La Pasqua i la Pasquetta

Més d'una vegada, he marxat de viatge durant els dies de Setmana Santa i Pasqua. Sovint, la meua destinació ha estat Itàlia. El país dels Apenins és encisador. Conec quasi totes les seues regions meridionals: el Laci, la Campània, la Pulla, la Basilicata... Del passat vint-i-set de març, diumenge de Pasqua, al quatre d'abril, Pasqua de Sant Vicent, vaig sojornar a Sicília. L'illa és una barreja de sons, olors, gustos, visions i emocions inoblidables. Sovint, els seus habitants diuen: Ma io non sono italiano, sono siciliano. No s'equivoquen massa; Sicília és un món a part. Encara diria més: és un món a part que amaga diversos mons al seu interior. Vaig arribar a l'hotel de Catània diumenge de Resurrecció per la vesprada. Hi havia molta animació als carrers i les places de la ciutat, perquè la gent no havia de matinejar l'endemà, dia de la Pasquetta. Aquesta duplicitat de festius, Pasqua i Pasquetta, recorda molt els vincles històrics que lliguen Sicília amb el País Valencià. El dilluns següent, em vaig dirigir cap al volcà actiu més gran d'Europa, l'Etna (en sicilià el Gibellu, la Muntanya), omnipresent a l'illa, sobretot en la seua meitat oriental.

Ascendir pels seus vessants és una experiència difícil d'oblidar, sobretot si acompanya l'oratge. El matí de la meua ascensió lluïa un sol magnífic. Després d'aquesta cita ineludible, vaig iniciar un tour per les províncies illenques (Messina, Catània, Siracusa, Ragusa, Enna, Caltanisetta, Agrigent, Palerm i Trapani), un itinerari jalonat per nombroses fites: Taormina, Catània, Piazza Armerina, Siracusa, Noto, Ragusa, Gela, Agrigent, Palazzo Adriano, Prizzi, Corleone, Palerm, Monreale, Segesta, Erice. El periple em permeté de submergir-me en el barroc de les províncies de Catània i Ragusa, en les restes arqueològiques de l'antiguitat grecoromana, disperses per tota l'illa, i en l'arquitectura sincrètica normanda, amb influències àrabs, bizantines i nord-europees. L'Etna i bona part del llegat històric sicilià estan inscrits a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Vaig descobrir les petjades de la presència catalanoaragonesa a l'antic Regne de Sicília. Em vaig endinsar en els barris més populars de Catània, Siracusa i Palerm, i en espais on conviuen magnífics edificis barrocs i decrèpits palaus que a males penes es mantenen dempeus.

La primavera era esplèndida. A la rodalia de Taormina, la vegetació —palmeres, tarongers, llimeres— creixia exuberant. (Els terrenys volcànics de la contrada són molt fèrtils; les neus perpètues de l'Etna garanteixen abundor d'aigua.) De camí a Piazza Armerina, per a visitar la sumptuosa vil·la romana del Casale, els camps de cereals exhibien un verd intens. En Agrigent o Segesta era possible de fotografiar temples i teatres antics voltats d'una intensa floració. Sovintejaven les vinyes i les oliveres. (Ja sabia que el vi i l'oli de Sicília tenen molta nomenada.) Vaig tastar la magnífica gastronomia local: els arangini a Catània, el risotto alla pescatora en Ortígia (illa que acull el nucli històric de Siracusa), els spaghetti alle vongole en Ragusa, el cous cous di pesce alla trapanese en Erice... També vaig gaudir amb les diverses especialitats de la rebosteria autòctona: el cannolo, la cassata, la cassatella... (Tots aquests dolços estan fets de ricotta, el formatge típic de Sicília.) La bullícia regnava als mercats de Palerm: la Vucciria i Ballaró. Ben a prop del primer està l'antiga església de Santa Eulalia dei Catalani, on s'instal·là un temps l'artista Miquel Barceló. (L'edifici, que mostra a la façana l'escut de Barcelona, alberga actualment la seu de l'Institut Cervantes.)

