dissabte, 30 d’abril de 2016

El patrimoni eclesial

Sembla que, en arribar a Xàtiva, el nou abat se sentí aclaparat per l'enormitat de patrimoni que havia d'administrar. Efectivament, la parròquia de Santa Maria posseeix múltiples edificis —i potser també alguns solars o terrenys— repartits per tot Xàtiva. A més a més de quatre esglésies (la Seu, Sant Francesc, Sant Josep i Sant Feliu), la col·legial és titular d'altres immobles destinats a usos, lucratius alguns d'ells, aliens al culte: la rectoria, una casa per a exercicis espirituals i cursos de teologia, establiments hostalers, locals per als júniors, diferents edificis històrics repartits per ciutat vella, com ara el Palau de l'Ardiaca o la casa nadiua de fra Jacint Castañeda... Alguns d'aquests immobles són seus des de temps immemorials. També hi ha, però, els deixats en herència a la parròquia per catòlics fervents i els adquirits. Recorde haver vist fa molts anys —durant la meua època de regidor—, a l'oficina tècnica municipal, un plànol de la ciutat en què estaven marcats els béns de les parròquies i les congregacions religioses.

L'Església era la principal propietària immobiliària de Xàtiva. I cal imaginar que, després de tres o quatre decennis, el número de béns eclesials haurà augmentat. Potser, l'anterior abat es referia a això quan afirmava que havia deixat la parròquia en un estat magnífic. ¡En un magnífic estat patrimonial, perquè les confirmacions, posem per cas, havien davallat dràsticament! En fi, tot açò explica els maldecaps de mossèn Josep Canet. Uns maldecaps relatius. El govern del PP ha empobrit molts ciutadans, però no li passa comptes a l'Església. Encara està exempta de pagar l'IBI, tribut que ens cobren religiosament a tots els altres propietaris de béns immobles. La filial espanyola del Vaticà viu als llimbs fiscals. Però tornem a les cabòries de l'abat. L'Església té massa patrimoni immobiliari pel seu afany abassegador. És més: aprofità la modificació de la Llei Hipotecària impulsada pel govern d'Aznar en 1998 per a immatricular-se milers de béns no registrats. (Recordem el cas de la mesquita de Còrdova, o el de l'ermita del Puig de Xàtiva.)

Revertir la situació dels edificis immatriculats per l'Església és difícil. La campanya a favor de la titularitat pública de la mesquita de Còrdova va desfermar la reacció de molts fidels que hi veien la intenció d'expropiar l'edifici. ¿Expropiar-lo? La legislació tradicional espanyola establia que no calia registrar un lloc sagrat mentre continués obert al culte. L'Església va trencar, per tant, la baralla. Molts edificis religiosos històrics foren bastits gràcies a l'esforç de les comunitats —viles, ciutats— que presidien. (Sense anar massa lluny, la construcció de l'actual col·legiata xativina fou una iniciativa del consell de la ciutat.) En temps més recents, les administracions públiques han destinat grans sumes de diners a restaurar béns eclesials. Es dóna, per tant, una paradoxa: edificis que eren del comú i podien seguir sent-ho —bé que cedits en ús a l'Església— han esdevingut privats. Ignore si el temple xativí de Sant Francesc, que acollia activitats profanes des de la postguerra, haurà estat registrat a nom de la parròquia de Santa Maria.

L'exposició "Lux Mundi", celebrada el 2007, féu necessari el trasllat de la vida parroquial a l'antiga església franciscana. Des de llavors, la Seu sol romandre deserta. (El passat Dia Internacional dels Monuments i Llocs Històrics, estava tancada.) Només s'ompli en certes solemnitats; cal tenir present que avui no hi ha prou feligresia per a omplir tots els temples del nostre país. «Despullar sant Joan per a vestir sant Pere», resa el refrany popular. La conseqüència salta a la vista: l'edifici més emblemàtic de Xàtiva llangueix i agreuja la pèrdua de centralitat del nostre nucli històric. ¡Que bon contenidor cultural hauria estat Sant Francesc! Podria haver albergat, posem per cas, un museu d'art sacre que reunís totes les peces —pintura, escultura, orfebreria— disperses per esglésies de la ciutat i dependències municipals.

