dijous, 21 de febrer de 2013

Extrema gravetat

Quan destacats portaveus de la dreta política i mediàtica afirmen que Rajoy és una persona honrada que no està en política per a enriquir-se, no s’està dient una falsedat absoluta. Es tracta d’un problema d’escassa consciència d’haver obrat malament. Entre els electors també està molt estesa la pràctica de manejar diners negres. Açò no és Escandinàvia ni l’Europa central. Hi ha una infinitat d’empreses, fins i tot d’organismes o institucions oficials, que tenen una caixa A i una caixa B. La fiscalia està investigant si el vicepresident de la CEOE, Arturo Fernández, ha estat pagant en negre una part del salari dels seus treballadors. I tothom haurà passat alguna vegada per l’experiència de sentir que un professional fa, a l’hora de cobrar, la pregunta ritual: «¿Vol factura o no?» Veus autoritzades afirmen que l’economia submergida d’Espanya se situa entre el 20 i el 25% del PIB. En fi, ens podríem remetre a la Bíblia: «Qui estiga lliure de pecat que llance la primera pedra.» ¿Què fa especialment greu, per tant, el cas Bárcenas? No és una única raó, són moltes. Tenim, en primer lloc, el període de temps durant el qual s’han produït els fets: onze anys. Durant aquest temps, hem sentit freqüentment com els peperos acusaven de corrupció els altres partits i proclamaven constantment la seua honradesa (de manera temerària, perquè comunitats autònomes governades per ells, com el País Valencià, Balears o Madrid, estaven infestades de corruptes). D’altra banda està l’origen dels diners negres amb què es pagaven els sobresous, procedents amb tota probabilitat d’empreses adjudicatàries d’obres i serveis públics. Si això fos cert, s’haurien pogut cometre delictes de suborn i prevaricació. Finalment, totes les irregularitats haurien estat perpetrades per gent que ha ocupat i ocupa la cúpula del PP i els seients del govern central en diferents etapes (afecten el mateix president de l’executiu). I tot això amb el rerefons de la crisi econòmica, els sis milions d’aturats, la fallida d'empreses, la manca de crèdits i les polítiques de retalls. Tota aquesta conjunció de factors donen una extrema gravetat a l’assumpte, perquè qui hauria de donar exemple no l’ha donat. Els afectats haurien d’assumir, per tant, responsabilitats polítiques. Altrament, la degradació del sistema democràtic sembla inevitable, i podríem assistir a l’adveniment d’algun “salvador” populista.