Vaig experimentar múltiples emocions. El Teatre antic de Siracusa, el Temple de la Concòrdia d'Agrigent o la Capella Palatina del Palau Reial de Palerm són aquella classe de monuments que et deixen bocabadat. Als carrers i la plaça major d'una població de la Sicília profunda, Palazzo Adriano, pròxima a Prizzi i Corleone, es pot rememorar la pel·lícula Nuovo Cinema Paradiso, de Giuseppe Tornatore; la vila fou escenari del rodatge. A Palerm, em vaig allotjar al fastuós i decadent Grand Hotel et Des Palmes, lloc en què Wagner acabà d'escriure la seua última òpera, Parsifal, i on el gàngster Lucky Luciano convocà una reunió, celebrada l'1 d'octubre de 1955, en què les màfies de les dues vores de l'Atlàntic segellaren la seua aliança. També vaig reviure la penúltima escena d'El Padrino III, la mort de Mary, filla de Michael Corleone, a les escales del Teatro Massimo de Palerm. La meua dona i jo pujarem pels vint-i-set esglaons d'aquesta escala de llegenda cinematogràfica, per assistir a la representació de Lucia di Lammermoor, òpera de Donizetti. En resum: he viscut una Pasqua, una Pasquetta i unes vacances memorables.

(publicat a Levante-EMV, el 16/04/2016)

¿No és moment per a parlar de República?

Demà se celebra el vuitanta-cinc aniversari de la proclamació de la II República. En juny de 2014, a causa de l'abdicació de l'anterior rei, part de la ciutadania i dels partits polítics reclamà la convocatòria d’un referèndum per a decidir la forma de l’Estat, monàrquica o republicana. Avui, l'assumpte sembla oblidat. Ara mateix, la màxima preocupació dels líders polítics és la formació del nou govern o la convocatòria de noves eleccions generals. I tanmateix, mai no ha estat tan desacreditada la monarquia com aquests dies. Farem un repàs. El trencament dels tabús monàrquics començà quan Juan Carlos mostrà símptomes de no entendre bé quin havia de ser el seu paper, el seu comportament públic i privat. El seu famós ¿por què no te callas? en la cimera de caps d'estat iberoamericans, les fugides, les infidelitats conjugals, els misteris sobre la seua fortuna, la ruptura de la convivència amb la seua esposa i les caceres d'elefants en època de crisi minaren la seua credibilitat. Altres afers de la família reial, com ara els delictes comesos presumptament per Iñaki Urdangarín amb la possible anuència de l'esposa i el sogre, la falta de transparència de la casa reial i els dubtes sobre la salut i les facultats mentals de Juan Carlos, amenaçaven la supervivència de la institució monàrquica.

Com que la crisi política també amenaçava la permanència del sistema tradicional de partits, l'anterior inquilí de la Sarsuela hagué d'abdicar. Semblava que el nou monarca, Felipe VI, havia retornat la popularitat a la monarquia, però els correus electrònics enviats per ell i la seua esposa, quan eren prínceps, a l'empresari López Madrid posen en qüestió l'altura moral dels reis. L'empresari havia carregat 34.807 euros en la seua black de Caja Madrid. La Fiscalía demana per a ell any i mig de presó per apropiació indeguda. Això no obstant, rebé l'estima i el recolzament de Letizia, que li envià un missatge afectuós: Te escribí cuando salió el artículo de lo de las tarjetas en la mierda de LOC y ya sabes lo que pienso Javier. Sabemos quién eres, sabes quiénes somos. Nos conocemos, nos queremos, nos respetamos. Lo demás, merde. Un beso compi yogui (miss you!!!). López Madrid contestà així: Os lo agradezco mucho. En el futuro extremaré el cuidado, vivimos en un país muy difícil y sere aun más consciente de mi conducta. Felipe tercerejava en la conversa: ¡Y tanto! Me uno al chat, pero prefiero tener un rato para charlar sin intermediación electrónica ni telefónica. Comemos mañana? Abrazo. Quedava patent l'absència de sensibilitat social de Letizia i Felipe.