A França, l'article 2 de la Llei de separació de les Esglésies i l'Estat estipula el següent: «L'Estat es reserva el dret de confiar gratuïtament els edificis de culte a associacions religioses.» Des de la promulgació de la llei en 1905, els temples gals són de domini públic però poden ser utilitzats per l'Església. En absència d'una llei com la francesa —que el Concordat amb la Santa Seu fa inviable—, caldria demanar almenys que les parròquies històriques xativines signaren convenis de col·laboració amb l'Ajuntament. Urgeix posar en valor el patrimoni eclesial infrautilitzat.

(publicat a Levante-EMV, el 30/04/2016)

dijous, 28 d’abril de 2016

Dosificant els Papers de Panamà

Des de fa dies, assistim a la publicació amb comptagotes dels denominats Papers de Panamà. Sempre s'havia intuït que la gent més rica del món i delinqüents de tota classe guardaven els seus diners en paradisos fiscals. ¿Motius? Llavar fons de procedència il·lícita, evadir impostos... Els Papers de Panamà no han suposat, doncs, cap sorpresa. Han confirmat allò que sospitàvem. També han tingut altra utilitat: han posat noms i cognoms a personatges concrets que amagaven llurs fortunes en Bahames, Bermudes, Samoa, Suïssa, illa de Jersey... L'assumpte és d'extrema gravetat; entre els noms filtrats, figuren els de caps de govern, ministres, dirigents de partits polítics, personatges de la reialesa, escritors o artistes amb ínfules de probitat, gent suposadament d'esquerres que donava lliçons d'ètica... I tot açò amb el teló de fons de la terrible crisi econòmica que ha empobrit milions de persones. Mentre es rescataven bancs amb diners públics, es retallaven serveis socials i es dinamitava l'estat del bebestar, uns quants desaprensius —hipòcrites molts d'ells— amagaven diners per a no haver de contribuir al sosteniment dels serveis públics.

Tanmateix, l'estratègia de filtrar els documents comprometedors a poc a poc està llevant-li tot el mordent a l'assumpte. Ja se sent dir que la cosa no és tan greu. Els senyalats pels papers han disposat de temps per a construir llurs coartades —algunes directament surrealistes. Heus ací les excuses que s'escolten als mitjans: «Tenir una societat en Panamà no és il·legal. He complit totes les meues obligacions amb Hisenda. Mai no he utilitzat el compte. Vaig anul·lar la societat fa molt de temps. No sabia res. No hi tinc res a veure. És cosa dels meus asssessors, de mon pare, del meu germà, de la meua esposa, del meu marit. Aquesta no és la meua firma. S'ha suplantat la meua personalitat de manera tosca. Era per a comprar un pis en Argüelles del qual s'havia enamorat la meua esposa. És una conspiració...» S'ha arribat fins i tot a exalçar l'exemple de l'exministre José Manuel Soria. Segons els seus companys de partit, ha dimitit sense cap necessitat, simplement per haver donat unes explicacions equivocades. Tots els membres de l'Executiva Regional del PP de Canàries el van rebre amb un fort aplaudimet i mostres d'estima.

María Dolores de Cospedal, número dos del PP, l'abraçà. Després, en roda de premsa, afirmà que Soria no és un corrupte. En fi, tothom sembla oblidar la pregunta del milió: ¿quins motius pot tenir un ciutadà europeu per a crear societats offshore? Només se m'acuden dos: els avantatges empresarials (reducció de costos, lleis laborals més favorables, mà d'obra barata) o l'ocultació en paradisos fiscals (per a no pagar impostos al país d'origen, blanquejar diners de procedència il·lícita, amagar bens i propietats en procediments de divorci, etc.). Afirmar que es té declarada l'offshore a les autoritats fiscals espanyoles no és creïble (llevat que l'autor de l'afirmació s'haja acollit a l'amnistia fiscal). L'economista Vicenç Navarro explica en Público.es aspectes curiosos de la filtració realitzada pel Consorci Internacional de Periodistes d'Investigació (International Consortium of Investigative Journalists). Resulta que l'ICIJ està finançat primordialment pel Center for Public Integrity d'EEUU, finançat a la seua vegada per la Ford Foundation, el Carnegie Endowment, el Rockefeller Family Fund, la WK Kellog Foundation i George Soros.

