diumenge, 24 d’abril de 2016

Homenatges

Hi ha dos tipus d'homenatges: els dedicats a personatges desapareguts i els dedicats a persones o creacions humanes encara vives i vigents. En realitat, els exalçaments als morts són autohomenatges. La lloa als maulets que perderen la vida en defensa de les llibertats nacionals, posem per cas, és un autohomenatge que ens retem els hereus d'aquells lluitadors contra l'absolutisme centralitzador de Felip V. És evident —almenys per a persones descregudes com jo— que els maulets morts en 1707 no poden escoltar els discursos que els dediquem. Tampoc no es pot esperar la presència, als actes commemoratius, d'aquells que se senten hereus dels botiflers. Lògicament, queda mal declarar-se botifler —com també queda mal confessar-se admirador del franquisme. Per això, els partidaris de la desmemòria apel·len sempre al mateix argument: «Nosaltres no mirem el passat, mirem el futur.» Però les coses s'han d'explicar bé. Qui creu que no es va perdre res en 1707 mai no podrà entendre la commemoració del 25 d'abril. La prohibició d'usar la nostra llengua i la proscripció del nostre dret foral no són percebudes com a pèrdues transcendents per qui se sent espanyol fins al moll de l'os. Els botiflers sols accepten una narració folkloritzada dels fets històrics evocats. (Recordem que el retrat de Felip V guardat al Museu de Belles Arts es va penjar boca per avall en època franquista.)






L'homenatge anual als amulets és, per tant, una celebració litúrgica destinada només a encoratjar els valencians i les valencianes d'avui que volen recuperar les llibertats perdudes ahir, per a projectar-les cap al futur. Açò em suggereix la següent reflexió. Enguany, a Xàtiva, després de vint anys d'absència institucional, l'acte celebrat davant el monument als maulets va comptar amb la presència de les autoritats locals. L'alcalde i dues regidores, en representació dels tres partits que formen el govern municipal, van explicar durant el torn d'intervencions protocolàries el sentit que té la diada del 25 d'abril per a cadascuna de les seues formacions. No van reivindicar res semblant al dret a decidir. Em quedà prou clar que les "llibertats nacionals" no són una prioritat per als grups parlamentaris o municipalistes situats a l'esquerra de l'espectre polític valencià. A tot estirar, comparteixen la voluntat d'evitar el declivi de la nostra llengua, d'aconseguir un millor finançament per a la nostra comunitat autònoma i de millorar la vida dels valencians.

És molt lloable demanar més igualtat, més drets socials, més transparència, una actuació més decidida contra els corruptes, menys intromissions de la Troika en les decisions democràtiques dels estats membres de la Unió Europea, però tot això ho demanen també els veíïns i les veïnes d'Alcorcón o Torrelavega. La commemoració de la desfeta d'Almansa i la crema de Xàtiva hauria de tenir unes connotacions més decididament nostrades. Altrament, l'esquerra corre el risc de banalitzar la diada del 25 d'abril. M'assalta, per tant, el temor que alguns dels hereus dels maulets es facen tots els anys un autohomenatge a la plaça de Sant Francesc sense saber ben bé per a què. Caldria anar al pedró ritual per a reclamar la devolució de tot allò que es va llevar al nostre país fa tres-cents anys. ¡Ni més ni menys!¡ Tinc, però, un dubte. ¿Volen realment això, tots els participants als actes commemoratius de la desfeta de 1707? No sé.