava que un ancià disminuït no pot assumir un càrrec de la màxima responsabilitat: «¿Renunciar el papa? ¡Ni pensar-ho!» Avui, quan li preguntes a un pietós com és que Ratzinger ha dimitit, et respondrà: «¡Ha pres una decisió molt responsable! Ha fet el millor per a l’Església. Governar la barca de Pere exigeix vigor i pols ferm.» Per la seua banda, la mestra que es retira —en ple jubileu extraordinari concedit per Benet XVI a la Seu xativina— també ha pres una bona decisió; les feines ben fetes requereixen vigor. (I bregar amb gent desagradosa, una punteta de mala llet que ella no té.) En fi, l’Esperit Sant, que domina el paral·lelisme, el símil i altres figures de l’ars poetica, ha il·luminat tothom. Amén. Al·leluia.

(publicat a Levante-EMV, el 23/02/2013)

Renúncia papal

 

 

 

Extrema gravetat

Quan destacats portaveus de la dreta política i mediàtica afirmen que Rajoy és una persona honrada que no està en política per a enriquir-se, no s’està dient una falsedat absoluta. Es tracta d’un problema d’escassa consciència d’haver obrat malament. Entre els electors també està molt estesa la pràctica de manejar diners negres. Açò no és Escandinàvia ni l’Europa central. Hi ha una infinitat d’empreses, fins i tot d’organismes o institucions oficials, que tenen una caixa A i una caixa B. La fiscalia està investigant si el vicepresident de la CEOE, Arturo Fernández, ha estat pagant en negre una part del salari dels seus treballadors. I tothom haurà passat alguna vegada per l’experiència de sentir que un professional fa, a l’hora de cobrar, la pregunta ritual: «¿Vol factura o no?» Veus autoritzades afirmen que l’economia submergida d’Espanya se situa entre el 20 i el 25% del PIB. En fi, ens podríem remetre a la Bíblia: «Qui estiga lliure de pecat que llance la primera pedra.» ¿Què fa especialment greu, per tant, el cas Bárcenas? No és una única raó, són moltes. Tenim, en primer lloc, el període de temps durant el qual s’han produït els fets: onze anys. Durant aquest temps, hem sentit freqüentment com els peperos acusaven de corrupció els altres partits i proclamaven constantment la seua honradesa (de manera temerària, perquè comunitats autònomes governades per ells, com el País Valencià, Balears o Madrid, estaven infestades de corruptes). D’altra banda està l’origen dels diners negres amb què es pagaven els sobresous, procedents amb tota probabilitat d’empreses adjudicatàries d’obres i serveis públics. Si això fos cert, s’haurien pogut cometre delictes de suborn i prevaricació. Finalment, totes les irregularitats haurien estat perpetrades per gent que ha ocupat i ocupa la cúpula del PP i els seients del govern central en diferents etapes (afecten el mateix president de l’executiu). I tot això amb el rerefons de la crisi econòmica, els sis milions d’aturats, la fallida d'empreses, la manca de crèdits i les polítiques de retalls. Tota aquesta conjunció de factors donen una extrema gravetat a l’assumpte, perquè qui hauria de donar exemple no l’ha donat. Els afectats haurien d’assumir, per tant, responsabilitats polítiques. Altrament, la degradació del sistema democràtic sembla inevitable, i podríem assistir a l’adveniment d’algun “salvador” populista.

Més papistes que el papa

Al si del catolicisme de base hi ha tres sectors clarament diferenciats: el dels capelletes, el dels cristians progressistes i el dels indiferents. A l’hora de la veritat, només els dos primers grups juguen algun paper rellevant a la vida eclesial. Això sí, guanyen per golejada els capelletes, perquè formen part de l’estructura institucional. Constitueixen l’esglaó més baix de la piràmide eclesial. Als capelletes els encanta de repetir, mancats de qualsevol esperit crític, les consignes de dalt. Amb la seua actitud d’exagerar tot allò que diu la jerarquia, acaben sent més papistes que el papa. Quan Wojtyła va dir, posem per cas, que exerciria el seu ministeri fins a la mort, els capelletes afirmaven amb total seriositat que un papa no pot contradir mai els designis de Déu. Ara, quan Ratzinger ha anunciat la seua renúncia, els capelletes diuen que el pontífex ha pres una decisió encertada i responsable. Amb aquesta actitud d’escoltar només “la veu del seu amo”, no és estrany que la piràmide vaja estretint-se per la base de manera gradual. Al final, l’host de Crist corre el perill de tenir més generals, caps i oficials que soldats rasos.
 