Suposava que la dosificació dels Papers de Panamà obeïa a raons d'estratègia informativa. Als mitjans que col·laboren amb l'ICIJ els interessava publicar-lo a poc a poc per tenir assegurades primeres planes impactants durant molt de temps. Em pareixia una mala estratègia; conforme passen els dies, l'impacte de la notícia va minvant. (En altres casos, he utilitzat l'exemple dels antibiòtics: abusar-ne els fa ineficaços.) Navarro explica, però, detalls que jo desconeixia. L'ICIJ al·legava fins ara que no volia danyar gent decent. ¡Massa arrogància! Ha de ser el ciutadà qui jutge. Atesos els motius per què s'obrin les offshore, hom podria creure que l'ICIJ i els mitjans col·laboradors, sovint poc independents, divulguen uns casos i amaguen altres. Les persones decents no tenen necessitat de dipositar secretament llurs fons en llocs caracteritzats per la laxitud fiscal. Segons Vicenç Navarro, els mitjans espanyols, molt endeutats amb les entitats financeres, han estat protegint els bancs, principals titulars de societats opaques en paradisos fiscals. Al final sembla, però, que l'ICIJ vol tallar les sospites; donarà tota la informació el 9 de maig. ¡Dotze dies més de dosificació! 

dimecres, 27 d’abril de 2016

Jagten

L'Associació d'Amics de la Costera continua el seu cicle de Cinema de Primevera 2016, amb pel·lícules en versió original subtitulades en valencià. El proper divendres 29 d'abril, a les 22.00 h, al Centre Cívic La Ferroviària (Plaça de l'Espanyoleto de Xàtiva), es projectarà el film Jagten. Es recorda que l'entrada és gratuïta. S'adjunta sinopsi i tràiler.

Jagten (La caça)
Any: 2012
País: Dinamarca
Director: Thomas Vinterberg
Actors: Mads Michelsen, Thomas Bo Larsen, Anika Wenderkop


La cinematografia danesa viu a hores d'ara una "edat d'or". Lars von Trier (nascut el 1956), Susannne Bier (1960) —de la qual ja hem passat Després del casament— o Thomas Vinterberg (1969) són els noms més coneguts de l'àmplia llista de directors d'aquest país. Aquest últim creà un estil propi, Dogma 95, i és el director i el guionista de La caça. El seu tema de partida és una història freqüent en les telenotícies: un possible cas de pederàstia en una guarderia. La matèria ben sensible del film el fa procliu a convertir-se en producte que el públic consumisca amb fruïció. En la nostra època, l'opinió pública està subjecta als mitjans de massa que aprofiten la indolència en què freqüentment ens movem per emetre, sense més consideracions, sentències inapel·lables. I no només en els mitjans habituals: pensem en l'activitat frenètica de les xarxes socials, que creen instantàniament opinió en la qual el "pre-judici" té més valor que el "judici". Vinterberg navega en aquest maremàgnum amb mestratge, evitant el maniqueisme tan habitual en aquests contextos. Aconsegueix transmetre molt bé l'asfíxia que envolta Lluc, el professor protagonista, personatge molt ben interpretat per Mads Mikkelsen, l'actor danès més popular fora del seu país.

diumenge, 24 d’abril de 2016

Homenatges

Hi ha dos tipus d'homenatges: els dedicats a personatges desapareguts i els dedicats a persones o creacions humanes encara vives i vigents. En realitat, els exalçaments als morts són autohomenatges. La lloa als maulets que perderen la vida en defensa de les llibertats nacionals, posem per cas, és un autohomenatge que ens retem els hereus d'aquells lluitadors contra l'absolutisme centralitzador de Felip V. És evident —almenys per a persones descregudes com jo— que els maulets morts en 1707 no poden escoltar els discursos que els dediquem. Tampoc no es pot esperar la presència, als actes commemoratius, d'aquells que se senten hereus dels botiflers. Lògicament, queda mal declarar-se botifler —com també queda mal confessar-se admirador del franquisme. Per això, els partidaris de la desmemòria apel·len sempre al mateix argument: «Nosaltres no mirem el passat, mirem el futur.» Però les coses s'han d'explicar bé. Qui creu que no es va perdre res en 1707 mai no podrà entendre la commemoració del 25 d'abril. La prohibició d'usar la nostra llengua i la proscripció del nostre dret foral no són percebudes com a pèrdues transcendents per qui se sent espanyol fins al moll de l'os. Els botiflers sols accepten una narració folkloritzada dels fets històrics evocats. (Recordem que el retrat de Felip V guardat al Museu de Belles Arts es va penjar boca per avall en època franquista.)