Ja coneixem, doncs, la "qualitat" humana d'uns personatges que, segons els mitjans de comunicació, havien millorat moltíssim la imatge de la monarquia espanyola. I faltava la tia Pilar. Gràcies a la filtració dels "Papers de Panamà", hem pogut saber que la Infanta Pilar de Borbón mantingué en Panamà, durant quaranta anys, una societat offshore que podria haver servit per amagar diners tèrbols o evadir imposts. ¿Necessitava la infanta, amb formació d'infermera, una offshore radicada en un paradís fiscal? La disolució de la societat opaca el dia en què s'anuncià l'abdicació de Juan Carlos és el detall més cridaner de l'assumpte. Si el rei emèrit no hi tingués res a veure, molt difícilment s'hagués donat tanta coincidència. Juan Carlos guanya 100.000 euros menys a l'any que quan estava en actiu. La disolució de la societat offshore sona a intent d'evitar qualsevol escàndol posterior que esguités la Corona. I és evident que la família reial deixà un rastre tan comprometedor perquè no devia esperar-se cap filtració. Es demostra de nou que monarquia i burgesia enriquida —sovint ennoblida pels monarques— sempre van del bracet. Tot açò brindava una magnífica oportunitat per a reclamar l'adveniment d'una república de la cultura, el progrés, la igualtat, la tolerància, el benestar i la justícia social, una república confederal respectuosa amb el dret d'autodeterminació dels pobles.

Ja ho he dit en alguna ocasió: parlar de monarquia moderna és una entelèquia; monarquia és a modernitat com l'aladre de rella al tractor. Els líders de l'esquerra estan dedicats, però, a altres assumptes. El projecte de reforma constitucional del PSOE deixa fora del debat el manteniment o la supressió de la monarquia. Dies enrere, Pablo Iglesias deia que Felipe de Borbón li havia causat bona impressiò, que és una persona molt preparada i amb carisma. Tendría muchas posibilidades de ganar unas elecciones a la Jefatura del Estado, afegí. En fi, la inclinació d'alguns a diluir els temes polèmics, en pro de la transversalitat, proporciona frases ocurrents i molt gracioses.

Moolaadé

L'Associació d'Amics de la Costera inicia el seu cicle de Cinema de Primevera 2016, amb pel·lícules en versió original subtitulades en valencià. El proper divendres 15 d'abril, a les 22.00 h, al Centre Cívic La Ferroviària (Plaça de l'Espanyoleto de Xàtiva), es projectarà el film Moolaadé. Es recorda que l'entrada és gratuïta. S'adjunta sinopsi i tràiler.

Moolaadé
Any: 2004
País: Senegal
Director: Ousmane Sembene

Actors: Fatoumata Caulibaly, Maïmouna Helene Diarra, Salimata Traoré

En un llogaret del Senegal entren en conflicte la tradició i la racionalitat a causa de la projectada ablació d'unes xiquetes. La decidida oposició de Collé (notable actuació de Fatoumata Coulibaly) ofereix protecció (moolaadé) a les xiquetes davant del consell d'ancians del poble. Ousmane Sembene, reconeguda màxima figura del cinema africà, aconsegueix als seus 80 anys, una pel·lícula fluïda, de notable bellesa, humor i sensibilitat, molt elogiada per la crítica, que no abandona mai la seua tesi contrària a aquest cruel atavisme.

Comunicat 2016 de la Coordinadora "Salvem el Puig"

Un any més ens apleguem ací, al Puig. Ho fem en unes circumstàncies que res tenen a veure amb les d'anteriors edicions. Per primera vegada des de fa molts anys, tenim noves autoritats locals. Els partits que formen el govern municipal de Xàtiva han proclamat el seu compromís amb la salvaguarda del nostre patrimoni històric i artístic. Els seus representants es troben presents entre nosaltres, presidits per l'alcalde, Roger Cerdà. Acabem d'escoltar les seues paraules. Ha reafirmat la seua voluntat de protegir el nostre llegat cultural. Li ho agraïm sincerament. Alhora, però, advertim que els membres de la Coordinadora "Salvem el Puig" tenim l'obligació de mantenir-nos vigilants. Hem d'estar per damunt de conjuntures polítiques. No volem que ningú ens torne a acusar de partidisme. Volem, senzillament, que es complete la rehabilitació de l'ermita del Puig. Aquest és l'objectiu que ens congrega avui.

Les persones que participem en la romeria sabem que no s’ha de baixar la guàrdia. Pugem fins a l'ermita perquè volem conservar el llegat dels nostres avantpassats. Ningú no s’ha d’estranyar de veure’ns ací junts, tots els anys, reafirmant el nostre compromís cívic i solidari. Ho fem des de 1996, any en què va nàixer la Coordinadora, que agrupa gent i col·lectius preocupats pel futur d’un edifici singular, referent del territori on conflueixen les comarques de la Costera i la Ribera Alta. L’amenaça de ruïna imminent va mobilitzar la ciutadania, perquè la conservació del patrimoni cultural i l’estudi de la història figuren entre els principis més bàsics de qualsevol societat democràtica i avançada. Contemplar la pèrdua d’un element patrimonial sense actuar-hi era una cosa impensable. En 2010, començaren les obres de restauració. Celebràrem des d’aquest turó que les autoritats locals de l'època hagueren decidit, finalment, complir amb el seu deure legal, tal i com estableix la Llei del Patrimoni Cultural Valencià.

