diumenge, 24 de febrer de 2013

Paral·lelismes

Una persona ben estimada es jubila el dia 28. Va rebre la notificació administrativa fa un mes. I resulta que, per una d’aqueixes casualitats de la vida, el papa Benet XVI també es jubila el mateix dia. Acaba febrer, per tant, amb una barreja curiosa de jubilacions, jubileus, alegries, enyors i cobejances. El mot “jubilació” prové del substantiu llatí jubilatio, derivat a la seua vegada del verb jubilāre (fer crits d'alegria). Aquests mots llatins es creuaren amb la veu hebrea yōbēl (corn de carner amb què s’anunciava l’any jubilar al poble hebreu) i va sorgir la paraula jubilaeus (jubileu). En definitiva, totes aquestes expressions remeten a joia, goig. Els hebreus donaven bots d’alegria cada cinquanta anys, quan arribava el jubileu. El papa de Roma deu estar content de jubilar-se —almenys, això sembla indicar el seu somriure de felicitat. I segons les consideracions etimològiques que s’acaben de fer, els treballadors de tots els gremis també han de fer crits d’exultació —júbilo en castellà— quan es jubilen. (En llatí vulgar, jūbĭlum significa cant o esgarip d’alegria). ¿Està justificada, tanta joia? Depèn. Cada persona és un món.

La dona a qui dedique aquesta columna, ensenyant, experimenta emocions ambivalents: percep el seu retir com un alliberament del treball —molt pesant a certes edats—, però sent que fugen la joventut i la maduresa perdudes. És curiós: nombrosos funcionaris sospiren per arribar a temps de demanar el retir anticipat amb plenitud de drets passius —temen que canvien les condicions de jubilació a causa de la crisi—, però conec emèrits que continuen acudint al seu antic centre de treball. De tota manera, no tots els jubilats enyoren la feina. Als àmbits laborals sovintegen les fílies i les fòbies. Al Vaticà, posem per cas, algunes eminències reverendíssimes deuen sentir una alegria continguda. Les rivalitats i les enemistats ferotges serpentegen com els rius per les estances vaticanes. Són difícils de veure; s’amaguen sota la porpra i els gestos de caritat fraterna, o sota magnífiques pintures de Bernardino di Betto, Michelangelo i Raffaello. Però tothom sap com s’escampa el goig quan una persona menystinguda està a punt de tocar el dos; perdre de vista aquell que hom no suporta proporciona a molts intensos i secrets gaudis.


Jo puc imaginar alguns cardenals brindant per la marxa de Benet XVI, però la funcionària que estime no necessita imaginar res. Un col·lega de feina li va dir amb somrís murri: «Quan et jubiles, jo compraré les botelles de cava.» Això sí, al col·lectiu funcionarial és costum d’amagar aquestes misèries amb un àpat de comiat, un diploma i un rellotge. I quan es tracta de docents, l’ajuntament de Xàtiva se sol sumar a l’adéu (l’alcalde regala l’escut d’argent de la ciutat als professors emèrits). En canvi, el papa dimissionari serà acomiadat per una multitud de fidels que acudirà a rebre la benedicció urbi et orbi després de l’àngelus. ¿Com han reaccionat els “capelletes” locals en conèixer la renúncia de Ratzinger? Tot i sentir-se orfes, han aplaudit d’allò més la decisió. Per contra, el cristians progressistes es miren les coses amb distanciament. La seua indiferència té una lògica esclafant: sempre han dit que l’existència del Vaticà és motiu d’escàndol; sostenen que la Cúria Romana està molt allunyada dels pobres de la terra.

La reacció dels capelletes no té, però, cap lògica, perquè són capaços de dir alhora una cosa i la contrària. Quan l’anterior pontífex Joan Pau II donava mostres d’una enorme decrepitud, se suscità la polèmica: ¿havia de dimitir, Wojtyła? Sa Santedat tallà la controvèrsia; volia apurar el calze fins a l’última gota. Els capelletes no gosaren contradir-lo. La professora de religió del meu institut exclamava, quan se li recordava que un ancià disminuït no pot assumir un càrrec de la màxima responsabilitat: «¿Renunciar el papa? ¡Ni pensar-ho!» Avui, quan li preguntes a un pietós com és que Ratzinger ha dimitit, et respondrà: «¡Ha pres una decisió molt responsable! Ha fet el millor per a l’Església. Governar la barca de Pere exigeix vigor i pols ferm.» Per la seua banda, la mestra que es retira —en ple jubileu extraordinari concedit per Benet XVI a la Seu xativina— també ha pres una bona decisió; les feines ben fetes requereixen vigor. (I bregar amb gent desagradosa, una punteta de mala llet que ella no té.) En fi, l’Esperit Sant, que domina el paral·lelisme, el símil i altres figures de l’ars poetica, ha il·luminat tothom. Amén. Al·leluia.

(publicat a Levante-EMV, el 23/02/2013)