L'homenatge anual als amulets és, per tant, una celebració litúrgica destinada només a encoratjar els valencians i les valencianes d'avui que volen recuperar les llibertats perdudes ahir, per a projectar-les cap al futur. Açò em suggereix la següent reflexió. Enguany, a Xàtiva, després de vint anys d'absència institucional, l'acte celebrat davant el monument als maulets va comptar amb la presència de les autoritats locals. L'alcalde i dues regidores, en representació dels tres partits que formen el govern municipal, van explicar durant el torn d'intervencions protocolàries el sentit que té la diada del 25 d'abril per a cadascuna de les seues formacions. No van reivindicar res semblant al dret a decidir. Em quedà prou clar que les "llibertats nacionals" no són una prioritat per als grups parlamentaris o municipalistes situats a l'esquerra de l'espectre polític valencià. A tot estirar, comparteixen la voluntat d'evitar el declivi de la nostra llengua, d'aconseguir un millor finançament per a la nostra comunitat autònoma i de millorar la vida dels valencians.

És molt lloable demanar més igualtat, més drets socials, més transparència, una actuació més decidida contra els corruptes, menys intromissions de la Troika en les decisions democràtiques dels estats membres de la Unió Europea, però tot això ho demanen també els veíïns i les veïnes d'Alcorcón o Torrelavega. La commemoració de la desfeta d'Almansa i la crema de Xàtiva hauria de tenir unes connotacions més decididament nostrades. Altrament, l'esquerra corre el risc de banalitzar la diada del 25 d'abril. M'assalta, per tant, el temor que alguns dels hereus dels maulets es facen tots els anys un autohomenatge a la plaça de Sant Francesc sense saber ben bé per a què. Caldria anar al pedró ritual per a reclamar la devolució de tot allò que es va llevar al nostre país fa tres-cents anys. ¡Ni més ni menys!¡ Tinc, però, un dubte. ¿Volen realment això, tots els participants als actes commemoratius de la desfeta de 1707? No sé.

dilluns, 18 d’abril de 2016

¿Nova cita electoral?

Les busques del rellotge continuen girant inexorablement mentre s'exhaureix a poc a poc el termini en què encara és possible la formació d'un nou govern recolzat pel parlament sortit de les últimes eleccions generals. Des del vint de desembre, l'esquerra no ha estat capaç de fugir de les seues contradiccions. S'ha de dir, en honor a la veritat, que cent vint dies són pocs per a estrocar les múltiples ferides produïdes per anys i anys d'enfrontaments —no sempre merament dialèctics— entre comunisme i socialdemocràcia. Jo encara conserve l'esperança que no s'hagen de convocar noves eleccions. Atès el precedent català, no hem de descartar la possibilitat que es forme govern en l'últim minut del termini hàbil. Però tots els grups polítics han començat a fer campanya ja. A hores d'ara, tots intenten llançar la culpa d'una nova cita electoral als adversaris. Confesse que ni jo mateix sóc capaç de prendre partit per la millor opció: ¿suport de Podemos al pacte PSOE-C's, coalició d'esquerres amb suport nacionalista o noves eleccions?

En principi, veig improbable la primera opció. El pacte signat per PSOE i C's no renuncia a les polítiques neoliberals, assumides majoritàriament per la socialdemòcracia europea, que han conduït a la crisi i la desigualtat. Si recolzés incondicionalment aqueixes polítiques, Podemos trairia la seua raó d'ésser. PSOE i C's tampoc no estan disposats a transigir en la seua concepció de l'Espanya monolítica; rebutgen els referèndums d'autodeterminació. Llançar la culpa d'unes noves eleccions a Podemos —com fa un grup d'intel·lectuals espanyols— és faltar a la veritat. En un pacte han d'haver renúncies per les dues bandes. No es pot pretendre que cedisquen només uns. La segona opció, la coalició d'esquerres, també exigeix una premissa improbable: que els socialistes accepten l'abraç de l'ós —Podemos no dissimula la seua intenció de substituir el PSOE com a força hegemònica de l'esquerra. Si el PSOE, temerós dels resultats d'uns nous comicis, acceptés finalment el pacte amb Podemos, el govern resultant no tindria una vida fàcil.