La tenacitat que any rere any ens empenyia a pujar fins ací, sense que el desànim, les acusacions o les desafeccions ens aturaren, havia aconseguit per fi que la rehabilitació del temple comencés a ser una realitat. Donarem la benvinguda a la decisió. Vam recordar l’allau d’articles d’opinió, d’estudis, de texts literaris, de manifestacions artístiques que havia generat la campanya "Salvem el Puig". Decidírem d’oblidar els aspectes més negatius del passat i disposar-nos a encarar el futur. Els treballs de restauració encara no estaven completats. S'havia estabilitzat l'edifici, que ja no corria perill de col·lapse. Les plementeries, que encara tenien un passar en 1998 (any de realització dels estudis previs), es trobaven en estat de ruïna absoluta en 2010. Havia estat precisa, per tant, la seua reconstrucció. Havia calgut alleugerir les voltes de càrregues i escombraries. Havia calgut dissenyar un nou sistema de coberta atirantada per a resoldre les enormes empentes sobre els murs, donada l’absència de contraforts, d’impossible emplaçament. La consolidació de l’estructura de l’edifici estava, per tant, assegurada.

Finalment la nostra insistència havia sortit efecte; els murs i les voltes del temple ja no corrien perill. D’això es tractava. Aquest aconseguiment no havia vingut, però, plogut del cel. Sense la pressió ciutadana, els polítics que ens governaven haurien mirat cap a altre costat. Havia quedat perfectament justificada, en definitiva, la utilitat de la nostra tenacitat cívica i la nostra exigència de recuperar l’ermita del Puig, un monument valuosíssim. ¿Tenia sentit continuar pujant al Puig? Està clar que sí. Els membres de la Plataforma i les persones que participem en les romeries hauríem desitjat que, a partir de 2010, la restauració hagués tingut una seguida, una empenta decidida. Però les obres van portar, de nou, un rumb erràtic. De fet, la restauració de l’edifici està aturada. Malgrat els avanços aconseguits, el camí de la recuperació encara no ha arribat al final. Encara cal restaurar elements escultòrics i pictòrics, com ara la imatge de Crist a la tercera crugia, la imatge de Sant Cristòfol al brancal dret del presbiteri i xicotets motius florals, i restituir les decoracions ceràmiques. S'han de recuperar les dependències annexes. S'han de tapar totes les obertures (portes, finestres). Queda, en definitiva, molta feina.

Tant de bo, en pròximes romeries ja no calga reivindicar res. Desitgem que els pelegrinatges al Puig esdevinguen una simple tradició. Demananem una vegada més la conclusió d’unes obres que ja han durat massa. Acollim, per tant, amb esperança, les paraules acabdes de pronunciar per l'alcalde. Els ací presents som —no cap dubte— la millor representació dels poetes, els novel·listes, els estudiosos i les persones planes que entenen i estimen el caràcter mític i sagrat del Puig. Els amants del tossal i l’ermita que el corona, resistint a males penes, com un baluard, l’empenta de les pluges, les tempestes i la desídia, estem il·lusionats amb els nous vents polítics que bufen sobre la comarca. En prendre possessió de llurs càrrecs, els nous governants van prometre treballar per la justícia, el progrés i la cultura del país. Els ciutadans esperem no ser defraudats novament. Volem que tossal i ermita continuen formant part del nostre paisatge, que continuen dibuixant l’horitzó amb el mateix perfil que mostraren sempre al llarg dels segles.

Volem preservar la nostra riquesa paisatgística i arquitectònica. Ansiegem que no calga reivindicar més la restauració definitiva del temple. Ja ho hem dit en múltiples ocasions: no ens preocupa saber qui s’emportarà les medalles; només volem poder entrar a l’ermita com més aviat millor. Desitgem també que ho puguen fer les pròximes generacions. També cal demandar a les autoritats que reflexiones sobre el destí que s'haja de donar a l’edifici. Caldria compaginar, en acabar la seua restauració, els hipotètics usos religiosos amb els usos cívics. En tot cas, només l’ús garantirà la pervivència d’un dels nostres monuments medievals més emblemàtics. Els promotors de "Salvem el Puig" i la gent preocupada per la salvaguarda del nostre patrimoni històric i artístic haurem d’estudiar idees, fer propostes (es podrien crear al Puig un centre de interpretació, una aula de la natura). Cal evitar que es repetisca l'abandó.