La Nit Estellés

Dia de la llengua

Sempre se’n surten

L’altre dia, dèiem que el senyor Esteban González Pons té molt clara la diferència entre veritat moral i veritat judicial. ¿Quina veritat judicial s’amaga a la caixa B del PP? ¡Que el partit no ha comès cap delicte! Només hi ha delicte fiscal quan hom defrauda a Hisenda una quantitat superior als 120.000 euros. A més, els delictes fiscals prescriuen als cinc anys. Haver estat cobrant fins a 2008 diners negres sols seria una immoralitat. Però les immoralitats són assumpte de la consciència personal de cadascú. Com que els nostres polítics solen tenir una consciència moral molt laxa, resulta utòpic pensar que la cúpula pepera vaja a donar mostres de penediment. «¿Hi haurà almenys conseqüències polítiques?», es preguntaran molts. No crec. Fins ara, l’actitud dels dirigents peperos involucrats en casos d’immoralitat, o de presumpte delicte, no conviden a l’optimisme. Han passat per situacions molt difícils, però sempre se n’han sabut sortir. Tenim nombrosos precedents. Recordem unes antigues converses telefòniques de Zaplana amb el regidor Palop: Pídele más dinero. Necesito cambiarme el coche. Quiero comprarme un Astra de dieciséis válvulas. Com que la justícia va declarar que aquella xerrada s’havia enregistrat sense orde judicial expressa, els càrrecs contra Zaplana es van arxivar. Llavors, quedà patent l’escassa moralitat del personatge: sense tallar-se un pèl, es va presentar a les eleccions. És més: les institucions valencianes estan plenes de polítics que, sobre estar imputats en diverses causes judicials, s’han presentat a les eleccions i han obtingut el vot majoritari dels electors. La qual cosa demostra que molts ciutadans de peu tampoc no tenen una consciència moral molt fina.

Premis de narrativa i poesia



Canviar alguna cosa perquè no canvie res

—Després d’autoritzar-lo a modificar el logotip, ara va i presenta la renúncia.

—No passa res. El vinyater és prescindible; l’important és la vinya.

—Tens raó. Això sí, advertim bé el colom; hem de vigilar a qui donem les claus de la tanca. En allò fonamental, les coses han de seguir igual.

Paper i telèfon

Ahir, el president de la CEOE, Joan Rosell, es va quedar a gust. Referint-se als funcionaris, va dir açò: «Seria més barat enviar-los a casa amb un subsidi que tenir-los gastant paper i telèfon, i creant lleis. Això té un cost tremend. Hi ha greix pertot arreu. Sobren uns 300.000 o 400.000 empleats públics.» Qualsevol persona de trellat pensarà: «¿Més parats encara? ¡Si ja n’hi ha sis milions!» Però el senyor Rosell ho tenia tot ben pensat: «No utilitzem més l’INE [Institut Nacional d’Estadística] ni l’EPA [Enquesta de Població Activa]. L’EPA dels sis milions d’aturats no respon a la veritat. Per a saber el nombre d’aturats és millor anar al registre, a les persones que s’hi apunten.» Tanmateix, l’EPA és considerada internacionalment com la millor radiografia del mercat laboral. En Espanya, la realitza trimestralment l’INE. Uns enquestadors especialitzats criden per telèfon a unes 65.000 llars —la qual cosa equival a enquestar unes 200.000 persones— per a conèixer l’estructura i l’evolució del mercat estatal de treball. Per les seues característiques, els seus resultats són més complets que els proporcionats pel SEPE (Servicio Público de Empleo Estatal). No sols faciliten informació sobre les persones desocupades, sinó també sobre les ocupades, les inactives...

Que la desocupació reflectida a l’EPA supere la de l’atur registrat, obeeix fonamentalment a dues raons. En primer lloc, no tots els inscrits com a demandants de treball en una oficina pública es consideren aturats; s’exclouen de l’atur registrat, per exemple, els estudiants menors de 25 anys o les persones que demanden treballs de curta duració o de jornada reduïda. (Una part d’aqueixes persones, que compleixen els criteris de l’Organització Internacional del Treball per a ser considerats parats —estar desocupat, buscar activament ocupació i estar disponible per a treballar— són detectats per l’EPA.) A més, no tots els aturats de l’EPA busquen treball a través de les oficines públiques d’ocupació; poden recórrer a altres mètodes. De fet, l’amplitud de la diferència entre l’atur registrat i les dades de l’EPA suggereix un augment dels desanimats, d’aquells que, tot i declarar que estan buscant treball activament, no confien a trobar-lo i pràcticament renuncien a la cerca a través de les oficines d’ocupació. El senyor Rosell deu saber tot açò. Llavors, ¿per què vol augmentar el número d’aturats amb 400.000 nous desocupats?