Trobe que patiria d'una contínua inestabilitat. Per a començar, la coalició estaria formada per massa socis (PSOE, Podemos, Compromís i IU). Podemos hauria de garantir la lleialtat d'En Comú Podem i En Marea. Ficar d'acord tanta gent és tasca complicada. D'altra banda, la suma d'escons dels socis no donaria majoria absoluta parlamentària. Caldria, per tant, el recolzament actiu o passiu dels grups nacionalistes, que demanarien contrapartides a canvi. Açò asseguraria la investidura de Pedro Sánchez però no la governabilitat. Amb una personalitat com la de Pablo Iglesias serien previsibles contínues dissensions al si de la coalició, en el moment de formar govern i en el dia a dia de l'acció governamental. Lògicament, el PP entrebancaria la tramitació dels projectes legislatius amb la seua majoria absoluta en el Senat. L'oposició de dretes aprofitaria les escletxes entre els grups d'esquerra per a sembrar la zitzània i provocar la caiguda del govern. Em sembla que el PSOE no està preparat per afrontar un panorama tan complicat.

No sé per què aquest pacte rep el nom de "solució valenciana"; el Pacte del Botànic suma majoria absoluta, cosa que no aconseguiria un acord PSOE-Podemos a nivell estatal. Queda, doncs, la convocatòria d'eleccions. Però aquesta opció no està lliure de perills. L'esquerra podria empitjorar resultats. De fet, alguns sondeigs auguren majoria suficient de PP i C's. Ja sé que les enquestes no tenen massa fiabilitat, però la probabilitat que el PSOE s'esfondre és molt alta. Julio Anguita està reclamant una pinça Podemos-IU per a deixar els socialistes fora de combat. Poca gent vessarà llàgrimes per una socialdemocràcia en hores baixes, però no tinc clar l'èxit de l'operació. La nova marca d'esquerres perdria transversalitat. I ja se sap que, en política, dos i dos no solen sumar quatre. Recordem que Iglesias volia fugir de la companyia d'un PC habituat a perdre totes les batalles. Tampoc no està clar que Podemos puga revalidar els acords amb Compromís i les confluències. El perill d'una esquerra encara més fragmentada és, per tant, ben real.

En definitiva, uns nous comicis abocarien a la incertitud més absoluta. Tots els escenaris serien possibles: una abstenció altíssima, una remuntada del bipartidisme —amb possible variació d'actors—, una majoria del PP i C's, una poc probable majoria d'esquerres o una tornada a la casella de sortida. Si la situació política no variés substancialment, perquè els electors tornaren a deixar la pilota en la teulada dels partits, les noves eleccions no haurien servit per a res. Com es veu, el panorama és ben complicat. Per això em sobta que algunes persones pontifiquen sobre la millor solució, o sobre els culpables del desacord. Jo només tinc clara una cosa: no vull altre govern de Rajoy. El PP ha esdevingut una banda de corruptes. Per això, torne al principi d'aquesta entrada. Encara conserve l'esperança que no s'hagen de repetir les eleccions. Tant de bo hi hagués acord de les esquerres.

diumenge, 17 d’abril de 2016

La Pasqua i la Pasquetta

Més d'una vegada, he marxat de viatge durant els dies de Setmana Santa i Pasqua. Sovint, la meua destinació ha estat Itàlia. El país dels Apenins és encisador. Conec quasi totes les seues regions meridionals: el Laci, la Campània, la Pulla, la Basilicata... Del passat vint-i-set de març, diumenge de Pasqua, al quatre d'abril, Pasqua de Sant Vicent, vaig sojornar a Sicília. L'illa és una barreja de sons, olors, gustos, visions i emocions inoblidables. Sovint, els seus habitants diuen: Ma io non sono italiano, sono siciliano. No s'equivoquen massa; Sicília és un món a part. Encara diria més: és un món a part que amaga diversos mons al seu interior. Vaig arribar a l'hotel de Catània diumenge de Resurrecció per la vesprada. Hi havia molta animació als carrers i les places de la ciutat, perquè la gent no havia de matinejar l'endemà, dia de la Pasquetta. Aquesta duplicitat de festius, Pasqua i Pasquetta, recorda molt els vincles històrics que lliguen Sicília amb el País Valencià. El dilluns següent, em vaig dirigir cap al volcà actiu més gran d'Europa, l'Etna (en sicilià el Gibellu, la Muntanya), omnipresent a l'illa, sobretot en la seua meitat oriental.