Tots els presents sabem que el país travessa per moments difícils. La crisi no pot ser excusa perquè les autoritats locals ajornen indefinidament la conclusió de les obres. No hem de defallir; hem de seguir pujant al Puig, per a demanar que es reanuden les obres. I seguirem pujant fins a veure totalment enllestida la rehabilitació de l’edifici. Haurem de continuar camejant per aquesta ruta d’art, història, natura i llegendes per tal de garantir la seua permanència. La presència de totes i de tots vosaltres ens dóna forces per a seguir vindicant el futur d'aquesta joia arquitectònica del segle XIV. Desitjaríem que, abans d'acabar l'actual període municipal, ens tornem a reunir i vejam l’ermita resplendent i definitivament recuperada per al gaudi ciutadà.

I acabarem el manifest d’enguany apel·lant a la bona voluntat dels nous governants de Xàtiva, d'esquerres i valencianistes, a llur compromís, a llur capacitat d’escoltar la veu dels ciutadans... Defenseu els nostres valors culturals. ¡Salvem el Puig!

Xàtiva, ermita del Puig, 10 d'abril de 2016

Associació d'Amics de la Costera

Associació Cultural La Sénia de Lloc Nou d'En Fenollet

Centre Excursionista de Xàtiva

Gent de la Torre d'En Lloris

Associació Cultural 9 d'octubre del Genovés

Jornades dedicades al turisme

XXI Romeria al Puig

Un any més, la plataforma “Salvem el Puig” convoca la romeria a la mítica muntanya. Els participants reivindicaran la definitiva restauració de l'ermita gòtica del segle XIV que l’encimbella. Com ja és tradicional, recolzen la iniciativa les següents entitats: Associació d'Amics de la Costera, Associació la Sènia, de Lloc Nou d'en Fenollet, el Centre Excursionista de Xàtiva, la parròquia de Sant Pere de Xàtiva, l'Associació Cultural 9 d'Octubre, del Genovés, i Gent de la Torre d’en Lloris. El camí de reivindicacions seguit fins ara, des de fa vint-i-un anys, no ha estat estèril; el compromís ciutadà aconseguí de pressionar les autoritats. Aquestes van actuar finalment. S'ha impedit, per tant, la desfeta d'un símbol del nostre patrimoni artístic i cultural. En aquests moments la major part de l’edifici sembla consolidada. Però la marxa anual al Puig manté tot el seu sentit. Ara cal demanar que el monument siga recuperat en els seus elements arquitectònics i artístics més específics per a poder gaudir així de la seua bellesa.

La Romeria 2016 se celebrara el diumenge 10 d’abril (3r diumenge de Pasqua). Els xativins que vulguen marxar a peu fins al Puig es concentraran a les 9.00 h a la Plaça de Bous. Qui ho faça en cotxe hi ha d'arribar per la carretera de la Torre. Als peus del turó es trobaran les marxes que arriben del Genovés, Lloc Nou i la Torre d’en Lloris. Es repartiran les canyes tradicionals que faciliten la pujada i la baixada. L'ascensió començarà a les 9.30. Estarà acompanyada pels sons del tabalet i la dolçaina. Cal portar esmorzar. Dalt del turó, es repartirà mistela i mona de Pasqua. Com sempre, es llegirà el manifest oficial que enguany estarà a càrrec de l'Associació Amics de la Costera.

