La presumpció d’innocència

Des que es va destapar l’assumpte Bárcenas, nombrosos representants de la dreta política i mediàtica s’han afartat de reivindicar la presumpció d’innocència. Oye, habrá que respetar la presunción de inocencia. Si no, ¿en qué clase de país vivimos?, li he sentit dir al director de La Razón. Paco Marhuenda oblida que la dreta tampoc no sol respectar la presumpció d’innocència dels seus adversaris polítics. Recordem, posem per cas, la campanya d’assetjament que patí el socialista Demetrio Madrid, després de guanyar les primeres eleccions autonòmiques en Castella i Lleó. L’acusaven d’haver infringit la legislació laboral en la seua empresa. Dimití del seu càrrec en 1986. Tres anys després, els tribunals l’absolgueren de totes les acusacions. El PSOE ja no tornaria a recuperar la Junta de Castella i Lleó. En fi, deixant a banda aquestes històries passades, el senyor Marhuenda, que és doctor en dret i periodista, no deu ignorar que la presumpció d’innocència és d’escassa aplicació al món de la política; aquest principi s’aplica al dret penal i pot ser contrarestat pels indicis de delicte i les corresponents mesures cautelars.

La presumpció d’innocència fou una conquesta de les revolucions liberals (mai no s’havia aplicat al sistema penal inquisitiu del règim absolutista). Els primers a reivindicar-lo foren Hobbes, Montesquieu, Beccaria... Aquest principi garanteix la llibertat i evita els abusos. En el sistema inquisitiu d'orígens medievals, la mera denúncia contra una persona, recolzada per dos testimonis del denunciant, era prou per a detenir el denunciat. En aquest model d’encausament s’invertia la màxima actori incumbit probatio, cosa que tenia com a conseqüència, fins i tot quan no hi havia proves suficients, la privació de llibertat dels acusats. La forma inquisitiva de processament criminal fou un dels pilars de la ideologia absolutista. Entre els seus atributs personals, el sobirà absolut comptava amb el poder de castigar (i aquest poder incloïa la facultat de decretar presó extraprocessal per als incriminats). Per tant, el monarca i els seus representants disposaven arbitràriament de la llibertat dels seus súbdits, sense necessitat de cap judici. El principi de presumpció d’innocència acabà amb aquesta indefensió total.



Beccaria, en la seua obra capital, Dels delictes i les penes, estableix que un home no pot ser anomenat reu abans de la sentència d’un jutge. Salta a la vista que tot açò té poc a veure amb els polítics de les actuals democràcies. En l’activitat política regeix un principi distint: el de responsabilitat, que el governant ha d’exercir fins i tot quan és innocent. Generalment, la responsabilitat política se substancia amb la dimissió. Podem recordar altra història antiga. En maig de 1974, el llavors canceller alemany Willy Brandt presentà la dimissió. S’havia descobert que un assistent seu, Günter Guillaume, era espia de l’Stasi (servei d'espionatge de l’Alemanya de l’Est). Willy Brandt era innocent; desconeixia totalment les activitats de Guillaume. Així i tot, només tardà quinze dies a dimitir. Recentment, s'han produït dimissions de ministres al Regne Unit i Alemanya. En canvi, a la pell de brau no dimiteix ningú. Fa pocs dies, vaig sentir una frase de Jordi Évole que em va fer molta gràcia: «Dimitir no és un nom rus.»