Ascendir pels seus vessants és una experiència difícil d'oblidar, sobretot si acompanya l'oratge. El matí de la meua ascensió lluïa un sol magnífic. Després d'aquesta cita ineludible, vaig iniciar un tour per les províncies illenques (Messina, Catània, Siracusa, Ragusa, Enna, Caltanisetta, Agrigent, Palerm i Trapani), un itinerari jalonat per nombroses fites: Taormina, Catània, Piazza Armerina, Siracusa, Noto, Ragusa, Gela, Agrigent, Palazzo Adriano, Prizzi, Corleone, Palerm, Monreale, Segesta, Erice. El periple em permeté de submergir-me en el barroc de les províncies de Catània i Ragusa, en les restes arqueològiques de l'antiguitat grecoromana, disperses per tota l'illa, i en l'arquitectura sincrètica normanda, amb influències àrabs, bizantines i nord-europees. L'Etna i bona part del llegat històric sicilià estan inscrits a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Vaig descobrir les petjades de la presència catalanoaragonesa a l'antic Regne de Sicília. Em vaig endinsar en els barris més populars de Catània, Siracusa i Palerm, i en espais on conviuen magnífics edificis barrocs i decrèpits palaus que a males penes es mantenen dempeus.

La primavera era esplèndida. A la rodalia de Taormina, la vegetació —palmeres, tarongers, llimeres— creixia exuberant. (Els terrenys volcànics de la contrada són molt fèrtils; les neus perpètues de l'Etna garanteixen abundor d'aigua.) De camí a Piazza Armerina, per a visitar la sumptuosa vil·la romana del Casale, els camps de cereals exhibien un verd intens. En Agrigent o Segesta era possible de fotografiar temples i teatres antics voltats d'una intensa floració. Sovintejaven les vinyes i les oliveres. (Ja sabia que el vi i l'oli de Sicília tenen molta nomenada.) Vaig tastar la magnífica gastronomia local: els arangini a Catània, el risotto alla pescatora en Ortígia (illa que acull el nucli històric de Siracusa), els spaghetti alle vongole en Ragusa, el cous cous di pesce alla trapanese en Erice... També vaig gaudir amb les diverses especialitats de la rebosteria autòctona: el cannolo, la cassata, la cassatella... (Tots aquests dolços estan fets de ricotta, el formatge típic de Sicília.) La bullícia regnava als mercats de Palerm: la Vucciria i Ballaró. Ben a prop del primer està l'antiga església de Santa Eulalia dei Catalani, on s'instal·là un temps l'artista Miquel Barceló. (L'edifici, que mostra a la façana l'escut de Barcelona, alberga actualment la seu de l'Institut Cervantes.)







Vaig experimentar múltiples emocions. El Teatre antic de Siracusa, el Temple de la Concòrdia d'Agrigent o la Capella Palatina del Palau Reial de Palerm són aquella classe de monuments que et deixen bocabadat. Als carrers i la plaça major d'una població de la Sicília profunda, Palazzo Adriano, pròxima a Prizzi i Corleone, es pot rememorar la pel·lícula Nuovo Cinema Paradiso, de Giuseppe Tornatore; la vila fou escenari del rodatge. A Palerm, em vaig allotjar al fastuós i decadent Grand Hotel et Des Palmes, lloc en què Wagner acabà d'escriure la seua última òpera, Parsifal, i on el gàngster Lucky Luciano convocà una reunió, celebrada l'1 d'octubre de 1955, en què les màfies de les dues vores de l'Atlàntic segellaren la seua aliança. També vaig reviure la penúltima escena d'El Padrino III, la mort de Mary, filla de Michael Corleone, a les escales del Teatro Massimo de Palerm. La meua dona i jo pujarem pels vint-i-set esglaons d'aquesta escala de llegenda cinematogràfica, per assistir a la representació de Lucia di Lammermoor, òpera de Donizetti. En resum: he viscut una Pasqua, una Pasquetta i unes vacances memorables.

(publicat a Levante-EMV, el 16/04/2016)