Ciutats intel·ligents i lentes

Cittaslow (ciutat lenta) és un moviment fundat en Itàlia en octubre de 1999. S'inspira en l'organització Slow Food (menjar lent), que havia creat al Piemont Carlo Petrini, per a combatre la proliferació del fast food. Els restaurants adscrits al moviment pretenen preservar les cuines culturals fent servir les plantes, les llavors i els animals domèstics associats a cada tradició, i fomenten els conreus autòctons dins de cada ecoregió. Aquesta iniciativa sucità el sorgiment d'un Slow Movement més ample, que compta amb més de 83.000 membres en 122 països. Per la seua banda, els principals objectius de Cittaslow són millorar la qualitat de vida a les ciutats, ressistir-se a llur homogeneïtzació i americanització, celebrar i recolzar la diversitat cultural i la idiosincràsia de cada indret, i conservar el seu patrimoni històric i artístic. Com l'Slow Food International, les ciutats lentes s'han difós fora d'Itàlia. En 2006 ja existien xarxes en Alemannya, Noruega i Regne Unit. Diverses ciutats de la Península han obtingut també l'acreditació Cittaslow: Alcalá la Real (Andalusia), Bagur, Pals i Begues (Catalunya), Bigastre (País Valencià), Lequeitio i Munguía (País Basc), Rubielos de Mora (Aragó). El concepte de ciutat lenta ens duu al de ciutat intel·ligent (Smart City).

Es poden difondre les noves tecnologies i els procediments innovadors a ciutats de mida mitjana com Xàtiva. És en aquestes ciutats on es juga el futur de la intel·ligència urbana. No sols la major part de la població urbana viu en aquest tipus de ciutats, sinó que és aquí on les innovacions vinculades al concepte Smart City són més fàcilment aplicables, ja que les ciutats mitjanes no tenen la complexitat de gestió de les grans conurbacions. Quan es parla de ciutat intel·ligent, es fa referència al nou model de ciutat que integra iniciatives orientades a millorar la sostenibilitat mediambiental i econòmica, així com la gestió eficient dels serveis, amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida de les persones que l'habiten i permetre, a llarg termini, la reducció de la despesa pública. Això s’aconsegueix a partir de la innovació en materials, recursos i models emprats. Es busca la màxima integració i connexió entre les infrastructures i els serveis de la ciutat. Per tant, s’utilitza de manera intensiva la tecnologia. Com que els projectes Smart Cities afecten el desenvolupament d’infrastructures i serveis, la transversalitat és la seua característica més distintiva.

S'abasten activitats tant diverses com l’urbanisme, els subministres d'energia i aigua, el transport, la recollida de residus, l’ensenyament, la salut o les TIC, entre d’altres. El sector de les Smart Cities comprèn els següents àmbits d’activitat: Mobilitat urbana, sostenibilitat mediambiental i gestió d’infraestructures, ciutadania, governança i economia, salut i serveis socials. La mobilitat urbana abasta l’accessibilitat, la seguretat i l’eficiència en els sistemes de transport. La sostenibilitat mediambiental i la gestió d’infrastructures engloba els serveis d’estalvi de recursos energètics basats en dissenys innovadors, la gestió eficient dels sistemes energètics dels edificis, les aplicacions intel·ligents o la millora de la xarxa elèctrica i de l’aigua. L’àmbit de ciutadania, governança i economia abasta els serveis associats amb el govern de les ciutats i la seua relació amb la ciutadania, el suport a l’activitat econòmica i la seguretat pública. Finalment, en l’àmbit de la salut i els serveis socials hi trobem els nous models de producció i gestió dels serveis sanitaris i socials, molts d’ells basats en aplicacions TIC, com la telemedicina o la teleassistència.

La denominació Smart City no té massa relació amb noms semblants, com ara smartphone. Els actuals dispositius mòbils tenen una "intel·ligència" tangible; podem fer amb ells infinitat de tasques. En canvi, la intel·ligència de les ciutats està més enfocada a l’estalvi de recursos i la millora de les nostres vides d’una forma no tant palpable. Un clar exemple és el de l’enllumenat. Tot i així hi ha qüestions relacionades, com ara la creació d'un servei Wi-Fi gratuït arreu de la ciutat per part dels ajuntaments. Altre projecte de futur és la promoció dels vehicles elèctrics, amb la instal·lació de la corresponent infrastructura. Ontinyent ja està donant passos cap a la seua transformació en Smart City. M'agradaria que Xàtiva també caminés cap a un model de ciutat intel·ligent i lenta.