La patronal no dóna puntada sense fil. El president de la CEOE ha proposat minijobs per a joves, «encara que siguen d’una hora». També ha demanat que s’autoritzen salaris per davall dels nivells de conveni. ¿Voldrà que els treballadors entren al túnel del temps, que el país retrocedisca al segle XV? En fi, hom podria pensar que Rosell es guia pel principi de “contra pitjor, millor”. Per altra banda, el cap dels empresaris ha malparlat dels empleats públics sense tenir presents alguns matisos. A Xàtiva, posem per cas, hi ha moltíssims funcionaris: professors, bombers, policies, metges, carters, infermers, jutges... Totes aquestes persones presten serveis públics essencials. Molts d’aquests funcionaris col·laboren en el benestar comú; es deixen part de les seues nòmines al comerç local, paguen les taxes i els arbitris municipals. Per tant, amb mesures com les propugnades per Rosell, Xàtiva, una ciutat de serveis, patiria un veritable cataclisme econòmic. Damunt, el cap de la patronal insinua que els empleats públics no fan brot de feina. La realitat és ben distinta: hi ha funcionaris que no paren. Tothom ho pot comprovar.

Dies enrere, posem per cas, mon pare va haver d’ingressar a l’hospital Lluís Alcanyís. Durant moltes hores, vaig presenciar l’atrafegament constant al servei d’urgències. El personal sanitari no tenia un moment de descans. Quan em permetien d’entrar a la sala d’observació, per tal d’estar uns minuts amb el meu progenitor, podia veure el moviment i la dedicació contínua als malalts: medicació, control de monitors, trasllats... Després de rebre les primeres cures, mon pare fou enviat a la sisena planta. Com li vaig fer companyia en diferents moments, poguí comprovar que el treball del personal de planta també era incessant. Cal destacar, a més, el tracte humà i afectuós dispensat per les persones —metges, infermers, auxiliars i zeladors— de tots els torns. Les dones que netejaven mon pare, sobre tenir els dies comptats a la feina —la Generalitat va a privatitzar alguns serveis hospitalaris—, no perdien la calidesa de tracte amb el malalt. I clar, en llegir les declaracions estrambòtiques de Joan Rosell, em pregunte: ¿Seran aquestes les persones que cal enviar a casa amb un subsidi, perquè no gasten paper i telèfon?

(publicat a Levante-EMV, el 09/02/2013)

Dret i moral

Assistim, aquests dies, a moltes disquisicions sobre moralitat. La moral, la justícia i la política només van unides idealment. En la pràctica, caminen separades. La moral es relaciona amb els valors i ateny primordialment l’esfera individual; el dret pertany, en canvi, al camp social. La moral és el territori de l’“hauria de ser”; el dret, el de l’“ha de ser”. L’especificitat de la moral rau a la voluntarietat del compliment de les seues regles i, per tant, a la pluralitat de les seues manifestacions. En canvi, el món jurídic protegeix els seus mandats amb l’amenaça de la sanció externa. Les lleis són coercitives; la moral és sobretot assumpte personal de cadascú —l’única sanció que pot rebre una infracció moral és el remordiment de consciència. Naturalment, la infracció de determinades pautes morals socialment acceptades pot implicar també reaccions de reprovació, però no sanció penal. (Només hi haurà càstig si dites pautes estan recollides per l’ordenament jurídic.) Per això, el vicesecretari general d’Estudis i Programes del PP, Esteban González Pons, ha assenyalat, en saber que la Fiscalia General està disposada a investigar el cas Bárcenas, que eso nos debe tranquilizar a todos, porque de las investigaciones de la Fiscalía siempre sale la verdad absoluta, por lo menos la verdad judicial. En altres paraules: el senyor Pons sí que té molt clara la diferència entre veritat moral i veritat judicial. I de les seues paraules es desprèn que, per a ell, l’única veritat absoluta és la judicial.

 

Memorial del bombardeig de Xàtiva