dilluns, 18 d’abril de 2016

¿Nova cita electoral?

Les busques del rellotge continuen girant inexorablement mentre s'exhaureix a poc a poc el termini en què encara és possible la formació d'un nou govern recolzat pel parlament sortit de les últimes eleccions generals. Des del vint de desembre, l'esquerra no ha estat capaç de fugir de les seues contradiccions. S'ha de dir, en honor a la veritat, que cent vint dies són pocs per a estrocar les múltiples ferides produïdes per anys i anys d'enfrontaments —no sempre merament dialèctics— entre comunisme i socialdemocràcia. Jo encara conserve l'esperança que no s'hagen de convocar noves eleccions. Atès el precedent català, no hem de descartar la possibilitat que es forme govern en l'últim minut del termini hàbil. Però tots els grups polítics han començat a fer campanya ja. A hores d'ara, tots intenten llançar la culpa d'una nova cita electoral als adversaris. Confesse que ni jo mateix sóc capaç de prendre partit per la millor opció: ¿suport de Podemos al pacte PSOE-C's, coalició d'esquerres amb suport nacionalista o noves eleccions?

En principi, veig improbable la primera opció. El pacte signat per PSOE i C's no renuncia a les polítiques neoliberals, assumides majoritàriament per la socialdemòcracia europea, que han conduït a la crisi i la desigualtat. Si recolzés incondicionalment aqueixes polítiques, Podemos trairia la seua raó d'ésser. PSOE i C's tampoc no estan disposats a transigir en la seua concepció de l'Espanya monolítica; rebutgen els referèndums d'autodeterminació. Llançar la culpa d'unes noves eleccions a Podemos —com fa un grup d'intel·lectuals espanyols— és faltar a la veritat. En un pacte han d'haver renúncies per les dues bandes. No es pot pretendre que cedisquen només uns. La segona opció, la coalició d'esquerres, també exigeix una premissa improbable: que els socialistes accepten l'abraç de l'ós —Podemos no dissimula la seua intenció de substituir el PSOE com a força hegemònica de l'esquerra. Si el PSOE, temerós dels resultats d'uns nous comicis, acceptés finalment el pacte amb Podemos, el govern resultant no tindria una vida fàcil.

Trobe que patiria d'una contínua inestabilitat. Per a començar, la coalició estaria formada per massa socis (PSOE, Podemos, Compromís i IU). Podemos hauria de garantir la lleialtat d'En Comú Podem i En Marea. Ficar d'acord tanta gent és tasca complicada. D'altra banda, la suma d'escons dels socis no donaria majoria absoluta parlamentària. Caldria, per tant, el recolzament actiu o passiu dels grups nacionalistes, que demanarien contrapartides a canvi. Açò asseguraria la investidura de Pedro Sánchez però no la governabilitat. Amb una personalitat com la de Pablo Iglesias serien previsibles contínues dissensions al si de la coalició, en el moment de formar govern i en el dia a dia de l'acció governamental. Lògicament, el PP entrebancaria la tramitació dels projectes legislatius amb la seua majoria absoluta en el Senat. L'oposició de dretes aprofitaria les escletxes entre els grups d'esquerra per a sembrar la zitzània i provocar la caiguda del govern. Em sembla que el PSOE no està preparat per afrontar un panorama tan complicat.

No sé per què aquest pacte rep el nom de "solució valenciana"; el Pacte del Botànic suma majoria absoluta, cosa que no aconseguiria un acord PSOE-Podemos a nivell estatal. Queda, doncs, la convocatòria d'eleccions. Però aquesta opció no està lliure de perills. L'esquerra podria empitjorar resultats. De fet, alguns sondeigs auguren majoria suficient de PP i C's. Ja sé que les enquestes no tenen massa fiabilitat, però la probabilitat que el PSOE s'esfondre és molt alta. Julio Anguita està reclamant una pinça Podemos-IU per a deixar els socialistes fora de combat. Poca gent vessarà llàgrimes per una socialdemocràcia en hores baixes, però no tinc clar l'èxit de l'operació. La nova marca d'esquerres perdria transversalitat. I ja se sap que, en política, dos i dos no solen sumar quatre. Recordem que Iglesias volia fugir de la companyia d'un PC habituat a perdre totes les batalles. Tampoc no està clar que Podemos puga revalidar els acords amb Compromís i les confluències. El perill d'una esquerra encara més fragmentada és, per tant, ben real.

En definitiva, uns nous comicis abocarien a la incertitud més absoluta. Tots els escenaris serien possibles: una abstenció altíssima, una remuntada del bipartidisme —amb possible variació d'actors—, una majoria del PP i C's, una poc probable majoria d'esquerres o una tornada a la casella de sortida. Si la situació política no variés substancialment, perquè els electors tornaren a deixar la pilota en la teulada dels partits, les noves eleccions no haurien servit per a res. Com es veu, el panorama és ben complicat. Per això em sobta que algunes persones pontifiquen sobre la millor solució, o sobre els culpables del desacord. Jo només tinc clara una cosa: no vull altre govern de Rajoy. El PP ha esdevingut una banda de corruptes. Per això, torne al principi d'aquesta entrada. Encara conserve l'esperança que no s'hagen de repetir les eleccions. Tant de bo hi hagués acord de les esquerres.