Lluny de l'objectiu

A primeries d'any, Fitur i unes jornades locals d'estudi del nostre conjunt històric van portar a l'actualitat el turisme. S'ha d'anar amb compte quan es parla d'aquest assumpte; cal recordar que el turisme té pros i contres; un excés d'activitat turística condueix a la tematització de la ciutat i a l'expulsió dels seus habitants. El casos de Venècia i alguns barris de Barcelona en són bons exemples. Això sí, Xàtiva està lluny d'aquests perills, perquè la seua activitat turística és a hores d'ara insignificant. Durant les esmentades jornades sobre model de ciutat, el professor Josep Sorribes va recordar que una ciutat d'interior com la nostra pot aspirar a una activitat turística que, a tot estirar, aporte un 10% al seu PIB. (Per descomptat, el percentatge és més elevat en altres destinacions, però Xàtiva mai no serà Benidorm, ni falta que fa.) Podrem ponderar millor la importància d'aquesta xifra si mirem que el sector només aporta un 4% al PIB del cap i casal, o si recordem que l'agricultura suposa aproximadament un 5% del PIB local. ¿Pensar en un 10% d'activitat econòmica xativina aportat pel sector turístic és somniar truites? Ara mateix, sí.

Som molt lluny d'aqueix objectiu. I la intervenció del representant d'Adexa en aquelles jornades no convidava a l'optimisme. Ignore si la seua veu era molt representativa dels empresaris locals. Imagine que no; a Adexa li va sortir una escissió ja fa temps. L'activitat turística no es pot limitar a bars, restaurants i hotels. Els especialistes utilitzen sovint la despesa per turista com indicador de l'estat en què es troba el sector. Quan s'analitza la composició de la despesa en zones turístiques capdavanteres, es comprova que les compres constitueixen part important del pastís. Les compres efectuades pels turistes es tradueixen en riquesa i ocupació. En aquest sentit, Xàtiva té un handicap de partida; no compta amb cap oferta que done valor afegit a l'activitat bàsica hostalera —que tampoc no està per a tirar coets. ¿El turista que visita Xàtiva troba alguna cosa més a banda del castell i l'arròs al forn? No. Posaré exemples perquè se m'entenga. A Suïssa, es poden comprar rellotges i navalles Victorinox. (Segons CNNExpansión, els turistes deixen al país helvètic uns ingressos anuals de 35.000 milions de francs.)

Cada contrada té les seues peculiaritats. Qui visita el centre històric de Nàpols pot comprar una figureta de pessebre o de Pulcinella en Via San Gregorio Armeno, carrer cèlebre per les seues tendes d'artesania pessebrística. Brussel·les és famosa per la xocolata i Tintín, i Bruges, per les randes. A Toledo, es poden adquirir imitacions d'armes antigues. A Volterra, ciutat de Toscana, es fabriquen reproduccions de les escultures etrusques que van servir d'inpiració a Giacometti. A San Gimignano hi ha tendes de ceràmica, vins i productes gastronòmics artesanals. En Lugo i Ourense tenen nomenada la ceràmica de Sargadelos o Xunqueira de Espadanedo. Els vins de la Borgonya són magnífics. En fi, països més llunyans també posseeixen els seus atractius. Iran, posem per cas, oferta al visitant una gran varietat de productes: teixits artesanals, catifes, peces de marqueteria, miniatures, caviar... Algú pensarà que pose exemples inabastables. Esmentaré, doncs, un cas més assequible, el d'Allariz, vila gallega d'uns sis mil habitants. La rehabilitació del seu nucli històric es véu recompensat amb el Premi Europeu d'Urbanisme en 1994.

Allariz ofereix un al·licient inesperat als seus visitants: una zona outlet de moda gallega situada en ple nucli antic. Moltes botigues ocupen edificis històrics rehabilitats. L'oportunitat d'adquirir moda gallega a preus excel·lents atrau nombrosos visitants. El Centro de Promoción Económica do Concello de Allariz ha creat la marca Outlet Allariz, que compta amb la seua pròpia pàgina web. A Xàtiva no tenim reclams com els acabats d'esmentar. Tampoc no tenim tot allò que les destinacions turístiques consolidades oferten als seus visitants, a més de museus, monuments i serveis bàsics d'hostaleria i restauració. Cal una plèiade de serveis complementaris: tendes de records i artesania, guies políglotes, oferta d'oci alternatiu i excursions a l'entorn (monumental i natural), material audiovisual i publicacions (postals, guies impreses, llibres de fotos, opuscles divulgatius d'història local), programació d'esdeveniments culturals... L'administració pública s'ha d'ocupar d'una part de l'activitat, però l'altra correspon a la iniciativa privada. I tots, tècnics, representants de les institucions i empresaris, han d'estar coordinats. ¡Una tasca ben àrdua!

(publicat a Levante-EMV, el 02/04/2016)